OBERT A L'ATZAR (I)

Potser t'ha dut fins aquí el mateix atzar que ha obert Una música constant per la pàgina 70:

La Helen i jo riem, i el Billy s'hi afegeix amb discreció.
-¿I doncs?-diu el Piers
-Només cal que canviem l'ordre del de Mozart i del de Haydn- diu el Bill - Això resol el problema. Ordre ascendent dels sostinguts, sensació d'estructura percebuda, cap problema.
-Però, Billy, el de Mozart es va escriure abans que el de Haydn - diu la Helen.
-Sí - diu el Piers - Però, ¿i què me'n dius de l'estrès cronològic del públic?
-Ja m'ho pensava que diries això - diu el Billy amb una mirada múrria, el màxim de múrria que és capaç de fer-. Per això tinc una solució. Canviar el de la major de Haydn. Fer-ne un de Haydn més tardà, un que s'hagués escrit després del de Mozart.
-No- dic jo.
-¿Quin?- pregunta la Helen-. Només per curiositat.
-El de l'opus 50 que és en fa sostingut menor- diu el Billy-.També té tres sostinguts, per tant no canvia res més. És interessantíssim. Té tot tipus de...Sí, i també té l'últim moviment fugat, i per tant, no fa malbé la temàtica general del concert.
-No,no,no!-dic jo - De fet, Billy, al públic li importa un rave l'ordre dels sostinguts.
-Doncs a mí sí que m'importa- diu el Billy-. A tots ens hauria d'importar.
-¿No té un moviment que arriba fins als sis sostinguts?-pregunta el Piers, una mica dubitatiu-. Recordo haver-lo tocat una vegada quan estudiava. Va ser un malson.

Una música constant
Vikram Seth
Anagrama/Empúries. 2000
Traducció: Albert Torrescassana Flotats.

PARARÀ PAPÀ

Els segadors és un himne hipòcrita: el text proclama la propera victòria mentre la banda sonora anuncia la propera desfeta. A l'orella, lletra en to major amb música en to menor; a la boca, pollastre amb escamarlans. Un oxímoron musical. Ahir escrivia que ningú no plora amb tonalitats majors, només Cioran. Avui cal dir que ningú no treu pit en tonalitats menors, només Catalunya, on fins i tot l'himne és el resultat d'un pacte entre forces expressives contràries. I és que el pactisme, aquesta manera de fer tan nostre que aconsegueix que tot mai no acabi de ser ni victòria ni desfeta, ni pollastre ni escamarlans, sembla no tenir límits. Sóc del parer que el pactisme és una versió refinada del "anar fent"; el tuf de la mediocritat apaivagat amb desodorant. Però aquest és un altre tema .

El cas és que des de la Generalitat han demanat a Ros Marbà que cuini una nova versió de Els segadors amb més escamarlans que pollastre. "Què és això de tiririri? Més patxum-patxum, coi." sembla que ha entonat el cor a tres veus del govern. Ros Marbà no és Ferran Adrià, per sort. Descartada, doncs, la deconstrucció de l'himne, el mestre ja ha dit no li queda altre remei que accelerar el tempo, i reforçar el bon cop de falç! amb un "pararà papà, pararà patxim", que només sigui el regust a victòria el que ens resti a la gorja després de cantar-lo.

La noticia ha estat rebuda amb oligofrènia per Felip Puig, portaveu de CiU al Parlament, que ha fet ús de la seva inabastable ignorància per declarar que la nova orquestració de l'himne suposarà "desnaturalitzar la identitat del país" i "un greu atemptat a la convivència". Vejam, se n'han fet incomptables versions, poso per casos, aquesta, aquesta altra, aquesta d'aquí i aquesta de més enllà, de l'himne alemany, el tercer moviment del quartet per a corda, "Emperador", Op. 76, de J. Haydn, sense que cap nadiu, que jo sàpiga, hi hagi extraviat la identitat a dins de cap d'elles. El més revelador de tot és que Haydn era austríac. Ja ho va dir Billy Wilder, els austríacs són més llestos que nosaltres en qüestions identitàries: ens han convençut que Beethoven era austríac i Hitler, alemany. En qualsevol cas, Ros Marbà ha donat prou arguments (*) a l'advocat mediàtic del PSC , "El Pais", que deixen en el lloc que li correspon, al bell mig del ridícul, les rucades de qui sembla convergir només en la desunió.

El que no acabo d'entendre d'aquest assumpte és el per què han escollit a Ros Marbà per a fer-li l'estètica a Els segadors. Podria haver estat una decisió més ben pensada. D'acord que sóc un zero a l'esquerra per a posar en dubte la immensa qualitat artística de Ros Marbà, però trobo que en matèria d'orquestració hi ha compositors millors; Salvador Brotons, per exemple. No em queixo, també podria haver estat pitjor: deixar l'himne en les manasses d'un grup que no hagut de pactar res perquè el seu nom conjuga a la perfecció amb la música que excreta, Els Pets. "Espanyol qui no es tregui la samarreta!" solen bordar al públic dels seus concerts; adolescents, petits i grans. Estic segur que la seva elecció hagués provocat múltiples orgasmes identitaris als lectors més aplicats de Vilaweb, mitjà de comunicació virtual que informa amb sadisme de la música que no és ni pollastre ni escamarlans, el pactisme de l'oli de Borges amb les patates fregides del McDonald's, tot plegat servit amb el farciment dels adjectius més enutjosos del Pompeu, declamats en un català amb accent d'Illinois. Música que "enderrocka" la intel·ligència. Bon cop de falç! (pararà papà, pararà patxim; pararà papà, pararà patxim;...)

(*)

EL PAIS
28/7/2005

Antoni Ros Marbà considera "una ofensa" y se siente "muy dolido" por la acusación del portavoz de CiU, Felip Puig, de que la nueva armonización del himno, encargada al director de orquesta por Pasqual Maragall para el 11 de septiembre, supondrá "desnaturalizar la identidad del país" y "un grave atentado contra la convivencia". Ros Marbà realizó en 1992, por encargo del Ejecutivo convergente, dos versiones, una para orquesta y otra para orquesta y coro, que fueron editadas en disco compacto por la Generalitat bajo el título de Versions oficials de l'Himne nacional de Catalunya.
"No existe ningún himno en el mundo que no haya tenido diferentes versiones", aseguró Ros Marbà en conversación telefónica con este diario desde Santander, donde participa en el festival de música. "Afirmar que con la nueva versión se desnaturaliza el himno de Cataluña me parece una ofensa y como artista me siento muy dolido".
El director de orquesta recordó a título de ejemplo que a Hector Berlioz se debe una versión de La marsellesa y que Valéry Giscard d'Estaign, siendo presidente de la República, encargó a Pierre Boulez una nueva versión del himno, sin suscitar animosidad alguna.
"Aparte de ofensiva, la acusación de desnaturalizar Els segadors me parece que ignora la historia del propio himno", añadió Ros Marbà. En efecto, una versión primitva del texto anónimo del siglo XVII fue recogida por Manuel Milà i Fontanals en su Romancerillo catalán de 1882. Diez años más tarde Francesc Alió, con la colaboración de Ernest Moliné, introdujo el célebre estribillo "bon cop de falç, defensors de la terra!" y compuso la melodía. Pero el texto definitivo aún no sería ése, sino el de Emilia Guanyavents, de 1899. La ley que estableció Els segadors como himno nacional, con la música de Alió y el texto de Guanyavents, se aprobó por impulso de Oriol Martorell el 17 de febrero de 1993.
Pero las versiones antes de esa fecha habían sido numerosas. Josep Viader realizó una para coro recogida como "versión oficial" en el disco compacto editado por la Generalitat en 1992, que contiene además una versión para banda realizada por Joan Lamote de Grignon, titular de la Banda Municipal de Barcelona entre 1915 y 1939, y las dos ya citadas de Antoni Ros Marbà.
"Els segadors es un himno peculiar", prosiguió el director desde Santander. "Está escrito en una tonalidad menor, cosa muy infrecuente, pues los himnos suelen usar la tonalidad mayor, más brillante y solemne. Creo que existe un décalage entre el texto y la música. El texto es fuertemente reivindicativo, mientras que la música no lo es, tiene un carácter de sumisión debido precisamente a la tonalidad menor". "Obviamente, no he tocado ni una sola nota de esa melodía, eso sí sería desvirtuarla", concluyó Ros Marbà. "En cambio, sí es legítimo acelerar el metrónomo y reforzar con la percusión y el metal el 'bon cop de falç!' del estribillo para proporcionarle el espíritu brillante que Oriol Martorell le imprimió en la Diada de 1976 en Sant Boi".

A L'OMBRA D'UN SOL MENOR

¿Por qué amo a Mozart? Porque él me descubrió lo que yo podría ser si no fuera obra del dolor.
Cioran

A dos mesos de distància de la fossa comuna, el darrer testimoni instrumental. Per a Cioran (*), la versió laica del Rèquiem que encara no havia nascut; a la fi, un discurs sobre el paradís perdut declamat per la veu d'un clarinet. Literatura. Perquè ningú no pot prendre's seriosament que Mozart confessarà una desfeta a la primavera de re major, quan les cordes surten a prendre l'aire. Potser només Sidney Pollack en omplir amb aquesta música per a un vent solista el silenci més sonor de les memòries africanes d'Isak Dinesen.

No, Cioran. A un amic amb qui has compartit els deliris de la darrera collita de vi i els secrets de la francmaçoneria -el clarinetista Anton Stadler, destinatari del concert- no li regales la rendició del teu esperit embolcallada amb la cel·lofana d'un adagio (mp3).

L'esbós de l'apocalipsi espiritual del Rèquiem es perfila a l'ombra del sol menor d'una simfonia que el 1788 acaba de creuar la frontera psicològica dels 40. Els estudiosos diuen que Mozart va trasplantar la foscor de la paraula "mort", que aleshores sentia propera, a l'acompanyament (mp3) del primer temps. I quan ho saps, arrossegues atemorit el teu arc pel paviment daurat de les cordes de la viola, provant inútilment de salvar-lo de caure pel precipici del Confutatis simfònic del darrer moviment. Tot té consol: per arribar a Júpiter en 41 simfonies de temps has de passar abans per Mart a la 40.

La tristesa és declara amb ràbia a l'ombra d'un sol menor. Ningú no plora en re major. Només Cioran:

(*)

El adagio de su último concierto para clarinete y orquesta nos pone de manifiesto un Mozart cambiado; no convertido sino caído; no transfigurado sino vencido. Una música en la que una sutil y etérea melancolía rechazaba la tristeza material y el entusiasmo gracioso excluía la otra cara de la vida, y que, de pronto, se desliza por la pendiente opuesta, donde será irremediablemente vencida. E1 hundimiento del sueño de toda una vida. Aunque formalmente pueda reconocerse todavía al Mozart de antaño, la atmósfera y los reflejos afectivos constituyen una sorpresa extrañísima. La tristeza de las últimas creaciones de Mozart, en especial la sombría atmósfera del concierto para clarinete y orquesta, da la sensación de un deterioro de su elevación espiritual, de un descenso hasta el cero vital y psíquico. Cada tono marca un paso hacia la disolución y aniquilación de nuestra jerarquía espiritual. Arrojamos uno tras otro los velos de nuestra alma, nuestras ilusiones se diluyen y convertimos su transparencia en vacío. La tristeza musical de ese final mozartiano es como un murmullo subterráneo; contenida y, sin saber por que, cohibida.

E. M. Cioran, El libro de las quimeras. Barcelona, Tusquets, 1996

VOLS ANAR-HI DE FRANC?

Ofereixo dues entrades de franc per al concert que els simfònics del Vallès (OSV), conduïts per Virginia Martínez, oferirem dijous a les 21:30 h a l'Auditori de Barcelona. Si et ve de gust anar-hi, "Digues" alguna cosa, acompanyada de la teva adreça de correu electrònic, i ja em posaré en contacte amb tu.

El programa està bastit amb obres del Mozart més popular: la Serenata Nocturna, el Concert per a clarinet i la Simfonia n. 40. A Música de paraules, secció reservada a la literatura en els programes de mà els concerts de l'OSV, Sergi Pàmies va donar fa temps un argument que justifica una audició desperta de la sovintejada Serenata Nocturna:

RESTAURACIÓ DE MOZART

Saquejat per l'ambientació musical de megafonia de sala d'espera, versionat per desaprensius anunciadors de xampús anti-caspa, reconvertit en beneit de riallada compulsiva pel cinema, Mozart sobreviu, malgrat tots els atemptats, a la seva sacrificada condició de clàssic.

La Serenata nocturna és una de les melodies que fins i tot els que no hi entenem som capaços de reconèixer. No hem d'esforçar-nos gaire per relacionar-la amb una pel.lícula d'època, un anunci de cervesa, la melodia que sonava al passadís mentre esperavem que naixés un fill o arribés un tren, ras i curt: amb moments de realitats molt allunyats, en principi, del lloc que en realitat li correspòn. En concert, les coses canvien. Aquesta mena de composicions tan castigades per l'ús i per l'abús recuperen una dimensió que permet assaborir-les com déu mana.

Si és arriscat i perillós sacralitzar la música també ho és prostituïr-la i menystenir-la situant-la en un context que no mereix. L'escenografia del concert, la disposició dels elements que componen la seva interpretació, la concentració gesticulant del director, transformat en consciència de cadascún dels músics, compensen els disbarats comesos en nom de la condició mediàtica de Mozart.

Però, més enllà del compositor o fins i tot del director, a molts ens agrada fixar-nos en l'instrument estrella: el violí.

Quina bèstia més estranya! Mireu-lo bé: un coi de tros de fusta amb corbes imprescindibles, ànima misteriosa, i, per fer-lo sonar, res de bufar o acariciar-lo amb la punta dels dits, no: un arc dificilíssim d'agafar i que durant mesos només aconsegueix arrancar-li una sèrie d'esgarrips que fan feredat. El disseny dels instruments té a veure, sospito, amb una concepció infernal de l'anatomia humana i de l'art alhora, i no em sorpren que, per posar ordre entre tants cortosionistes, el director opti per la batuta, un estri autoritari que, salvant les distàncies, recorda el de la porra de l'impotent policia municipal aturat en una cruïlla conflictiva, intentant regular el trànsit d'un divendres al vespre en un dia de pluja.

Sergi Pàmies

DONES

Antonia Brico és la primera dona de la que tinc notícia remenant una batuta davant d'una orquestra. Nascuda a Holanda, va dirigir la Filharmònica de Berlin cap el 1930, poc abans de posar un oceà de distància entre ella i l'horror del nazisme. Una vintena d'anys després, Nadia Boulanger, mestra de mestres, vessà la seva saviesa uns quants cops al capdavant de la Filharmònica de Nova York.

Per sort, sembla que serà aquest any quan fets com els esmentats perdran el seu caràcter anecdòtic: la darrera setmana l'Orquestra de Baltimore, que juga a la primera divisió simfònica dels Estats Units, va escollir com a directora titular una dona, Marin Alsop; i avui s'ha fet públic el nomenament d'una altra dona, Pamela Rosenberg, com a intendent de la Filharmònica de Berlín.

Virgínia Martínez és l'última dona de la que tinc notícia remenant una batuta davant d'una orquestra. Demà, precisament, engegarà un programa Mozart que interpretarem el dijous a l'Auditori de Barcelona. ¿Un fet anecdòtic?

Marin Alsop

UN CAOS ORDENAT

L'adaptació de l'orquestra simfònica als temps actuals és indestriable d'un canvi en l'arquitectura del seu hàbitat natural: l'auditori. El seu aspecte extern hauria de desvetllar-nos en la ment la certesa que un concert és un esdeveniment extraordinari, on el temps físic perd la línia recta que la biologia ens imposa, i roman en suspens a l'aixopluc d'una corba que li retorna el seu caràcter infinitament cíclic. La música és un caos ordenat, com la seu de l'Orquestra Filharmònica de Los Angeles, el Walt Disney Concert Hall, ideat pel mestre del control de forces caòtiques, arquitecte del Gugghenheim de Bilbao, Frank O. Gethry. Enhorabona.

ASSEGURANCES DE VIDA (I)

Tot i que el nom i l'arquitectura corporal ja ens adverteixen que pel seu cos circula sang italiana, el cas és que ahir va fer divuit anys que Nicola Benedetti va nàixer en un racó d'Escòcia. Suzuki, el mètode, i Yehudi Menuhin, l'escola, moldejaren la seva vocació musical amb tanta competència que, recentment, el segell discogràfic Deutsche Grammophon l'ha contractat amb la finalitat de rebaixar la mitjana d'edat dels seus clients.

L'any passat, Benedetti va ser guardonada per la BBC amb el premi a la Millor Artista Jove del 2004, i el mes passat fou escollida pels lectors del diari Scotland On Sunday com la tercera escocesa més influent del món. Si la voleu escoltar aneu a la seva pàgina web i, de seguida, després d'una picada d'ullet de l'artista, l'Havanera de Saint-Saëns us declamarà la lletra petita d'una de les moltes assegurances de vida que té la música clàssica.

A RAP FOR MOZART

Us convido a una audició gens habitual: un director d'orquestra cantant un "rap". Sí, ho heu llegit bé, un "rap". I no un director qualsevol, sinó el titular de la Filharmònica de Berlín, Sir Simon Rattle.

Rattle (Liverpool,1955) és un punt de referència per als qui creiem que una orquestra simfònica és molt més que un museu. El seu compromís amb la música contemporània és incontestable: "A ningú no se li acudiria de dir que després de Txèjov ja no cal llegir res més. Doncs passa el mateix pel que fa a la música". Rattle va convertir una orquestra provinciana, la de Birmingham, de la qual en va ser el director titular durant divuit anys, en un dels millors conjunts simfònics d'Europa. Aquest fet no va passar inadvertit als filharmònics de Berlín, que el van escollir com el seu màxim responsable artístic el 1999.

"A rap for Mozart: The Flower is a key." és un encàrrec al compositor mexicà Sergio Cárdenas dels 12 violoncel·listes de l'orquestra berlinesa, que van incloure la peça en el disc Round Midnight, editat l'any 2002. El text és una adaptació a l'anglès del poema Mozart, de Dyma Ezban, pseudònim de l'escriptor Demetrio Vázquez Apolinar. No n'he trobat la versió original. Ben mirat, millor. Així, si us ve de gust, podeu acompanyar Rattle en la seva incursió a un dels barris més perillosos de la música d'avui. Hallelujah!

A Rap for Mozart

THE FLOWER IS A KEY

In the countryside
the father of a child
asks him to be quiet
so that he can listen to God.

The child brings his ear
close to the trunk of a tree
and the crackling of its branches
makes him listen to a soul.

On the piano,
in stillness he senses
day and night,
his notes in the celestial time
the rain, the leaf, the flame.

He offers his music to princesses and lovers,
to religious men and to wisemen,
but the human being
is his writting
so that one delights in a sun
that will be seen by other wisemen,
by other lovers.

After years he knows that the flower
is a key in founding beauty,
that light, in its splendour,
in the pacing of the sea
that moves the origin of every melody.

Mozart goes to the countryside
and asks the wind to be quiet,
so the Divine can bring his ear
closer this soul.
And God listens an eight day
in the earthly song of the distances.
And sees this is good.

But this encounter
weakens him, makes him ill,
and he becomes silent.

Only he,
the Celestial One is his harmony,
accompanies him in this coffin,
already empty,
carrier of flames, leaves, rains.

Hallelujah!

Mozart!

EL MISTERI DEL FONS GRISÓS

Fum i estalzí i arsvirtualis m'han fet saber que el meu blog és molt dificultós de llegir. Diuen que en ser de color gris el fons, les lletres dels textos no es poden llegir bé. El més curiós és que jo, des del meu ordinador, ho veig bé, és a dir, veig el fons blanc i puc llegir els textos sense dificultat. He repassat la plantilla i, en efecte, el codi del color del fons és gris. Aleshores, ¿perquè tothom el veu gris menys jo? Misteri. He canviat el codi, i, ara, teòricament, el fons és blanc. Però, ¿ho és?. Agrairia a qualsevol lector que passi per aquí que em digués si ara pot llegir els textos sense cap entrebanc grisós. Gràcies.

ELS MEUS ENEMICS NATURALS

Avui, de bon matí, a aquella hora en què la música és tan sols un negatiu encara per revelar, uns braços barallant-se amb l'aire han rescatat del meu oblit unes paraules que vaig sentir a un company ja fa moltes simfonies: "El director és el meu enemic natural". Com els harmònics d'una nota donada, aquest primer manament del músic d'orquestra ressonava dins el meu cap mentre el mestre Ros Marbà corregia, paternal i pacient, els defectuosos moviments d'un dels quinze alumnes que s'han matriculat al VI Curs Internacional de Direcció d'Orquestra, que se celebra aquests dies a Igualada. Aquí, l'orquestra és el camp de tir on aquests estudiants practiquen per obtenir el corresponent permís d'armes que els permeti assassinar compositors a cop de batuta amb total impunitat. Potser exagero un xic amb la metàfora, perquè ja sé que són joves i que l'error és la primera lliçó del mestre, però és que, després d'assajar quinze vegades amb altres tants aspirants els primers compassos de la Serenata Nocturna, de Mozart, un no pot evitar esdevenir en esclau del seu instint depredador i començar a fer recompte d'injúries oblidades i oblidables.

Ningú no pot amagar-se darrere la música. Com el divan per al psiquiatre, el podi és el lloc on aquests candidats a doctorar-se en batuta perden la careta, darrere la qual tots ens amaguem en la vida quotidiana, per mostrar-nos les seves acomplexades ànimes i mancances afectives. Tal com es mouen sembla que el camí que els ha de dur a desvetllar els arcans de la direcció d'orquestra ha de passar forçosament per una primera etapa de regressió a la infància, on intenten exhumar amb gestos plens de malaptesa els tresors amagats a les illes de les partitures. Ben cert és que hi ha excepcions, unes quantes esperances amb futur a les quals no costa endevinar una propera neteja profunda de l'ànima; a tota la resta salta a la vista que els hi resultarà molt difícil desempallegar-se dels seus fantasmes, entestats com semblen a trencar la baralla de la sagrada Serenata posant l'orquestra potes enlaire.

Això sí, malgrat les diferències evidents en el gruix dels talents, a ambdós grups els uneix una saludable inquietud que els impulsa a tots,pistolers i artistes, a escanejar cada gest i paraula de Ros Marbà a la cerca del beuratge que els converteixi en virtuosos escultors de sons.Avui, el mestre ha abocat l'elixir màgic a la sala amb aquestes paraules en mode major: "Tot el vostre cos s'ha de fondre amb l'anatomia de la música". Els qui les hagin tastat hauran donat el primer pas per adquirir una personalitat artística equilibrada. La resta seguirà amb l'inconscient al descobert, escopint fòbies com trets amb les seves batutes de repetició.

Ells són els meus maldestres i imprecisos enemics naturals, exiliats en la infància dels somnis de cartó pedra, intentant descobrir en quin racó de l'illa un compositor excels va amagar el tresor. Jo, per si de cas, aquesta mateixa tarda li compraré a Mozart una jaqueta antibales. I una ampolla de rom.

EL TEU MINUET

No és de Mozart, però podria ser-ho. El cas és que en aquesta pàgina qualsevol pot jugar a compondre a la manera d'Amadeus. Un manierisme que alleuja la inevitable melangia del diumenge. Bona sort.

Títol: Un minuet nerviós
Autor: Jo, l'atzar i, potser, Mozart.

Arxiu MIDI

A L'AIRE LLIURE

Les orquestres simfòniques haurien de prendre l'aire més sovint; sortir, vull dir, de les sales de concerts, i amb la música, com qui fa dissabte, netejar de tant en tant la brutícia acumulada a les nostres orelles per la constància del brogit urbà. Avui Daniel Barenboim dirigirà la Novena simfonia de Beethoven amb l'Orquestra i el Cor de la Staatskapelle de Berlín, en un concert gratuït a la Plaza Mayor de Madrid. A Londres cada estiu posen en pràctica aquestes mesures d'higiene acústica mitjançant els Prom, els Promenade Concerts (concerts de passejada), el nom dels quals l'expliquen els seus orígens, a les acaballes del segle XIX, quan la gent passejava pels parcs mentre escoltava la música que interpretaven diferents orquestres. La capital anglesa no és un cas aïllat: moltes altres ciutats d'arreu del món, Berlín, Los Angeles, Boston i un etcètera generós, contemplen l'època estiuenca com a una oportunitat d'acostar, a través de concerts a l'aire lliure, la música simfònica als ciutadans.

Dins d'aquest club de grans urbs melòmans, Barcelona hi posa la nota, i mai millor dit. Crec recordar que la darrera vegada que l'OBC va sortir al carrer va ser per les festes de la Mercè de 2001 en un concert piromusical patrocinat per "El Periódico", que va aplegar un munt de gent a l'Avinguda Maria Cristina. Des d'aleshores, res de res. De Sabadell val més no parlar-ne.

Moltes orquestres duen el nom de la seva ciutat i no de la sala de concerts on toquen habitualment. Caldria traduir, doncs, aquesta circumstància de manera literal, i que la gent tingués l'oportunitat de gaudir de la música simfònica en altres espais urbans. Estic segur que aquesta experiència renovada del concert enriquiria tant el caràcter de la ciutat com a la mateixa música. Ho tinc científicament demostrat: el Rèquiem de Fauré sona millor a les Drassanes de Barcelona que al Palau, i a la Finlàndia de Sibelius s'hi arriba més aviat a través de l'estació de França que des del quiròfan de l'asèptic escenari de l'Auditori de Barcelona. En aquests auditoris improvisats la gent s'acosta a l'esdeveniment de la música de manera més relaxada, i amb la ment més receptiva, perquè el marc que envolta a l'oient forma part de la seva vida quotidiana.

Cal conservar l'aspecte físic d'una ciutat reformant façanes, monuments i el que calgui, però també cal tenir cura dels estats d'ànim que aquests espais provoquen en els ciutadans. Per això el que més envejo dels qui avui hi aniran al concert de Madrid no és poder escoltar la Novena interpretada per una orquestra excelsa dirigida per un gran director, que també, sinó l'oportunitat d'escoltar-se la Plaza Mayor des de demà, i per sempre, amb unes altres orelles. Enveja de que, quan la travessin, el record de la melodia més treballada de la història de la música s'imposi a la quotidianitat del brogit urbà. Freude.

JB

El 2 de desembre de 1889, Theo Wangemann va enregistrar a Viena, a casa del Dr. Richard Fellinger, a Johannes Brahms interpretant al piano la seva Dansa Hongaresa n.1. Els mitòmans consideren que la veu en la frontera del crit que presenta l'enregistrament pertany al compositor, i, segons aquest parer, així la tradueixen emparant-se en l'ínfima qualitat del registre per evitar ser contradits: "Ich bin Dr. Brahms, Johannes Brahms".

Altres, però, descreguts, consideren que qui parla és el Dr. Fellinger. Així, després d'eliminar amb un producte antimites la pols del temps transcorregut , transcriuen les paraules d'una manera d'acord amb el seu pensament: "Haus von Herrn Dr. Fellinger. Bei Herrn Dr. Brahms, Johannes Brahms." El que ningú no posa en dubte és que el piano que sona, que s'intueix més que s'escolta, el toca Brahms en persona.

Sigui o no la veu del compositor alemany, en qualsevol cas haurem aprés que aquesta manera tan peculiar de presentar-se, el cognom abans del nom, no la va inventar Bond, James Bond, sinó un músic amb les mateixes inicials, JB: Brahms, Johannes Brahms.

Si desitges esbrinar el nombre de "mitomanococos" de la teva sang, només ha de punxar-te el dit índex amb l'enllaç que trobaràs al final d'aquest text. Una vegada oberta la porta que et comunica amb un cèlebre compositor del passat, de seguida el Servei de Salut del teu cervell et farà saber si pateixes la fascinació febril de l'arqueòleg, que se'ns apareix a tots els qui ens hem declarat víctimes d'una malaltia a temps parcial directament relacionada amb la fantasia, i tan inevitable com la grip a l'hivern o l'al·lèrgia primaveral: la mitomania. Salut.

La veu de Brahms

TANQUEU LAPORTA

No sóc massa exigent, només demano que no vagi pel món ensenyant els calçotets. Ell no és com qualsevol de nosaltres: és el president del Barça. I és que ara no pots perdonar a Laporta el ridícul que abans li has retret a Maragall. Tan difícil és d'entendre què vol dir això de "representar"? Que n'aprenguin. Ja.

NEANDERTAL

L'hombre de Neandertal cantava rap