PÍNDOLES

Al nostre Händel i simpatitzants els hi manquen una mà de pebre i una dosi generosa de cafeïna. La mà, per treure'n les guspires justes que encenguin el jocs artificials promesos per una partitura reial; la dosi, per a guarir la hipotensió del nostre metrònom interpretatiu. I és que Corrado Bolsi, el concertino director que ens guia aquests dies en la nostra expedició al barroc més celebrat, ens ha aportat aquests dies un fraseig musical molt assenyat, però poc rauxós. En el fons tant hi fa, perquè també ens ha desembossat els conductes que comuniquen la música amb l'art, obturats des de fa molts compassos pels greixos que solen acumular en el cervell dels músics les partitures romàntiques interpretades en concerts mal organitzats i pitjor assajats, com els d'aniversari.

Pachelbel, Bach, Vivaldi i Händel, quatre medicaments contra el colesterol simfònic, que aquesta nit presentarem a la nova clínica per a l'ànima que han obert fa uns dies a Sabadell, el Teatre Principal. Mastegaré a consciència cada píndola. Salut.

LA SÍNDROME DE PARAVONIAN

Quan entro a la sala d'assaig ja fa estona que està sonant. En aquest cas perdre's el començament de la peça no és cap tragèdia: és un Cànon. No, aquest va amb article determinat: és "EL" Cànon. El de Pachelbel, el paviment d'un baix minimalista per on els violins fan circular una melodia en la tonalitat descapotable de re major. A les acaballes de la versió que en fa Corrado Bolsi, en el rostre dels violoncel·listes crec percebre els primers indicis de "la síndrome de Paravonian", l'efecte devastadorament còmic del qual el descobrireu en aquest vídeo, una versió subtitulada al castellà del que R.M.F va penjar fa unes setmanes a la façana de casa seva. Aneu-hi i no ho oblidareu, paraula de científic: Carl Sagan va fer servir EL Cànon per a il·lustrar un dels episodis més recordats de la sèrie Cosmos, La persistència de la memòria.

El baix minimalista del Cànon de Pachelbel:

TELEPATIA

L'anglès, que no l'alemany: Haendel en el lloc de Händel. Aigua i foc (d'artifici aquest darrer, però només en el títol). Hem llogat un bon alquimista: el violinista i director italià Corrado Bolsi. Primer assaig i l'aigua de l'aquàtica de Händel ja humiteja els instruments de corda mentre comencen a dir-se en veu alta els "no" que bastiran el "sí" que mai es farà paraula, només música: no al vibrat de mà esquerra a jornada completa, no a mantenir el pes a les notes llargues, no a.... L'orquestra sona negativa: mandrosa i poc àgil. Diria que som sords a la màxima exagerada del Beethoven més exageradament sord: Händel, el millor compositor de la història de la música. Trobo una excepció positiva en el so de metall polit de les trompetes, transparent com un cristall d'or. Però tímid: Digues que poden tocar més fort, que ja és hora dels focs d'artifici, penso tot mirant Bolsi als ulls. No els hi diu. Sóc un pèssim telèpata.

MATEMÀTIQUES

Un és més que dos

20 ANYS I TRES DIES

Assaig general de la gala, on ha quedat palès que patirem amb les dificultats tècniques de les obres compostes per Salvador Brotons, tot i que ell mateix en serà el director. Sobretot amb la que obrirà el concert: "Commemorativa", que, per cert, la va compondre amb motiu del vint-i-cinqué aniversari de l'Orquestra de la RTVE. Vull posar l'accent en aquest detall: celebrem el nostre aniversari tocant una obra destinada a un altre aniversari d'una altra orquestra. Una comparació odiosa: és com si el Barça hagués celebrat el seu centenari tocant l'himne del Real Madrid. No ho enteneu, oi? Jo, tampoc. En Brotons no en té cap culpa, l'obra és esplèndida, però m'hagués estimat més tocar una partitura composta expressament per a nosaltres.

Un aspecte positiu del concert de demà és que estrenarem uniforme de treball. En terminologia torera: li hem tallat la cua al frac. Ben mirat, la roba substituta no convida gaire a l'entusiasme. Una vestimenta ben normaleta, dissenyada sense gaire imaginació. I tot de color negre. Algú de l'orquestra ha dit que semblarem uns guerrers ninja. Pitjor seria que ens donéssin el condol.

20 ANYS I DOS DIES

Tercer assaig de la gala d'aniversari. "Gala" és una paraula espantosa, i tot apunta a que la cerimònia vol homenatjar-la. Avui hem treballat les propines, tres peces curtes destinades a escalfar els palmells de les mans del públic, fins i tot en hiverns tan despersonalitzats com l'actual. Dels tres afegits només revelaré el nom de la partitura que clourà l'esdeveniment: La Santa Espina. No deixa de ser paradoxal, -"paradoxal" és el terme més diplomàtic que ara em ve al cap-, que una sardana sigui el colofó d'un concert simfònic d'aquesta mena. La nacionalitat d'una orquestra no és un punt d'arribada, més aviat em sembla un punt de partida. I després, i sobretot, som i serem músics, tant si es vol com si no es vol.

A la primera part de l'assaig hem enllestit la segona part del concert: obertures i àries d'òpera sota la batuta del nostre titular, David Giménez Carreras. És el repertori on sembla que s'hi sent més còmode, a l'ombra dels do de pit(s). Correcte. Després del descans hem recordat el paradigma de les cinquenes simfonies, la majúscula Cinquena de Beethoven, que aquesta tarda interpretarem a Terrassa en un concert organitzat per la Delegació de les Nacions Unides. El cas és que mentre la recorria amb la viola, m'ha assaltat l'enutjosa sensació que ara era el repertori el que no s'hi sentia prou còmode amb el director.

20 ANYS I UN DIA

La Simfònica fa vint anys. Avui segon assaig del programa amb què celebrem aquest aniversari, i que reunirà a quatre dels cinc directors titulars que ha tingut l'orquestra al llarg de la seva història. Hi faltarà l'Edmon Colomer per raons que encara desconec. Albert Argudo, el director fundador de l'Orquestra, engega al punt de l'hora deu l'obertura "El ratpenat", del Johann més inspirat de la família Strauss. L'hem tocada un munt de vegades en diverses edicions del Festival de Valsos que, precisament, el mestre Argudo va idear quan era el titular. Un botó llustrós del seu llegat: el compàs ternari del vals és el que més alegries ha donat a la nostra melangiosa economia.

En els cinquanta minuts que ha durat l'assaig de l'obertura, Argudo ha tingut temps d'ironitzar sobre els harmònics que es produeixen quan vibrem una corda o una columna d'aire: Els harmònics no tenen harmònics, per això costen tant d'afinar. Algun dia he d'explicar aquí com la història de la música ha evolucionat amb disciplina prussiana seguint la successió d'harmònics per ordre alfabètic. Ara em fa mandra.

La segona part de l'assaig l'acaparat el segon moviment del Concert per a piano d'Albert Guinovart, l'únic fragment que tocarem, que la Simfònica li vam estrenar fa un parell de temporades. Edmon Colomer havia de ser la batuta, però la seva absència ha obligat l'Albert ha assumir el doble paper de director i solista: estic molt nerviós perquè jo no sóc director, i no sé com anirà tot plegat.” De moment ha anat bé. Un bé, però, sense amanir: sense poc, sense molt; sense res. La música de Guinovart sempre m'ha sonat a "déjà vu"; vull dir que em desvetlla aquella sensació d'"aixòemsonanosédequè". En aquest cas, una barreja entre el Raxmaninov al seu exili a Hollywood i el jazz del Gerswhin exiliat al primer món de la música simfònica. Resultat: una música exiliada de l'estètica actual. Més idees a contracorrent: jo accelero en els crescendo i retardo en els diminuendo, just a l'inrevés del que ensenyen als conservatoris. Mira, m'agrada així, ens ha confessat en Guinovart amb un somriure de nen entremaliat. El moviment del concert s'esmuny pel clavegueró del silenci amb un solo de caixa en "pianíssimo". Serà la darrera obra de la primera part del concert. No em sembla una ubicació massa encertada. El final de la partitura és massa despullat, gairebé tètric. De resignació. Que fem 20 anys, coi! I encara tenim força i no tenim l'ànima morta i...

Albert Guinovart

PREÀMBULS

Sóc el responsable de les notes al programa de mà del concert de Reis que aquest cap setmana interpreta l'OBC a l'Auditori. Fins i tot en sóc del que no hi ha imprès: fa unes setmanes em van avisar que suprimirien el preàmbul. No ho entenc, perquè tothom sap que tots els actes d'amor, inclòs el que ens aparella amb la música, no acaben de rutllar del tot bé sense preàmbuls:

UN ES(CANCAN)DALÓS BON ANY 2007

Això no ha fet res més que començar. El 2007, vull dir. Les promeses fetes d'una renovada adhesió a la vida encara duen la ressonància de les primeres dotze campanades de l'any; poso per casos: hem deixat de fumar, farem més esport i menjarem menys dolços o salats. Fins i tot juraria que alguns hi duen ara al damunt un petit rastre d'or, encens i mirra a la corbata, en el perfum, o potser només en el somriure que des d'avui els hi subratlla en vermell el rostre després de sentir bategar "el cor matinejador dels nens" el dia de Reis. En tot cas, l'objectiu confessat de la directora Virgínia Martínez és que demà creuin la frontera que separa el parèntesi nadalenc de la rutina quotidiana taral·lejant alguna de les encomanadisses tonades que tot seguit podran escoltar, de les quals la Virgínia no en té cap dubte que la que més s'ensenyorirà de la nostra gola serà la del cancan de l'Obertura "Orfeu als inferns", de Jacques Offenbach (1819-1880)...