30 de maig 2007

CREAR AMB PERSPECTIVA

L'assaig general amb Sergiu Celibidache que vaig publicar el diumenge no va ser un caprici, sinó un exercici de aclimatació. I és que aquesta setmana els simfònics del Vallès ens estem deixant guiar per un dels alumnes més fidels a la teologia del mestre: Jordi Mora.

Per si no us n’havíeu assabentat, Celibidache no sostenia teories, sinó teologies amb amén inclòs. El déu de la teologia celibidachiana és el fraseig, en paraules de Mora: “Frasejar és fer música. No frasejar és crear sensacions sonores locals que no poden integrar-se dintre d'una unitat, és a dir, una cosa que no té res a veure amb la música.” Amb Celibidache cada frase musical forma part d'un univers orgànic. Neix, creix, culmina i mor. Com tu i jo: la vida.

Les conseqüències del fraseig o la seva absència les entendreu de seguida amb dos exemples que encarnen dues maneres diferents d'entendre un mateix tema musical, el que obre el darrer moviment de la Quarta Simfonia de Brahms, l'obra de més gruix que assagem aquesta setmana.

En el primer exemple, “BrahmsCelibidache”, fixeu-vos com el tema neix i es desenvolupa, alimentat per la dinàmica, cada vegada amb més força i tensió, fins a assolir el cim del cinquè compàs. A partir d'aquest instant el so es relaxa per resoldre en la nota principal de la tonalitat, mi menor, on mor per deixar espai al naixement d'una altra frase, d'una altra vida. Celibidache, en fi, ha bastit aquí una unitat de vuit compassos on cada nota és una conseqüència de l'anterior i una causa de la següent. Això és frasejar: crear amb perspectiva.

En el segon exemple,“BrahmsKleiber", esdevé tot el contrari. Comença amb una dinàmica en forte que mai abandonarà, creant l'angoixant sensació de no anar enlloc. Cada compàs de la frase es manté, de manera egoista, independent l'un de l'altre. No pot morir res perquè res ha nascut, només un continent de so buit de contingut. Aquí, l'absència de perspectiva ha creat el perfil d'una geografia sense relleu.

El tercer exemple no té res a veure amb el tema, és l'obra que il•lustrava un post anterior sobre el "Duettino buffo di due gatti", de Rossini. Coses de Box.net. Per cert, els gats, com Carlos Kleiber, tampoc frasegen.


.

Així, on Celibidache embasta un discurs lumininós, en la versió de Kleiber escoltem un crit en la foscor. Corol•lari: Celibidache ha dibuixat en vuit compassos l'esquema del cicle d'una vida, la d’aquest tema de Brahms com a metàfora de la nostra; Kleiber, en canvi, només ens en ofereix l’esblanqueït reflex d'un instant.

9 comentaris:

Anònim ha dit...

Què interessant el Jordi Mora...

Curiosament va dirigir la meva orquestra fa unes tres setmanes, i vam fer Brahms també, la primera...

Salutacions...

Anònim ha dit...

hola, david, i a quina orquestra toques?

Gràcies per la visita.
Salutacions

Anònim ha dit...

en l'orquestra de Castelló.

Gràcies a tú per aquest fantàstic bloc...

Anònim ha dit...

I com va anar la primera de Brahms amb el Mora?

Gràcies, david.

quim ha dit...

M'encanten aquests posts tan didàctics i aclaridors que m'ensenyen els detalls que a mi em passen desapercebuts però que marquen les diferències entre directors. Moltíssimes gràcies

Anònim ha dit...

Doncs molt interessant, ja coneixía al Jordi d'altres vegades que havia vingut a l'orquestra i de varios cursos de música de cambra... El Brahms molt bé, no havia fet mai aquesta primera simfonia, fins ara només havia estudiat els solos de trompa:-); també m'agrada molt com entèn la música i la feina que fa amb l'orquestra, hi ha molt que aprendre amb un director com el Jordi.

Què tal la vostra quarta?

Anònim ha dit...

david, la quarta, molt bé. Com apunto en el post d'avui, per primer cop des de fa temps, puc dir que estem fent música i no només notes.

Salutacions i gràcies

Anònim ha dit...

quim, procuraré fer més comparacions. Moltes gràcies a tu per la visita.

Salutacions

Anònim ha dit...

Jo també voto per més comparacions!!!!
Anna