Un dia Luciano Pavarotti va posar un marc de paraules a les nostres intuïcions: Jaume Aragall es la veu més bella del segle. Ningú ha aconseguit encara desmuntar la sentència del tenor italià. I els que ho proven de fer, diuen a tot estirar que la carrera d'Aragall és irregular, sense advertir que darrere d'aquesta crítica s'amaga un gran elogi, que aquesta bellesa sorgeix de les cordes vocals d'un home que encarna la fragilitat inherent a la condició humana. Vull dir que tothom entendria que un artista extraterrestre, que n’hi ha, - els reconeixeran perquè mai no fan cap pífia i sempre somriuen a les fotos, tan feliços i segurs que semblen d'ells mateixos,- fos el recipient de la veu més bella del segle. El que resulta un fet excepcional és que aquest do el gaudeixi un home senzill, amb les pors i inseguretats pròpies de tot ésser humà. Tal volta el que en realitat Pavarotti ens deia és que Jaume Aragall és la veu més humana del segle.
3 comentaris:
M'agrada el teu comentari sobre l'Aragall. Realment és una veu d'una bellesa captivadora. I quan parles d'aquells cantants tan segurs, no sé per què, però em ve a la memòria l'Alfredo Kraus, sempre tan perfecte que cansava una mica. Amb l'Aragall, en canvi, no sabies mai si et faria l'ària a to o te la cantaria a octava baixa, com l'havia sentit jo una vegada. De totes maneres, tot i tenint un bon dia, mai no va ser un artista excepcional i el seu fraseig era bastant millorable, però amb aquella veu ja en tenia prou per encandilar el públic més exigent. La vegada que l'he vist millor, tant vocalment com des del punt de vista interpretatiu, va ser en un recital de fa uns 4-5 anys al Liceu. Hi va cantar, entre d'altres coses, el duet de la Cavalleria Rusticana amb la Rosa Mateu fent de Santuzza, que va ser realment antològic. Només dir-te que em va emocionar. I, a mi, en costa bastant emocionar-me amb un cantant.
Si no vaig errat, érem nosaltres, els simfònics del Vallès, els qui acompanyavem Aragall i Rosa Mateu en el duet que comentes.Per altra banda, subscric tot el que dius.
Tens raó, ereu vosaltres: me'n recordo perfectament. Jo, llavors, era el metge de la casa i seia a la primera butaca de platea a la dreta.
Per mi ha estat quan l'he sentit millor. Encara recordo, fa molts anys, unes favorites al Liceu cantades per l'Aragall. Va calar a base de bé. De fet en aquella època calava bastant, però era suficient que fes una frase ben feta o un agut ben col·locat i ja tenies tota la gent boja. I és que un agut de l'Aragall quan era jove feia aixecar de la cadira!
Publica un comentari a l'entrada