CARUSO PER LA BOCA

Hi ha intèrprets que demanen una dedicació exclusiva de la xarxa elèctrica nacional del teu sistema nerviós. Enrico Caruso, per exemple.


L’oïda

Si no et destorba la remor de la pols, com el mastec d’ametlles torrades, que el pas del temps ha acumulat sobre les partitures que ell enregistrà, pots deixar que la veu del "tenore" t’extirpi el brogit urbà de les orelles.

La vista.

Distreure els teus ulls amb les caricatures que ell dibuixà entre "Tosques" i "Pagliaccis" (L'autoretrat que encapçala aquest post n'és una.)

El gust, l’olfacte i el tacte.

Caruso per la boca, és a dir:

ESPAGUETIS A LA CARUSO

RECEPTA


4 cullerades d’oli d’oliva
2 dents d’all, pelats i tallats per la meitat.
2 cebes tallades a daus
200 gr. de fetges de pollastre
200 gr. de xampinyons
1 pot de tomàquet cru.
orenga
alfàbrega
1 fulla de llorer
1 cullerada de sal
1 cullerada petita de pebre negre
½ cullerada de sucre
500gr. d’espaghetis
1 copa de formatge parmesà fresc.

En una cassola, amb dues cullerades d’oli d’oliva, saltar l’all i la ceba durant tres minuts. Afegir-hi els xampinyons i els fetges de pollastre, i saltar-ho 5 minuts més. Afegir-hi aleshores la salsa de tomàquet, les espècies i mitja cullerada de sucre. Deixeu que cogui a foc baix una mitja hora. Mentre es fa la salsa, coure la pasta "al dente". Afegir-hi la salsa i empolvorar generosament la pasta amb formatge parmesà fresc.

MÀXIMES MÍNIMES (4)

"No m’agrada la música a les pel.lícules. Detesto veure un home sol en el desert, morint-se de set, amb l’Orquestra de Filadèlfia rere seu."
John Ford

JB

El repicó dels glaçons de l’orquestra, contra les parets de la partitura, puntegen el discurs de gresca que declama a batzegades amb sincopada insistència. Qui li ha servit el tercer JB de la nit?

CARNA-VALS

Resulta difí­cil d'esbrinar si van disfressats o si s'han tret la disfressa d'homes de carrer per a mostrar l'essència dels seus orí­gens; decidiu-ho vosaltres. El violoncel.lista és Arnold Schoenberg uns anys abans de pispar-li el DNI a la tonalitat, amb un estri dodecafònic; delicte estructural estrany a l'arquitectura cerebral del violinista més a l'esquerra de la fotografia, Fritz Kreisler: pertanyia a una generació d'intèrprets tan respectuosos amb la lleis naturals de la música, que mai no gosaren de coure la carn del "so" amb un altra brasa que no fos "emocionar".

CALENDARI ALFABÈTIC

Si la polí­tica catalana gira els fulls de calendari per ordre alfabètic, cal recordar que el dia següent de "supèrbia" és "superficial" . Tant de bo no sigui així, perquè, un cop calculat el temps amb la lògica del diccionari, he descobert que la jornada postelectoral, 15 de març, serà  un dia de "súplica":

súplica


[1653; de suplicar]


f 1 Acció de suplicar.


2 Paraules o escrit amb què hom suplica una cosa.


3 DIPL /DR Clàusula final d'un escrit dirigit a l'autoritat administrativa o judicial per obtenir una resolució de gràcia o de justícia.


4 recurs de s'aplica DR PROC Recurs d'apel·lació interposat contra resolucions de les audiències i del tribunal suprem davant la mateixa sala que hagi dictat sentència resolutòria d'incidents que es promoguin durant la segona instància o durant el procediment de cassació.

DICCIONARI

La realitat és un diccionari:

supèrbia



[s. XII; del ll. superbia, íd.]


f 1 Excessiva estima de si mateix que es manifesta per una ostentació de la pròpia superioritat, amb menyspreu dels altres.


2 Desig immoderat de la pròpia exaltació. Un home carregat de supèrbia i de fam de manar.


su_pèr_bi_a.

GANES DE BALLAR

Si a la música de Verdi hi plantes una batuta sense estudis, hi brollarà  un manat de notes analfabetes tot i que tinguis cura de regar-la a cada trenc d'alba amb una versió de Toscanini memoritzada. I és que la frontera que separa l'excel.lència de la vulgaritat és tan fina al'univers verdià com un pèl de l'arc que frega la meva viola. Avui és el tercer dia que assajo l'òpera Nabucco, i m' he adonat que si el director no va en compte, aquesta partitura, que parla de pensaments que volen (Va pensiero ) cap a una pàtria "si bella e perduta", adquirirà aviat el perfil d'una de tantes tonades d'envelat de Festa Major, que la gent no escolta perquè treuen les ganes de ballar*.

*Nota: Qualsevol semblança amb la situaciò actual del paí­s és pura coincidència.

EL MESSIES

EL GÈNESI

AMÉN

ARMA QUÍMICA

LLOC: Iraq
ASSUMPTE: Arma química
RECOMANACIÓ: Per tal que l'exèrcit ocupant s'esmunyi pel clavegueró de la Història, es prega tirar la cadena en acabar de mirar la foto. Gràcies.

AD-MIRADA

Potser ens l'haurí­em de mirar amb els ulls de Ravel, Maurice per als amics. Abans, però, gaudiu del so abonyegat d'una desgràcia : "Infanta difunta". Digues-ho en veu alta. L'al.literació va merèixer de Maurice una Pavana. Una dansa noble. També lenta, sense exagerar; l'autor ens ho advertí amb aire sorneguer: "La difunta és la Infanta, no la Pavana". Hi ha qui s'ha pres l'al.literació de manera literal, com, poso per cas, el compositor i poeta veneçolà  Jorge Sosa:

Pavana triste y tierna,
Te escucho y no te envidio,
Te quedaste con el sueño
De la niña azul enferma,
Vaporosa y vaga
Trasnochada y quieta...


O, si t'ho estimes més, te la pots mirar amb els ulls de Lalo, Éduard per als amics. L'obra és molt fatxenda tant de contingut com de forma; va de simfonia, però de seguida un violí­ ens descobreix el seu vertader perfil. És el concert mé llaminer del repertori", paraula d'un Àngel, el que acompanya Jesús Garcí­a. Per esbrinar-ne els motius només t'has de prendre la molèstia de traduir els primers compassos en paraules castellanes: "LA LAMÍ". Mmmm!

Tot i que França l'ad-mira, tal volta fóra millor mirar-se-la amb els ulls d'n nadiu. Turina, per exemple, Joaquín per als amics. Més fatxenderia; la seva proposta també pretèn ser simfònica. Ho és però només a mitges. Sí, teniu raó,­ ningú no és el que diu ser. Tampoc allò que avui, si véns al Palau , miraràs amb els seus ulls: l'Estat espanyol, Espanya per als amics.

MÀXIMES MÍNIMES (3)

"Escoltar música gravada és com si fessis l'amor amb una foto de Brigitte Bardot"
Sergiu Celibidache

COL.LEGA

Sam Bergman toca la viola a l'Orquestra de Minessota. Un col.lega, doncs. Ara són de gira, una mica els Estats Units i molta Europa. Ho sé perquè cada dia llegeixo aquí­ el que en pensa. L'odi de les comparacions és cosa meva, que ningú no s'hi fiqui: abans d'ahir ell va tocar a Nova York, al Carnegie Hall; jo, ahir, al Teatre Principal de Reus.

NEURÒTIC

Encara no n'havia tocat una sola nota, però el compositor és malfiat de mena. De nit, a "Los Jardines de España", les petjades d'un neuròtic: "Tranquillo, MA NON TANTO". Manuel de Falla, no falla.

LA MILLOR DEFENSA

Una crida a la pràctica de la música per prescripció facultativa.

Si estàs baix de defenses, canta. La revista Andante ens explica que uns investigadors de la Universitat de Frankfurt han arribat a aquesta conclusió un cop analitzada la sang dels membres d'una coral. El cas és que l'examen de les mostres, extretes mentre els cantaires entretenien la gola amb el Rèquiem de Mozart, va revelar un nivell molt elevat de immunoglobina i cortisol, dues substàncies que tenen cura de l'óptim funcionament del nostre sistema immunològic. Una setmana després, durant la qual la coral havia romàs en silenci, repetiren les anàlisi: les substàncies esmentades havien recuperat els seus nivells quotidians.

Deixo que la darrera paraula d'aquest comentari l'escrigui el professor Hans Gunther Bastian : "Les activitats musicals poden influenciar de manera positiva no tan sols factors fisiològics, també l'autonomia dels sistema nerviós."

Ja ho saps; la millor defensa no és un atac, sinó cantar una bona partitura.

temps al TEMPS

Ho testimoniava en Xavier Cester a l’Avui : segons l’estudi de la SGAE "El repertorio sinfónico de las orquestas españolas" , el percentatge de música contemporània que s’escoltà de 1997 a 2002 a les sales de concert de l’Estat representà un minso 11,7 per cent. Els músics del XIX s’endugueren la part més gran i saborosa del pastís del repertori, Beethoven en testa.

No es pot parlar de divorci entre el públic i els compositors actuals, mai no han estat casats; en alguns casos, fins i tot, s’odien a mort. ( Un odi mutu, sí, perquè hi ha obres que l'únic que evidencien és la misantropia de l'autor). Amb verbs menys intensos ho admetia, en la presentació de les dades esmentades, el Director de l’Auditori de Barcelona, Joan Oller : "El públic té problemes a acceptar la música contemporània, l'afluència baixa notablement i el dilluns següent ens arriben molts e-mails de protesta" . Té la seva lògica; no pots pretendre que la gent resolgui les equacions de tercer grau de Guinjoan si encara no ha après de multiplicar les sèries d’Alban Berg. Dit d’una manera més lírica: no s’estima el que no es coneix.

Els nostres temps ens han dotat de recursos per engegar la curiositat de la gent vers la música simfònica que es fa avui, però ningú no vol fer-ne'n ús. En qualsevol cas, sóc del parer que el proper estudi de la SGAE sobre el tema registrarà un augment ben apreciable del percentatge de música del segle XX interpretada per les orquestres de l’Estat. Amb la llefiscosa parsimònia del cargol, els simfònics li estem guanyant temps al Temps.

ENIGMES (1)

Per què els polítics que més exciten la identitat col.lectiva de la gent tenen una identitat personal tan immadura?