30 de gen. 2004

PERILL D'AMOR

Avui, un dia en què l'hivern ha tret el geni, a l'orquestra el so d'un violoncel ha pretès mudar de primavera el meu faristol. Amb veu melangiosa de despullada fusta noble, m'ha promès humilitat en la victòria i coratge en la desfeta. Fins i tot, fent-se seves notes imaginades per un nom que sempre fa nosa a la gorja quan el dius, Dvoràk, m'ha semblat entendre que em declarava amor etern.


No m'he deixat entabanar pel seu discurs; sé que obra així­ amb tothom, sense reparar en edat, gènere o condició social. Demà , al Palau de la Música de Barcelona (19:00 h.) vosaltres mateixos podreu ser-ne testimonis. Aneu en compte d'enamorar-vos-en: és infidel de mena.





27 de gen. 2004

MÀXIMES MÍNIMES (2)

"Els artistes són aquells que dediquen la seva vida a ajuntar les peces separades del món"

Ives Simon

26 de gen. 2004

QUANTITAT=QUALITAT?

Torno d’un concert a Sant Pere de Torelló, que l'organització pretenia "únic i irrepetible" (ho confesava en el programa de mà). Una redundància al cap i a la fi, perquè tots els concerts per se són únics i irrepetibles o, si més no, ho haurien de ser.

El més curiós, però, no és la reiteració, sinó una altra frase que pretén argumentar els qualificatius esmentats: "Més de dos cents cantaires i cinquanta músics damunt de l’escenari", com si la quantitat tingués alguna cosa a veure amb la qualitat.

Resseguint el fil d’aquesta lògica osonenca, tems que a Sant Pere de Torelló la "Simfonia dels Mil" de Gustav Mahler resulti ser l'obra més celebrada; els Quartets de Beethoven, en canvi, semblen condemnats a un destí esfereïdor. De les Partites de Bach per a... violí sol!!!,... no encerto imaginar el què.


15 de gen. 2004

MÀXIMES M�NIMES (1)

"Els músics només som responsables del 50% de la música; la resta és responsabilitat de l'oient."

A. Bylsma.

14 de gen. 2004

PROGRAMES

A l’hora de fer un programa de música clàssica, ens hauríem de plantejar què volem comunicar, quines reflexions desitgem provocar en l’oient i de quins compromisos amb el món són testimonis les obres que interpretem. Qualsevol concert que no contempli aquestes premisses no és res més que un lleuger "divertimento", una píndola més de les moltes que en el nostre temps garanteixen un son sense culpa a les nostres consciències. Res a veure amb l'art.

7 de gen. 2004

LLUÍS CLARET I PROUST

Si abans que la nostra democràcia aprengués a caminar sola escrivies en català  una història amb argument violoncel.lístic, la gegantesca ombra de Pau Casals et guaria des de la primera línia del discurs fins a la porta de sortida del punt i final.

Avui tot és ben diferent. Ben cert és que el nom de Casals et segueix donant la benvinguda en el rebedor de qualsevol casa literària bastida amb les paraules "violoncel" i "Catalunya" com a matèria primera -i vosaltres n'acabeu ara de ser testimonis- però el relat s'ha enriquit gràcies a un altre intèrpret, l'aportació més rellevant del qual és haver aconseguit que aquest instrument de corbes generoses sigui a la fi considerat en el nostre paí­s més un art excels que un objecte de culte d'una religió monoteista.

Aquest inspirat traductor d'invisibles no és altre que Lluís Claret, músic -"molt més important que ser violoncel.lista" com recordava sovint el mateix Casals- nascut el 1951 a Andorra, de pares catalans exiliats.

Dins del seu extens repertori, Claret sempre ha reservat un espai de generosa amplada a la música del nostre temps. Obres d'autors amb cognoms que solen provocar genuflexions involuntàries en els melòmans més ambiciosos: Dutilleux, Penderecki, Lutoslawski, Xenakis, Guinjoan... alguns dels quals han pensat les seves pàgines per a violoncel perquè fossin repensades expressament en les mans de Lluís Claret.



QÜESTIONARI PROUST

1. La primera música de la qual se'n recorda tocant?
El Cant dels Ocells
I escoltant?
Un disc de Pau Casals del qual recordo especialment la Nana “ de Falla i El Cant dels Ocells
2. La música que ha tocat més vegades és...
Potser les Suites de Bach i les Sonates de Beethoven.
3. Quina obra li agradaria de tocar, però encara no ho ha fet?
El Concert n. 2 de Xostakòvitx i el Concert de Walton, entre d'altres
4. Ha plorat tocant?
Sí, interiorment.
5. I rient?
Si riure s'entén com gaudir del que estàs tocant, sempre.
6. Li agradaria tocar com...
Ningú en concret. M'agradaria ser un compendi de molts violoncel.listes que admiro.
7. Les tres millors qualitats d'un violoncel.lista són:
L'honestedat, la senzillesa i la profunditat.
8. Quin ha estat la seva més gran gosadia?
Interpretar totes les Suites de Bach en un concert a Barcelona. No me'n penedeixo perquè va anar molt bé.
9. La virtut més sobrevalorada és..-
Els efectes especials, en el sentit que la gent prefereix un concert amb 100 persones a l'escenari que escoltar música de cambra; o que la gent s'estima més llegir el diari abans que poesia.
10. Que és el que menys li agrada de la seva aparença ?
Depèn de com et lleves cada dia.
11. I el que més li agrada?
El mateix
12 . De que se'n penedeix?
D'haver fet mal a persones properes.
13. Quin considera que és el seu estat mental actual?
De serenitat, finalment.
14. Quina és la seva més estimada possessió?
Com a possessió física, el meu violoncels; sense el sentit de possessió, la meva família.
15. Quina considera que és la pitjor misèria?
La malaltia
16. Quina és la qualitat que més li agrada en un home?
Les tres mateixes que he esmentat abans sobre el violoncel.lista.
17. I en una dona?
El mateix, no ha d'haver diferència.
18. Quan i a on ha estat més feliç?
Com a moment concret, quan van néixer els meus fills.
19. Quan diu mentides?
Només quan és estrictament necessari.
20. Quina és la seva passejada preferida?
Quan estic a Ordino i em llevo ben d'hora per anar a buscar bolets.
21. Qui o que ha estat el més gran amor de la seva vida?
La meva famí­lia.
22. Quina és la seva idea de la mort?
Un trànsit cap a una nova etapa.
25. Quin ha estat el seu més gran assoliment...
Els meus fills.

5 de gen. 2004

EL DARRER VALS

El Nadal em trastoca les matemàtiques. Per exemple, si per aquestes dates multiplico tres per quatre, no em fan dotze sinó una dança: el vals. Fins avui, que hem enterrat Strauss i companyia a Vilobí del Penedès. He de confessar que ens ha costat molt que es morissin: 18 concerts per tota la geografia catalana, Andorra inclosa. Ningú no ha vessat cap llàgrima, ans al contrari, ho hem celebrat amb coca i cava (convidaven els penedencs). Hi havia un bon motiu: el director dels "tres per quatre" d'enguany ha estat un suí­s que encarnava els tòpics més barroers de la mentalitat germànica: molta disciplina i poca emoció. Els crí­tics dels diaris, però, d'això en diuen "honestedat interpretativa", concepte(?) rere el qual l'avorriment sol amagar el seu perfil més criminal. Tant hi fa, la roda del vals s'ha aturat, i el que és més important: tres per quatre ja em tornen a fer dotze.