PATINAR

Això sí que és patinar amb Mozart, que n'aprenguin a la Deustch Oper:

"O"H!

A LES NOU

Hi esteu convidats...

"La cantata Carmina Burana de Carl Orff inaugura el XX Cicle de Música a la Universitat a les noves facultats de Filosofia i de Geografia i Història, amb motiu del trasllat d'aquests centres al barri del Raval. El concert tindrà lloc el dimarts 26 de setembre, a les 21 h, al pati de les noves facultats (Montalegre, 6), i anirà a càrrec de l'Orquestra Simfònica del Vallès, sota les ordres de José Antonio Sainz Alfaro, i de la Coral Cantiga, dirigida per Josep Prats. L'entrada és gratuïta i la capacitat de l'auditori és limitada. Es tracta d'una inciativa dins el cicle de concerts simfònics a les universitats catalanes de l'obra social "la Caixa"."

BIG BANG

Tot i que una llicenciatura en Físiques li ha atorgat la traça suficient per a fabricar una bomba nuclear, José A. Saínz s'estima més crear universos de sons amb una massa coral que enderrocar planetes remenant una massa atòmica. Per a ser exactes, com les ciències, l'Orfeón Donostiarra, l'únic cor ibèric que toca pilota a la Champions League de les millors orquestres del món.

Ho dic curt, Sáinz, director titular de l'Orfeón, és una fórmula: la suma de la racionalitat d'una equació d'Einstein amb la revelació mística de rèquiems i passions musicals, el resultat de la qual es divideix per un sentit de l'humor al cub, que circula sense cinturó de seguretat per les carreteres secundàries dels assajos. La fórmula que aquesta setmana ens desvetlla el misteri del carpe diem de Carmina Burana als músics de la Simfònica del Vallès.

A l'obra d'Orff s'hi entra rebentant-li la porta principal amb una explosió termodinàmica d'orquestra i cor, com l'esclat d'una bomba nuclear. Tal vegada ho sigui, però engendradora: un Big Bang que promet sistemes solars de planetes hedonistes amb llunes canviants com la deessa Fortuna. Una entesa entre ciència i revelació. A la fi, la rima que agermana música amb física.

Cortesia de Castpost

L'ORQUESTRA DE LES VOCALS

Pau Casals parlava amb moltes veus. Amb la de la boca dibuixava fronteres que, amb la de les mans, el violoncel o la batuta, fonia amb l'escalfor d'un so volcànic. Aquests dies s'ha exaltat la veu de la seva boca, tal vegada perquè també és la matriu del bes, (com si de les mans no naixeren besades!) Un peix mor a la gola del mestre ha mossegat els hams del president del Barça i dels actes de la Diada: I'm a catalan. Dóna'm la paella, que he de girar la truita: But what has been Catalonia Casals? Catalonia Casals has been the greatest nation musician in the world. I will tell you why.

El 1920 Casals va comprometre el patrimoni personal i el prestigi del seu nom en la creació d'una orquestra simfònica a Barcelona: l'Orquestra Pau Casals. Sis anys després, una porta de fàbrica oberta als públics menys públics, l'Associació Obrera de Concerts, l'exaltació del número sis,: any 26, sis pessetes a l'any/sis concerts , a pesseta per concert = 300.000 socis! Els músics de la simfònica aportaren les vocals que els hi sobraven dels seus noms: Enric Casals, Josep Milà, Esteve Gratacòs, Eduard Toldrà...; els estrangers, des del podi de director o solista, les consonants i les majúscules: Arnold Schönberg, Richard Strauss, Anton Webern, Fritz Busch, Igor Stravinski...

Orquestra Pau Casals

Del 1920 al 1938 la constant entesa de vocals autòctones i consonants forasteres modelaren els adjectius més excelsos rere el nom de l'orquestra catalana. Ho dic amb coneixement de causa; les meves orelles n'han estat testimonis fidels. Llança un ham a l'únic enregistrament arxivat, que jo sàpiga, de l'Orquestra Pau Casals: Barcelona, juny de 1929. Pau Casals, violoncel, i Jacques Thibaud, violí, interpreten el Doble concert de Brahms; dirigeix Alfred Cortot a una orquestra plena de vocals sobreres. Un peix en conserva ben saborós.

Cortesia de Castpost

Casals, Thibaud, Cortot

La diàspora dels directors d'orquestra o "El cant dels ocells"... que volen, títol per a un reportatge. El problema a Catalunya de l'emigració de músics , títol per a una tesi doctoral. El peix mort a la boca de Casals, títol per a un llibre. They are catalans : Antoni Ros Marbà dirigeix a Galícia; Josep Pons dirigeix a Madrid; Salvador Brotons dóna voltes a la idea de viure als Estats Units, on és titular d'una orquestra, perquè aquí, de feina, no en troba; Edmon Colomer dirigeix a Veneçuela; Ernest Martínez Izquierdo dirigeix a Pamplona; Salvador Mas dirigeix a Catalunya, sí, una ... escola. Les darreres cuetejades del peix, dues últimes vocals autòctones: Ai!

ELS FANTASMES DELS MORTS

Seguint el fil ectoplasmàtic dels fantasmes he topat amb Rosemary Brown (1916-2001), una pianista d'estar per casa, que en vida va traspassar amb escreix el llindar de la metàfora sobre els morts que reviuen quan la nostra ment els evoca: a Mrs. Brown se li apareixien els esperits de compositors il·lustres.

Mrs. Brown en hores de feina (1)

Aquesta versió d'art i assaig de The sixth senth comença a Londres una tarda plujosa de fa quaranta anys, quan, segons Mrs. Brown, Frederic Chopin es va instal·lar dins del seu cos, i, segons jo, se li van fondre els ploms del seny. El més curiós és que, tot i l'angúnia que ha de provocar el fet que un mort se t'allotgi a pensió completa entre la melsa i el fetge, a la pianista d'estar per casa no se li va acudir de trucar a Scotland Yard, i menys a un exorcista, sinó que se'n va anar de compres amb ell (sic) . Malauradament no disposo de cap testimoni gràfic que hagi recollit l'expressió facial de la caixera de Harrods quan Mrs. Brown li va dir que la factura dels plumcakes, que omplien a vessar el carret de la compra que empenyia, l'havia de carregar al compte d'un compositor polonès que criava malves des de feia més d'un segle. I és que, ben mirat, Mrs. Brown era boja, però no ximple.

Mrs. Brown en hores de feina (2)

El cas és que per a mantenir l'addicció de Mrs. Brown als plumcakes, el fantasma de Chopin no va tenir altre remei que compondre a través d'ella noves obres; el segell Philips les ha eternitzat en un disc que, aviso, no penso comprar si no és per ordre del jutge Garzón. I és que si quan escolto segons quina obra d'un compositor viu ja em deprimeixo, imagina't una sonata composta per un cadàver. El de Chopin, poso per cas:

Chopin post mortem (1)
Cortesia de Castpost

El fenomen Mrs Brown va prendre un caire del tot surrealista quan Leonard Bernstein, un músic amb un coeficient intel·lectual fora de tota sospita, va declarar sense tartamudejar, que ja té mèrit, que l'esperit de Chopin s'expressava mitjançant Mrs. Brown. El que no va dir Bernstein, però, va ser quantes ampolles de bourbon va haver d'emmagatzemar entre la melsa i el fetge per assolir aquest convenciment.

Leonard Bernstein

La bogeria va excitar la vocació hotelera de Mrs. Brown convertint el seu cos en una casa encantada on hi residien els esperits de Shakespeare, George Bernard Shaw, Albert Einstein, i John Lennon, entre molts d'altres. Una residència sobrenatural de la quarta edat, que a la dècada dels setanta va obrir les portes a la televisió americana a través del programa Johnny Carson Show, el productor del qual es va sentir molt cofoi d'haver aconseguit aplegar tantes celebritats en una sola nit i a preu de pianista d'estar per casa.

En qualsevol cas, no tinc cap mena de dubte que tot aquest assumpte fantasmal demostra científicament que, a més dels ximples, els bojos també tenen harmònics, atès que una simpatitzant de Mrs. Brown ha declarat fa poc sense enrogir que a l'hora del te mantenia entretingudes converses amb l'esperit de Chopin. Adjunto la prova de la seva oligofrènia en un arxiu de so que recull la veu del compositor, tot i que sóc conscient del risc que a partir d'ara li agafis por als meus posts. Descobriràs que Chopin s'expressa en anglès, una llengua que, ves per on, el compositor no dominava, circumstància que va obrir un estèril debat entre la comunitat espiritista sobre si el British Institute havia obert o no sucursals a l'altre barri:

Chopin post mortem (2)
Cortesia de Castpost

Si les vacances han malmès de tal manera la teva economia domèstica que no saps com fer front a les despeses del nou curs escolar en portes, et convido a endur-te la imatge de Mrs. Brown que encapçala aquest post perquè així els grans magatzems sàpiguen a qui han de carregar la factura dels llibres de text dels teus fills. Sobretot, en el moment que la caixera et miri amb ulls de psiquiatre, no t'oblidis de desconcertar-la amb aquesta màxima que posa fil a l'agulla a l'autèntica personalitat de Mrs Brown: els vius som els fantasmes dels morts. Bona sort.

FANTASMA

Una setmana sense connexió adsl, per raons que només podria explicar l'espiritisme, m'ha submergit en un estat anímic aquós que m'empeny a capgirar-ho tot. També el que llegeixo. Per exemple, aquestes paraules de John F. Kennedy, esmentades a l'AVUI per Sam Abrahams:

"Quan el poder porta l'home a l'arrogància, la poesia li recorda les seves limitacions. Quan el poder redueix els temes d'interès d'un home, la poesia li recorda la riquesa i la diversitat de la seva existència. Quan el poder corromp, la poesia neteja, perquè l'art estableix la veritat humana bàsica que ha de servir de pedra de toc del nostre judici. [...]

El cas és que un cop capgirat l'ordre dels factors no he sabut trobar el producte. És a dir, si la poesia (o la música) porta l'home a una imparable arrogància, qui li recorda les seves limitacions? Si la poesia redueix el temes d'interès d'un home, qui li recorda la riquesa i diversitat de la seva existència? Quan la poesia corromp, qui neteja?

Sota l'efecte encara d'un mal d'ull cibernètic, sospito que potser les respostes a aquests dubtes també estiguin només a l'abast d'un espiritista. O d'algun altre fantasma.

PS: Visca Paco Ibañez!