Quan escoltes la tonada per primer cop al preludi, així, acompanyada de manera tan frívola, celebres la inspiració de l'autor. De seguida, però, te n'oblides perquè a l'escenari estan de festa. Creus, en fi, que l'emoció ha vingut només de passada, deixant com a tarja de visita en els teus sentits una lleu fragància d'amor primaveral.
Powered by Castpost
És després, en reaparèixer a traïdoria, quan t'adones que la tonada no tan sols no havia abandonat el teu cos, sinó que ara, des de la boca de l'estómac ha trobat la manera de humitejar-te els ulls. Estic convençut que el compositor no hauria aconseguit el mateix e(a)fecte si no me l'hagués fet empassar abans, en el preludi, fent servir l'amor com a esquer. Una bomba emocional de rellotgeria: quan el temps de l'acció marca els tres quarts en punt del segon acte, la música esclata ara dins teu en una immensa pena. La Traviata, un verí (im) mortal de necessitat.
Powered by Castpost
Acte II: Giorgio Germont convenç Violeta Valery que posi fi a la seva relació amorosa amb Alfredo, fill de Giorgio. Violeta està escrivint una carta de comiat al seu amant. Entra Alfredo:
Què fas? - Res - Escrius? - Sí...no - Quin neguit ! A qui escrius? - A tu - Dóna'm el full - No, per ara - Perdó, estic preocupat - Què et passa? - Ha vingut el meu pare - L'has vist? - No, però m'ha deixat una carta molt severa . L'espero aquí, t'estimarà només veure't - Serà millor que no m'hi trobi...Deixa'm marxar. Tu el calmaràs. Em llençaré als seus peus. No ens podrà separar, serem feliços. Perquè... tu m'estimes, Alfredo. Veritat? - Oh, molt. Per què plores? (el clarinet compta cada llàgrima) - Necessito plorar. Ja estic tranquil·la. Veus? Ja ric ( els violins i les flautes riuen amb trinats.) Serè allà, entre les flors. Sempre, sempre a prop teu. Estima'm, Alfredo, tant com jo t'estimo. Adéu.
La millor Traviata de la història, Ileana Cotrubas, dirigida pel mag Carlos Kleiber.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada