18 de nov. 2007

TOT ESFULLANT CARXOFES

El quartet d'amics “Els escarxofats”, així anomenat per qui aquest text subscriu degut al costum de menjar carxofes al punt de brasa tots els divendres que ens trobem al restaurant "Lluís Montllor", de Sabadell, vam asseure ahir a taula el músic empordanès Vicens Prats, flauta solista de l' Orquestra de París i artista resident aquesta temporada a la Simfònica del Vallès.

El Vicens estrenà divendres la seva residència a casa nostra interpretant l'himne oficial dels flautistes, el Concert de Mozart en Sol major. Himne que agermanà amb un altre himne: “El tempo del primer moviment és el mateix que el de la Marsellesa.”. Comproveu-ho vosaltres mateixos taral·lejant la tonada del francès damunt d'aquesta interpretació concentrada del Sol de Mozart per les mans d'un anònim estudiant oriental.

El nostre convidat és enemic acèrrim de la serietat institucional que presideix la interpretació de la música simfònica. “ En els concerts, no m'agrada posar cara d'estar enregistrant un DVD. M'agrada parlar amb el públic” No diu mentida; ahir, res més sortir a escena, es dirigí al respectable amb aquestes paraules : “Atès que ens hem de veure sovint aquesta temporada, espero que acabem fent-nos amics. Per altra banda, disculpin si toco el concert de Mozart amb partitura. No és que no me’l sàpiga, l’he tocat moltes vegades, sinó que en aquests casos sempre dono preferència a la música abans que a la memòria.”


El Vicens va fer una interpretació estupenda de Mozart, tan brillant i daurada com la seva flauta d'or, (sí, ja ho sé, no és una comparança molt inspirada, però ¿què vols en cap de setmana?). Després, com a propines, primer va brodar Syrinx, de Debussy:“Els hi juro que la tocaré tal i com Debussy la va escriure” va anunciar al públic. És a dir, com ho delata la imatge, i no com sona a la “Música en els teus ulls” d'aquest blog, amb les fuses entestades a posar cara de velocitat.

Amb el segon bis, la Allemande de la Partita de Bach, el Vicens va aconseguir que dues llàgrimes rellisquessin per les galtes de la meva companya de faristol, la nord-americana Lynn Burton, que en arribar als seus llavis es transformaren en aquesta frase: “Me ha "emosionado" .

Mentre esfullàvem carxofes a la brasa, el nostre artista resident ens digué que, al llarg de la seva història, l'Orquestra de París ha tingut, entre d’altres celebritats, Karajan, Georg Solti i Daniel Barenboim com a directors titulars. Que el flautista i director especialitzat en música antiga, Franz Brüggen, té barroques fins les dents: “Li vaig regalar unes espardenyes barroques que li van encantar. Tot i que em va costar un munt trobar el seu número, calça un 48. Quina llesca!”.

Més: ...que a París hi ha una escola per a futurs ministres on una de les proves d'ingrés consisteix a parlar durant mitja hora d'un tema del que no se'n tingui ni idea. Val a dir que els qui no arriben a ministres acaben de gerents a les orquestres públiques. També ens mostrà el seu nou i flamant "iphone", alliberat, que Vicens adquirí a Xangai durant una molt recent gira dels músics parisencs per Orient: “Seül és enorme. De l'hotel a la sala de concerts, l'autobús trigà una hora i mitja.”

El Vicens expandeix la seva rauxa ampurdanesa quan fa de cronista de la seva orquestra. Dos exemples: en el primer vídeo, provoca Anaïs Benoit, flautí de l'Orquestra de París, perquè mostri el seu art a la sala d'espera de l'aeroport de València. En el segon, immortalitza les bretolades d'alguns músics de la formació francesa en el preludi d'un concert. A ambdós, la jocosa veu del narrador pertany al músic català:

He transcrit les paraules del Vicens, i ensenyat a través d'intèrprets anònims la música amb què ahir ens delectà, però no he deixat cap mostra sonora del seu toc portentós. Per obtenir-la de primera mà, haureu d'anar dissabte que ve, 24 de novembre, al Palau de la Música, de Barcelona, on a les 19:00 h. i acompanyat dels Simfònics del Vallès, Vicens Prats encendrà de nou l'enlluernador Sol de Mozart. No us ho perdeu.. Vaig més enllà: a qui més s'esforci en fer-me la gara-gara en l'apartat de comentaris, li regalaré una entrada. De res.

"Com qui m'agradaria tocar, dius? Si pogués tocar sempre com jo, ja en tindria prou."

Vicens Prats.

6 comentaris:

elquemaietvaigdir ha dit...

com són unes espardenyes barroques?
quina pena que sigui tant lluny el 24 de novembre...ja em veia omplint la pàgina de gara-gara, gara-gara, gara-gara, gara-gara, gara-gara, gara-gara, gara-gara, gara-gara, gara-gara, gara-gara, gara-gara, gara-gara, gara-gara, gara-gara, gara-gara, gara-gara, gara-gara...;)

Anònim ha dit...

per fi una entrada fantàstica!!i brutal flautista!!
Anna

Guillem Calaforra ha dit...

Només conec l'art de prats pels comentaris d'un amic comú, Vicent Cintero, i la veritat és que donaria un dit de la mà per estar en una de les seves classes magistrals...
Aprofito per a convidar-vos al meu blog sobre música acabadet d'estrenar:
http://soisilenci.blogspot.com
Salutacions i enhorabona pel blog.
Guillem

TACET ha dit...

elquemaietvaigdir, segons en Vicens, aquelles espardenyes barroques tenien una ornamentació especial.

Salutacions

TACET ha dit...

Brutal flautista, Anna, cert, i amb una visió de la vida sense cap dramatisme

TACET ha dit...

Guillen, gràcies per la visita, i llarga vida al teu blog.
Salutacions