Hi ha obres l'èxit de les quals s'amida través del silenci que separa l'última nota del primer aplaudiment: quant més perllongat és el silenci, més majúscul s'escriu el triomf. El silenci com una cambra de descompressió, o per ventura com una ruta que el públic fa servir per tornar al present des d'aquella dimensió intemporal de la música. El cas és que ahir el deprecatiu libera me que epiloga el Rèquiem de Verdi, interpretat pels Simfònics del Vallès en el Palau de la Música de Barcelona, es tranfigurà de seguida en el pròleg d'una simfonia d'aplaudiments acolorits amb "bravos" intermitents. No hi va haver descompressió, i és que ningú va fer ús del silenci com a camí de retorn al món, perquè ningú havia marxat. De fet, mai havia vist tanta gent riallera després d'escoltar un final tan desesperat, circumstància només justificable pel renom de les veus solistes que l’havien traduït, una davantera de "Champions": Stefano Palatchi, Aquiles Machado, Verónica Villarroel i Nancy Fabiola Herrera. El públic va agrair l'única cosa resaltable d'una direcció sense matisos, sense ànima: la bellesa del cant. Triomfàrem, en fi, en el fracàs.
Si algú que es trencà ahir les mans en el Palau aclamant aquesta bellesa superficial creu que he embogit, només ha de veure i escoltar el vídeo adjunt per entendre el que aquesta prosa maldestra prova de dir. Allí s'hi trobarà amb un esblanqueït i demacrat Claudio Abbado, dirigint el 2001 les últimes raneres del Rèquiem de Verdi. (Per aquell temps la vida del director italià, corcat per un càncer d'estómac, penjava d'un fil.) D'aquest fragment, imprescindible per a tots els amants del viure, el més revelador és el silenci que estreny la conclusió de la música, quan Abbado roman immòbil, amb els braços suspesos en el buit, moments després que els cantaires li hagin murmulat a cau d'orella un esglaiador “Libera me, Domine, de morte aeterna”. En aquell instant vaig descobrir que Verdi no havia compost un Rèquiem per emfatitzar la bellesa d'unes veus, ni tan sols per solemnitzar la mort, sinó per celebrar la vida. Visca!
4 comentaris:
Una història tràgica de rerafons a una interpretació sentida i que esgarrapa d'on queden encara les ganes de viure. Buf!
Ah, ¿però encara queden públics que tenen com a vital i necessària aquesta descompressió? És un goig saber-ho, perquè em pensava que ja s'havien extingit. Bé, potser és que vaig a pocs concerts, últimament, i aquesta no és pas una de les raons menors.
Per cert, totalment en desacord amb vós i el senyor Mascarell, pel que fa al pretès conte (l'error és caure de quatre potes en el parany de l'autor i prendre'l com a tal) monzonià. No m'estenc en argumentacions, tot i que la cosa dóna molt de si.
I bentornat, eh!
Teresa, bentrobada, no és que hi hagi o deixi d'haver públics que es descomprimeixen, és la interpretació sentida d'una partitura el que els obliga a fer-ho, encara que vulguin. Pel que fa al discurs de Monzó, si no és un conte, què és?
Salutacions
Quim, jo vull pensar que Abbado començà el seu retorn a la vida amb aquella interpretació del Rèquiem de Verdi.
Salutacions
Publica un comentari a l'entrada