LLIURES DE LA LLIBERTAT

"L'objectiu de la música és la llibertat. Més enllà encara: és alliberar-nos del seu objectiu."

Sergiu Celibidache (1912-1996)

Quadres d'una exposició, Mussorgski. LSO.

Dir: Sergiu Celibidache.

ARSÈNIC SENSE COMPASSIÓ

Elisabeta Jacobi guardava un secret. El d'un suïcidi forçat que cercava resoldre aquesta equació: X igual a deportació a Sibèria multiplicat per deshonor elevat a la infinita potència. X com a màscara de l'homosexualitat. La del Txaikovski que tot just acabava d'estrenar la seva simfonia més patètica. La sisena. La darrera. Elisabeta Jacobi era l'esposa de Nikolai Jacobi, fiscal en cap del Departament d'Apel·lació criminal al senat rus, dipositari d'una carta del Comte Stenbock-Fermor al tsar Alexandre III, queixant-se amb retòrica incendiària de les excessives "atencions" de Txaikovski vers el nebot del noble.

La majoria d'implicats en aquesta història -que té lloc a la tardor de 1893-, Nikolai, Txaikovski, i fins i tot l'objecte de desig, el nebot, tenien en comú ser o haver estat alumnes de l'escola de Jurisprudència. El cas és que les conseqüències per al prestigi de la institució i l'honorable heterosexualitat dels seus membres, derivades d'una més que probable condemna pública al compositor, eren esfereïdores. Nikolai no perd el temps i convoca un tribunal d'honor integrat pels antics companys d'aula de Txaikovski.

El tribunal i l'acusat es troben a casa de Nikolai. Elisabeta fa ganxet mentre escolta durant tota la tarda la música del judici, però no la lletra, desfigurada pel gruix del mur que separa la cambra on s'hi està de l'estudi del seu marit: veus de registre greu amb dinàmiques que, a mesura que passen les hores, progressen del crit al murmuri, de forte a pianíssim. I a la fi, el silenci.

Txaikovski va morir uns dies després. Els diaris informaren que víctima del còlera, però el símptoma més rellevant de la seva agonia, un gran dolor al pit, no acostuma a ser l'arma habitual de la malaltia, sinó la de l'enverinament per arsènic.

El que les cròniques no diuen, perquè només ho han imaginat les meves neurones més romàntiques, és que quan Elisabeta va escoltar per primer cop el darrer moviment de la Patètica, composta setmanes abans que Txaikovski fos jutjat, no només hi va reconèixer la banda sonora del judici, sinó que fins i tot, i sense sentir cap paraula, n'entengué la lletra.

SUPLICAR

Una obra composta per al dia de la fi del món no s'hauria d'assajar la jornada laboral més mandrosa de la setmana. El Txaikovski més patètic no és un plat de dilluns, encara que neixi de les mans d'un Salvador; en aquest cas, Brotons. El fet és que avui li hem clavat una primera ullada a la Simfonia "Patètica". La conclusió, avalada pel director, és que el primer moviment està molt gras, dada que no convida a la sorpresa tenint en compte el seu perfil de monument. Perquè això és l'acte que inaugura el drama de la "Patètica": un monument gegantesc a l'acció de suplicar. Que aquest "sisplau" majúscul no caigui en el patetisme de la humiliació dependrà del grau d'ansietat del nostre toc. Perquè una simfonia patètica no ha de convertir en patètics els músics que la tradueixen. Ni tan sols els dilluns.

Sisplau musical