PERPETUUM MOBILE

Per això m'horroritza la música -diu alçant la veu per primera vegada, gairebé amb violència-. Odio aquest llenguatge melodiós i incomprensible que permet que certes persones comuniquin amb desimboltura coses vagues, insòlites; de vegades tinc la impressió, fins i tot, que la música ens comunica alguna cosa indecorosa, immoral. Observa la cara de qui escolta música, mira com es transforma la seva expressió.(...) I com que la música no té un significat que es pugui definir amb paraules, n'ha de tenir un de més perillós, si considerem amb quina intensitat commou les persones que no només tenen en comú els seus gustos musicals, sinó també la seva sang i el seu destí. ¿Tu què en penses? L'última trobada Sándor Márai Ed. Empúries Traducció: Antoni Garcia Santiago

NINOTS D'UN VENTRÍLOC

Si el sotmets a un minuciós examen filosòfic, de seguida t'adones que moltes vegades l'esdeveniment d'un concert simfònic no és res més que la representació teatral d'un fracàs. Una comèdia exitosa l'argument de la qual es resumeix en la incapacitat del director d'orquestra per aconseguir que la música agafi la ruta del so sense recolzar-se en la crossa de la seva batuta.

A tots ens semblaria ridícul que en una funció de teatre el director de l'obra aparegués de sobte en escena modelant amb gestos de mim l'entonació i els moviments dels actors. Curiosament, en canvi, aquesta intrusió la considerem necessària, fins i tot imprescindible, per gaudir de la música simfònica.

Dic jo que la màxima glòria a la que hauria d'aspirar un director d'orquestra és, precisament, no oficiar la cerimònia del concert disfressat de mossèn , sinó assaborir assegut en la platea de l'auditori els fruits del treball en comú realitzat en la intimitat dels assajos, tal com el pintor contempla l'obra que acaba de crear amb el mateix goig amb què una mare rep el seu fill nounat. Deixar, en fi, que la música simfònica sigui el reflex d'una societat-orquestra lliure que practica el democràtic exercici del diàleg sense paraules del solfeig.

Molts directors, no obstant això, se senten realitzats mantenint la música, i amb ella els músics, encadenada a la batuta com un gos a una corretja. Aquests subjectes utilitzen el pentagrama com a excusa per legitimar l'exercici d'un poder absolut on tot s'hi val. Són els que ens dirigeixen de la mateixa manera que manen a la dóna de fer feines que els netegi el mas al Baix Empordà, que després mostraran al públic com una dama d'alta nissaga exhibeix les nou cambres de bany del seu sumptuós palau en el paper couché d'una revista del cor.

Tota aquesta retòrica ve al cas per la preocupació mostrada últimament per alguns músics sobre els canvis que s'estan produint en la direcció titular de l'orquestra. Col·legues, no hi doneu més voltes; nacional o estranger, famós o anònim, principiant o veterà, a la primera simfonia de Mozart que engarjoli dins la seva batuta sota el clam d'una massa òrfena de líders, serem els protagonistes de l'èxit de la comèdia, inspirada en la nostra societat, que ens redueix a la condició de ninots d'un ventríloc. Visca la democràcia.

L'ALTRA CONSTANZE

Diuen que la dona més a l'oest de la imatge és Constanze: soprano i vídua de Mozart de professió, per aquest ordre. L'home assegut al seu costat és un amic, Max Keller, a qui la història ha atorgat el paper d'animador d'una biografia del compositor excels, que van escriure ella i el seu segon marit, el diplomàtic danès Georg Nissen.

En aquest instant congelat el 1840 se celebra que Keller fa setanta anys, els aparenta. Constanze en té setanta-vuit, no els aparenta. Quan la vídua cèlebre en tenia seixanta-set, l'editor Vicent Novello, després de visitar-la, va deixar escrit que aparentava ser molt més jove; ha conservat l'aparença, enhorabona. Novello també apuntà que era curta d'alçada; ha crescut, enhorabona.

Les cròniques diuen que per aquella època Constanze duia un dietari. El que hi anotava era més aviat minso perquè els inconvenients de la vellesa gairebé la mantenien reclosa a casa seva, a Salzburg, on hi residia amb les seves dues germanes, Sophie i Aloysia. (Nissen l'havia deixat vídua per segona vegada el 1826 i amb un altre rèquiem per acabar: la biografia esmentada del compositor excels.)

Max Keller vivia a Altötting, un poble de Baviera a uns 150 quilòmetres de Salzburg. Una excursió d'aquesta mena, que trencava la rutina quotidiana de Constanze, hauria d'haver deixat una empremta en el dietari, si més no per l'anècdota del seu perfil immortalitzat per primera vegada amb la màquina màgica del senyor Daguerre, aleshores de recent invenció. No en fa cap esment.

No sé si Constanze és la del daguerrotip, però sí sé que m'estimo més que no ho sigui. I per això he apuntat unes incongruències -l'alçada, el dietari- que avalin el meu desig. I és que l'estampa presa el dia de l'aniversari de Max Keller m'angunia. Mireu-la bé: desprèn l'atmosfera tètrica d'aquella pel·lícula d'Amenábar en què els morts no saben que ho són. Encara més esfereïdor: sembla com si Constanze no sabés que encara és viva. És una altra. Una ombra de la Constanze dibuixada per Hans Hansen, la de cabell revoltat i uns grans ulls espurnejants damunt de galtes rogenques, i que ara repetiria el mateix somriure forçat davant la ironia de El Roto: un mixtura impossible entre Mozart i el triomf d'una òpera italiana en un escenari de gespa. L'"allegro finale" d'aquest text.

CADÈNCIA ECOLÒGICA

Via el blog del crític i compositor Greg Sandow, descobreixo aquest sorprenent vídeo del violinista Gilles Apap. Una cadència en el sentit més ecològic del terme: una secció del concert per a solista en què l'intèrpret demostra el seu virtuosisme improvisant sobre els temes originals del compositor; en aquest cas, Mozart i el seu Concert n. 3 per a violí. La improvisació d'Apap, -Un violinista del segle XXI, com el va definir el Déu dels violinistes, Yehudi Menuhin- inclou de tot: música "gypsy", xiulets, la tapa del violí tractada com a instrument de percussió, un "blues", un tast de "country".... El resultat de sumar tots aquests estils és un Mozart més viu que mai, només cal escoltar el moment en què la seva música reapareix al final del vídeo, sembla talment com si hagués estat composta ahir mateix. Gilles Apap: un intèrpret que no tracta la música clàssica com si fos només una peça de museu. Enhorabona i, sobretot, gràcies.

HERIBERTO CARAJANO

Ulls closos i braços tensats que abracen l'orquestra. Aquesta va ser la posta en escena de tota una vida dedicada a la cerca d'un so molt específic. Ho va aconseguir, però a un preu massa alt: la música.

Com un Hitchcock qualsevol, apareix disfressat de mexicà (???) en el repartiment de l'espanyolíssima Carmen, de Bizet, filmada el 1967, i que ell mateix va dirigir.

Herbert von Karajan, un gran director.

Heriberto Carajano, un pèssim geògraf.