París, el Louvre. Després d'una sobredosi de retrats, en una vitrina l'inesperat antídot del centre de gravetat d'una metàfora: el violí d'Ingres. Un refugi de fusta per als meus ulls, esgotats de mirar tants ulls de mentida que s'esforcen amb competència desigual a acomplir la màxima de l'artista: "la mirada és la clau d'un bon retrat".
El refugi, però, és l'escenari d'un crim: el violí, amb les cordes destesades en extrem, té el cos cobert de ferides, clapes de fusta a la intempèrie. Al seu costat, l'arc, amb la punta esmolada i les crins en perfecte desordre, desprèn un aire tan amenaçador que, de sobte, m'envaeix l'oligofrènica idea que ha estat l'arma amb què el museu i el seu soci inversor, el pas del temps, han provocat la mort violenta del violí, i alhora, el naixement de la metàfora de les passions secundàries.
Davant aquesta desolació invoco el veritable violí d'Ingres, -un violí més violí encara que el violí-, el simulacre de la banyista de Valpinçon, que Man Ray va enregistrar amb un simulacre d'ull. Dos simulacres per a bastir una realitat: cap passió no és secundària.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada