De Samarkanda a París. La façana de l'Òpera de la Bastilla anuncia les primeres paraules de l'escriptor Amin Maalouf destinades a un pentagrama: Adriana Mater. Kaija Saariaho, compositora finesa, les hi ha posat música; Peter Sellars, el gest i el paisatge escènic. No hi vaig poder anar, així que ara practico en públic el masoquisme d'esbrinar què m'he perdut. Alex Ross, poso per cas, crític del The New Yorker, fa aquí literatura per descriure la música. Segons diuen les cròniques el text de l'òpera gira a l'entorn del tema més recurrent en tota l'obra de Maalouf, la identitat, aquest cop agafada per les nanses de la maternitat i la violència ètnica. No en tinc prou; un amic que ha vist Adriana Mater em diu que, com totes les grans obres, aquesta et deixa les mans plenes de patates calentes. La que més crema: "és possible el perdó en circumstàncies extremes?" Sé que a Barcelona no la podré ni ensumar: la carta de la propera temporada del Liceu està governada per les hamburgueses de l'escola McDonald's, amb guarnició baixa en calories. Sempre em quedaran les paraules de Maalouf, és clar. Aquestes, sobretot, una patata calenta sense banda sonora per als qui tenen "Otegui i gosset" com a filòsof de capçalera. Que bufin.
Quan em demanen què sóc "en el fons de mi mateix", es dóna per suposat que hi ha, "al fons del fons" de cadascú, una sola pertinença important, la seva "veritat profunda", per dir-ho així, la seva "essència", determinada una vegada per totes en néixer, i que romandrà invariable; com si la resta, tota la resta -la seva trajectòria d'home lliure, les conviccions que ha adquirit, les seves preferències, la pròpia sensibilitat, les seves afinitats, la seva vida, en definitiva,- no comptés per res. I quan s'incita els nostres contemporanis a "afirmar la seva identitat", com sovint es fa avui, el que se'ls està dient és que han de trobar al fons de si mateixos aquesta pretesa pertinença fonamental, que sovint és de caire religió, o nacional, o racial, o ètnic, i brandar-la orgullosament enfront dels altres. Si algú reivindica una identitat més complexa es troba marginat.
Les identitats que maten
Amin Maalouf.
Edicions La Campana, 1999.
Traducció: Carles Besa.
