28 d’oct. 2005

EL MEU PETIT GEST

En Xirinacs té raó, la presó és el seu lloc. Ho he descobert després de llegir el paràgraf més indecent del seu discurs al Fossar de les Moreres. Un vomitiu excel·lent que cal llegir com "La Razón", amb el paper higiènic a la mà. Jo, de moment, com sento dolor i ràbia per aquest insult, no sé si a la democràcia, però sí a la decència, faré cas del que recomenava fa un parell de dies l'inefable Partal a Vilaweb en defensa d'aquest individu ; sí, he fet el petit gest de "Per exemple escriure una frase, passar-la per la impressora i enganxar-la a la paret de l'oficina o de l'escola. No costa gaire. Proveu-ho..." Ja ho he provat, i la frase diu: "Engarjoleu en Xirinacs". Engroguirà, ja ho sé.

(...) Però torno a insistir que és radicalment diferent ocupar un país aliè que defensar-se de l'ocupació del propi país. És essencialment diferent. I, a més a més amb estils diferents. ETA, com que està en guerra, mata però no arrenca ungles. Jo he estat a la presó amb gent d'ETA amb ungles arrencades. ETA no tortura. ETA mata els que considera els seus enemics, però no tortura. En canvi, Lasa i Zabala van morir torturats. ETA posa bombes en un lloc on es pot ferir gent que no sigui militar o no sigui relacionada amb els opressors, però avisa. Sabeu quant costa, en règim de clandestinitat, trobar la dinamita, pagar-la o robar-la, transportar-la, col·locar-la, i, a sobre, quan ho tenen tot a punt, avisar que la desactivin? Responeu-me, per què ho fa, això? Ho fa per què encara conserva una mica de noblesa, de l'estil de Ginebra i la conserva per què encara els seus enemics, molt més poderosos, no l'han malejat prou, tot obligant-la a dur una vida de rata de claveguera, amagats, perseguits, sense poder tenir parella, ni fills, ni tan sols anar al cinema. No poden tenir res.* En aquestes circumstàncies no poden filar massa prim i si de vegades fereixen algun innocent no és la seva voluntat. La gent potser no sap que, en el cas de l'Hipercor de Barcelona, ells van avisar i va ser la policia o els responsables de l'empresa qui van callar. I si, encara, l'estat espanyol no tira bombes com ETA, si no posa tancs al carrer com els anglesos a l'Ulster o els jueus a Palestina, és per que és prou més fort i no ho necessita. I mireu els jueus com tot i posar els tancs al carrer contra els palestins no han il·legalitzat al-Fatah d'Arafat, i els anglesos no han il·legalizat el Sinn Fein. En canvi aquí s'il·legalitza tot, s'ignoren les treves -unilaterals- es busquen -a l'estil Sharon- la guerra i les víctimes i es mata l'emissari de la pau basada en la independència. Per tant, estic totalment en contra d'aquesta il·legalització i, si això provoca que em jutgin i em condemnin, estaré orgullós d'anar a la presó, per què la presó serà el nostre lloc.
LLUÍS MARIA XIRINACS 11 DE SETEMBRE DE 2002 AL FOSSAR DE LES MORERES



* "...sense poder tenir parella, ni fills, ni tan sols anar al cinema. No poden tenir res."

7 d’oct. 2005

QUADRE D'ANSIETAT

A l'historial clínic de la música llegim que presentava un quadre lleu d'ansietat en la segona meitat del segle XIX: Wagner ensenyava el triple salt mortal sense xarxa a la tonalitat, Berlioz convertia en bulímica l'orquestració, i Liszt, tot i la seva relació amb l'església, pecava amb les formes musicals i les femenines. Amb aquest panorama, si la música no va demanar la baixa per invalidesa va ser gràcies al tracte exquisit, combinant amb mestratge l'expressió romàntica amb un gran respecte per les formes clàssiques i les tradicions, que li va dispensar un emigrant alemany a Viena, Johannes Brahms. Ell la va protegir de les genials extravagàncies del trio d'asos abans esmentat, guarint-la sota l'ombra de l'herència de Beethoven, aquest gegant les passes del qual sempre escolto darrere meu.

Aquesta setmana ho hem comprovat assajant la seva segona simfonia, composta en l'orgullosa tonalitat de re major després de passar un estiu a la Marbella austríaca de l'època, Pörstchach, a la regió de Carintia. En el seu manual d'us, recomanen no fer gaire cas de la disfressa de preludi amb què els baixos presenten les tres primeres notes ( re-do-re ): abraçades a tots els temes del primer i darrer moviment, surten a gairebé totes les fotos, deixant ben clar que són les reines de la simfonia. Avui a la Faràndula de Sabadell (21:30 h.) i demà a Barcelona, (19:00 h.) Palau de la Música, Tranquimazín Brahms per a una música estressada.


Powered by Castpost