Els objectes no em suporten. No puc recordar si vam discutir alguna vegada i ni de molt el perquè, però el fet és que des que tinc ús de raó se'm malmeten o perdo quasi tots amb els que uso la vida. Les meves ulleres ja s'han suïcidat tres cops i estic segur de no caure bé a cap diari, ni tan sols els d'esquerres, ja que se'm descompaginen només obrir-los. A més, el cotxe em defuig cada vegada que el busco al carrer on creia que l'havia deixat aparcat, i fins i tot, els llapis em fan la vida impossible amagant-se quan els necessito.
Fou aquesta conspiració del món material contra la meva persona el que em va impulsar a fer-me músic. No em puc queixar. De fet, crec haver descobert en la dimensió invisible una manera de desbaratar la confabulació del visible, sempre que es compleixi una d'aquestes dues condicions: una partitura que parli poc i de forma repetitiva, o un director destalentat. Ambdues em són útils per establir un nexe d'unió entre la realitat del món i la fantasia del so ordenat mitjançant un màgic estat d'ànim. La porta al més aquí: l'avorriment.
Vaig descobrir les meves qualitats com a mèdium el Nadal passat, quan el tedi que em provocava el minimalista acompanyament d'un vals de Strauss repetit per vuitena vegada en una vuitena ciutat va obrir una esquerda en el meu inconscient, per on es va introduir al conscient l'amagatall de les meves coses perdudes: vaig recordar en quin lloc havia perdut el paraigua que m'havia regalat la meva mare fa dos aniversaris. No negaré que la situació resultava una mica estranya: el públic usava els valsos per fugir de la realitat, jo els interpretava per reconciliar-m'hi. En fi.
Tanmateix, he descobert que ser vident comporta seriosos perills, ja que per aquesta mateixa esquerda oberta en el meu inconscient, que em retorna l'ús de la vida, també em fuig tot allò pel que val la pena viure. Així, fa un parell de setmanes, en el primer assaig de "Tosca", gràcies a un director destalentat vaig recuperar una goma d'esborrar amb aroma de nata que havia perdut feia un mes, però a canvi em van abandonar virtuts tan essencials per a un músic de faristol com són la il·lusió i la paciència. Uns minuts abans de la pausa per esmorzar, en un intent desesperat d'aturar l'hemorràgia d'insondables, vaig fer un intent d'aixecar-me de la cadira per anar-me'n a casa. Però no vaig poder. Havia perdut el valor. Per sort, a la música no li va caldre fugir. Simplement, no s'hi va presentar.
La veritat és que estic molt amoïnat. Encara em queden un munt de representacions de l'òpera de Puccini i, si res no canvia, potser aconsegueixi descobrir el crani de Mozart, sí, però corro el risc de perdre fins i tot el més bàsic: la identitat. I si deixo de ser jo, qui seré?, o potser hauria de preguntar: què seré? Un objecte malmès i perdut, a la fi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada