UN XURRO DE RECEPTA

Diari La Tercera, de Xile. 30/07/04

La Tercera lamenta casos de quemaduras por receta de cocina

La principal preocupación de La Tercera son sus lectores y lectoras. Ante los casos de quemaduras ocurridos en la aplicación de una receta de churros publicada el domingo 25 en su revista Mujer, en primer lugar, el diario renueva su compromiso con ellos y con sus familias. La Tercera manifiesta su profundo pesar y expresa su solidaridad y aprecio por las personas que pudieran haber sido afectadas. Lamentamos todo y cualquier problema derivado de esta situación.

EL LLEST I EL RUC

EL LLEST DE LA CLASSE:

Arcadi Espada

"El éxito de Moore no se basa tan sólo en su atractiva colección de mentiras. Su demagogia está blindada. La demagogia contra la guerra siempre será menor que la demagogia de la guerra. Las similitudes entre Bush y Moore son manifiestas. Ambos se dirigen al mismo público, a la misma transversalidad analfabeta. Pero es que su humor es también muy parecido. Basta ver los chistes imperiales de Moore sobre Marruecos (país de monos) o Rumanía (país de dráculas)."

EL RUC DE LA CLASSE:

Sebastià Alzamora, Avui

Després d'haver vist la pel·lícula Fahrenheit 9/11, m'alegra discrepar dels llestos de la classe i coincidir en canvi amb el cronista Navarro Arisa: és una pel·lícula que, per poc que se'n tingui ocasió, val la pena de veure. Per descomptat, no ofereix cap valor artístic destacable: es tracta d'un documental; per tant, un gènere menor (equivalent en literatura a les memòries, el reportatge i altres mistificacions), i encara, a les limitacions pròpies del gènere s'hi han d'afegir les de Michael Moore com a cineasta: pinyó fix i inhibició estilística al servei de la funcionalitat. Des del punt de vista cinematogràfic, Bowling for Columbine era un pèl més imaginativa en l'aspecte visual i, en conjunt, una mica millor pel que feia a cal·ligrafia i capacitat narrativa; però Fahrenheit 9/11 aparca com a accessori tot el que no sigui complir el seu propòsit declarat: construir un pamflet electoral -força eficaç, val a dir-ho- anti-Bush i antirepublicà (i, per tant, pro-Kerry i prodemòcrata? No necessàriament, i aquesta sí que és una de les poques subtileses del film). Com deia, resulta ara de bon to entre els llestos de la classe i els comentaristes ben informats menysprear Moore, acusant-lo de practicar la demagògia i de fer-se d'or amb els seus llibres i pel·lícules. Bé: em pensava que els llestos de la classe i els comentaristes ben informats no es cansaven de repetir que vendre molt -siguin llibres, discos, entrades de cinema o botifarres d'ou- no era intrínsecament dolent: i jo sóc el primer a estar-hi d'acord, de manera que felicitem tots el senyor Moore pel seu èxit. Pel que fa a la demagògia, es veu que la deu haver inventat Michael Moore, i que la merda en estat químicament pur amb què ens omplen el cap els mitjans seriosos dia sí i dia també no en deu contenir ni un gram, de demagògia. Moltes punyetes és el que tenen, els llestos de la classe i els comentaristes ben informats. Si per un cop la demagògia no és usada al servei dels de sempre, sinó que algú la fa rebotar a la cara d'un troglodita totalitari com Bush, doncs esplèndid, i ben fet que va fer Tarantino d'atorgar-li a Moore la Palma d'Or a Cannes si així li va sortir dels pebrots.

SERRAT I JO

El rectangle de l'escenari en el camp de golf de Bonmont, Montroig del Camp. La humitat. La maionesa de pot d'un entrepà de tonyina. L'únic botó sense cordar de la camisa negra. Un forat a la gespa lluny de la pilota de golf més propera. La veu rovellada del conseller Siurana en el "pregó" inaugural del concert. La primera nota de franc, la; la primera nota pagada, el mi bemoll de "Barcelona i jo". Els aplaudiments de Versace, Toni Miró i Zara, amb gent anònima a dins. Un crit, "Nano, te queremos"; la resposta: un somriure. La humitat II: la viola sua . "Ara fa vint anys que dic que fa vint anys que tinc vint anys" i el tempo de la cançó: negre amb punt=60. Un altre crit: "Guapo"; la resposta: "Gràcies, Antònia". La humitat III: el violista sua. El blanc i blau d'una bandera argentina que una dona grassa espolsa desprès de cada peça.

Pausa. El coratge de l'última cigarreta davant de l'encenedor. Una ampolla d'aigua mig buida o mig plena, vés a saber. L'abraçada entre Serrat i un home disfressat del Travolta d'aquell dissabte a la nit; és Luis del Olmo.


"Pare", que ens han declarat la guerra. La humitat IV: l'arc que llisca sobre cordes emmudides. La "Cançó de matinada" a les onze de la nit. "Mediterráneo" en calma a la remor de més aplaudiments. "Paraules d'amor" a totes les boques i als ulls closos d'una adolescent molt afavorida. "Cantares" nota a nota, vers a vers. L'última nota d'ofici: un re natural. L'espetec impacient de la darrera ovació. L'espetec pacient dels focs d'artifici. Una jaqueta XXL amb un ciutadà francès talla L, voilà, a dins. Una pilota de golf lluny del forat més proper. L'únic botó cordat de la camisa negra. El tomàquet de branca d'un entrepà de pernil salat. La humitat. Una lectura a l'autocar de tornada: "Títol de la redacció: "Elements contingents del rectangle observat. Mai no suspenia, si no me'n sortia, només m'obligava a repetir l'exercici. Això sí, fins l'infinit, si calia. Aquella redacció em va costar tres mesos. Vaig repetir-la i repetir-la, fins que un bon dia em vaig limitar a escriure: "L'únic element contingent és el rectangle".

LA CONQUESTA DE L'ESPAI

Jerry Goldsmith (1929-2004)
Compositor de música de cinema.

Avui ha conquerit l'espai infinit.

MÚSICA CLÀSSICA

AUTORETRAT:
 

ELS HALFFTER I LA RELIGIÓ

(...) el Presidente (Zapatero) recibió hace un par de semanas a un grupo de músicos en representación de los diversos sectores profesionales de la música española a los que parece haber declarado: "No os preocupeis que de lo que pasa en la música clásica estoy informado por los Halffter, que me llaman a menudo".

És en ocasions com aquesta que recupero les creences (si el "parece", sempre sospitós en una noticia, desapareix): ¡Mare de Déu!

A Mundo Clásico hi trobareu tots els motius de la meva temporal conversió, però n'hi ha prou amb aquests paràgrafs:

"(...) Fue en este concierto lisboeta en donde Cristóbal Halffter conoció a la soprano Sonsoles Espinosa, una leonesa que cantaba en el coro y resultó ser admiradora suya y esposa de un diputado del PSOE llamado José Luis Rodríguez Zapatero. Por aquel entonces Cristóbal Halffter era un fervoroso partidario público del presidente José María Aznar y disfrutaba del mecenazgo de la entidad financiera Caja Duero para componer Don Quijote, sobre libreto de Andrés Amorós, Director General del INAEM. Las fidelidades del ilustre académico cambiaron desde que el PSOE ganó las elecciones. Cristóbal Halffter recuperó la amistad con la soprano y recibió en su palacio de Villafranca del Bierzo a Sonsoles Espinosa y a su marido, a la sazón firme candidato a la presidencia de Gobierno.

Poco después de las elecciones, nos enteramos por boca del propio Cristóbal Halffter de como había sido marginado por José María Aznar y el gobierno del PP. Y cuando, unas semanas más tarde, se publicó la grabación de Don Quijote -financiada por el gobierno del PP- dirigida por Pedro Halffter, el disco fue presentado en la Casa de América por los dos Halffter, padre e hijo, amadrinados al alimón por Carmen Calvo, la Ministra de Cultura, y Sonsoles Espinosa, la "Señora Presidenta" según la denomina Cristóbal Halffter, quien justificó su presencia diciendo que "en aquel coro universitario que presentó tres partes de El Quijote en la Expo de Lisboa en 1998 estaba Sonsoles Espinosa, así que hoy está aquí como parte activa", sin explicar en que consiste dicha "parte activa".

Entre las ausencias clamorosas estaban el libretista de la ópera y los mecenas de Caja Duero. No habían sido invitados. Las fidelidades de los Halffter, recordémoslo, habían cambiado. Por eso, Cristóbal Halffter, tras declararse el guardián del espíritu de Don Quijote, se lamentó amargamente de que ningún miembro del gobierno de José María Aznar hubiese acudido al estreno de una obra suya en el pasado Festival de Salzburgo y concluyó diciendo: "Espero que en el futuro, la cultura y la música tengan en este país el lugar que les corresponde". Al parecer, Cristóbal Halffter está tan satisfecho con el gobierno socialista como lo estaba en 1964 con el de Francisco Franco, cuando fue designado Consejero Nacional de Educación. De hecho, según se lee en la prensa madrileña, Halffter ha declarado recientemente: "El Presidente me concede todo lo que le pido". Por su parte, el Presidente recibió hace un par de semanas a un grupo de músicos en representación de los diversos sectores profesionales de la música española a los que parece haber declarado: "No os preocupeis que de lo que pasa en la música clásica estoy informado por los Halffter, que me llaman a menudo".

¡NIKE!

Aprofitem la benentesa per a recuperar la música original d'una paraula mítica que una multinacional de l'esport ha americanitzat. Nike, i no "naik". Victòria de la victòria.