Una tal Eva Cybulska afirma que les divuit vegades que es repeteix el tema en el Bolero de Ravel constitueixen una prova concloent que el compositor francès patia d’Alzheimer. És a dir, que hi ha una branca de la ximpleria que es dedica a la investigació. El més curiós, però, és que la Sra. Cybulska està convençuda que és psiquiatra de dedicació en comptes de beneita de professió. I és que el fet que el seu oligofrènic diagnòstic aparegués a l’edició de maig de 1997 del "British Psyquiatric Bulletin" demostra que és una impostora. M’explico: quan jo estudiava EGB, els mestres encarregaven als alumnes la redacció de les notícies que apareixien en el butlletí escolar. De la mateixa manera, gràcies a la Cybulska, ara sé que el butlletí britànic de psiquiatria el redacten els pacients, i no pas els metges. Per no amargar-vos el dia obvio de dir qui hi ha al darrere del "Boletín Oficial del Estado". De res.
31 de març 2004
20 de març 2004
D-S-C-H
D-S-C-H : les inicials de Dimitri Xostakòvitx. Un acrònim convertit en música gràcies a l’alfabética notació alemanya (Re-Mi bemoll-Do-Si), i que acapara tota la seva Simfonia de Cambra Op. 110. Avui al Palau de la Música de Barcelona, a les 19:00 h., interpretarem aquest homenatge del compositor rus a les víctimes del bombardeig aliat, l'any 1945, sobre la ciutat de Dresde. Sí, just el mateix dia, ara fa un any, del bombardeig de Bagdad. Xostakòvitx us agrairia de manera sorollosa que no hi faltéssiu...
18 de març 2004
15 de març 2004
10 de març 2004
COSSOS DE PAPER
Les partitures de lloguer amaguen en el ventre breus retalls de vides anònimes. A més "de estas garrapateas que cuelgan de los hilos telegráficos de la música", com Azorín va descriure les notes, contenen indicacions escrites amb llapis o amb ploma, de quasi tots els músics que recuperaren durant un breu espai de temps els batecs del seu cor de tinta. El variat estil caligràfic d’aquestes inscripcions manuals, algunes tan costoses de desxifrar com els jeroglífics de les piràmides egípcies, converteix aquests monuments de la música en autèntics jaciments arqueològics a l’alçada de les diverses Troies descobertes per un boig amb molta raó que es deia Schliemann. Així, amb un xic d’esforç i molta imaginació, a "La Bohème" de Puccini un pot arribar a descobrir des de les restes de la Troia I (Maurizio, Milà 1909) fins a intuir la Troia VII d'Homer a les cantonades socarrimades d’una pàgina interior.
Més enllà dels tecnicismes, (arc amunt o arc avall) és possible trobar indicis de vida suposadament intel·ligent en una partitura, ja que, a la pràctica, el fons blanc on viuen les garrapatetes d’Azorín és el confessionari on els músics de cadira aboquem les nostres impressions, els nostres desitjos i temors. Fins i tot, en certes ocasions, una partitura es converteix en el mur cobert de pintades del palau de govern d’un Estat regit per un sàtrapa, el director d’orquestra. ("Fora el dictador, primer violí al poder", Marina).
Alguns guixots constitueixen petites obres d’art pop, com el dibuix d’una tassa de cafè fumejant que vaig descobrir, com a metàfora de dotze compassos d’espera, en una vella partitura d’una sarsuela. Altres, en canvi, et sorprenen disfressats d’onomatopeies de l’avorriment: una fila índia de zetes escrites a llapis al principi d’un molto adagio la nota més breu del qual era la Verge del solfeig, una blanca immaculada. No obstant això, els més nombrosos són els autògrafs, sense apèndixs textuals, dels músics que un cop van insuflar un efímer alè de vida a aquests cossos inerts de paper. Empremtes gràfiques del seu pas, quals turistes, pels monuments de la música ("Joan Arnau va prendre el sol aquí, 1963", Vistes al mar, de Toldrà ). Per contra, no a tots els textos trobats els hi penja un cognom, en particular els que s’amaguen dins les partitures llogades de música contemporània, sempre fèrtils en comentaris orfes. D’entre aquests anònims, confesso la meva debilitat per una rima descoberta en l’última pàgina d’una obra d’estrena recent. Una prova irrefutable que certa música del nostre temps convida a la poesia:
"Al terminar la faena
sea grande o sea chica
tírese de la cadena
no se manda,se suplica"
Les partitures són paisatges de notes vessades, on jeuen, com fulles mortes, les memòries dels seus intèrprets.
7 de març 2004
MINIMALISME
Michael. Michael. Michael. Michael Nyman. Michael Nyman. Michael. Michael Nyman. Michael. Michael Nyman. Michael Nyman és. És. Michael. Michael Nyman. Michael Nyman és. Michael Nyman és. Michael Nyman és. Michael Nyman és. Michael Nyman és un. Michael Nyman és un. Michael Nyman és un. Michael Nyman és un compositor. Compositor és. Michael. Michael. Michael Nyman és un compositor. Michael Nyman és un compositor. Michael Nyman és un compositor. Michel Nyman és un compositor minimalista. Michael Nymas és. Michael Nyman és un. Michael Nyman és un compositor minimalista. Michael Nyman és un compositor minimalista. Michael Nyman és un compositor minimalista. Michael Nyman és un compositor minimalista.
3 de març 2004
AUTOBIOGRAFIA CAPIL.LAR DE BEETHOVEN
Breu autobiografia de 586 cabells
Som d'una terra on ha nascut la música més celebrada arreu del món: el cap de vegetació espessa, com de selva amazònica, d'un geni sorrut. Sí, Beethoven. Quan la vida deixà plantat el compositor a mitja desena simfonia, Ferdinand Hiller ens lliurà, a tall de tisores, de la foscor sense remei del taüt .
Un grapat d'anys després, el 1883, Ferdinand ens embolcà amb paper de seda i ens entregà al seu fill com a regal d'aniversari. En Paul, que així es deia el noi, ens comprà a París una casa nova el 1911; un reliquari ample i assolellat, amb vistes a un món que ens mirava amb ulls humits.
A mesura, però, que el segle XX es feia gran, la Història mostrà el seu rostre més diabòlic a les famílies d'ascendència jueva, com els Hiller, i ens van haver d'amagar de la ignomínia a un calaix de la casa d'un metge danès, el Dr. Alexander Fremming.
El 1994, quan la casa Sotheby's ens va vendre per 5,395.39 euros a uns fonamentalistes de confessió "beethoveniana", calculàrem el valor físic -el sentimental no és mesurable- de cadascú de nosaltres : 9 euros i escaig; un preu just, tot i el nostre origen il.lustre, si tenim en compte que fa gairebé dos segles que ningú no ens renta ni pentina. Ni tan sols, i que el mestre ens perdoni, en vida de Beethoven.
Signa: El Manyoc Sord