Demà, dijous, 22 de novembre, a la Sala de Revistes de la Biblioteca d’Humanitats, Facultat de Filosofia i Lletres (Edifici B), Campus de Bellaterra, (13:00 h.) un quartet de corda de la Simfònica, acompanyat de l’actor Enric López, escenificaran “Aquest llibre em sona!” un programa que he dissenyat dins del cicle “Musikarts” amb què la Simfònica del Vallès, amb el patrocini de “la Caixa”, ofereix la realització conjunta amb les Universitats, d’un seguit d’activitats amb la finalitat de posar el món musical a l’abast dels estudiants, apropant-los físicament la música simfònica al seu entorn quotidià i facilitar la possibilitat d’assistir a concerts en els principals auditoris i equipaments del país.
Aquest llibre em sona! agermana literatura i música. Música com a matriu d’on neixen paraules. Papers i partitures que es fusionen els uns amb les altres: Samuel Becket, John Cage i Philip Glass; Vikrham Seth, Ariel Dorfman i Schubert ; Thomas Mann i Gustav Mahler; Hermann Hesse i Mozart; Jaume Cabré i Bach. Escriptors i músics, músics i escriptors, dues cares que giren en una roda de mots i notes per donar llum a textos que et fan dir: Aquest llibre em sona!
El quartet d'amics “Els escarxofats”, així anomenat per qui aquest text subscriu degut al costum de menjar carxofes al punt de brasa tots els divendres que ens trobem al restaurant "Lluís Montllor", de Sabadell, vam asseure ahir a taula el músic empordanès Vicens Prats, flauta solista de l' Orquestra de París i artista resident aquesta temporada a la Simfònica del Vallès.
El Vicens estrenà divendres la seva residència a casa nostra interpretant l'himne oficial dels flautistes, el Concert de Mozart en Sol major. Himne que agermanà amb un altre himne: “El tempo del primer moviment és el mateix que el de la Marsellesa.”. Comproveu-ho vosaltres mateixos taral·lejant la tonada del francès damunt d'aquesta interpretació concentrada del Sol de Mozart per les mans d'un anònim estudiant oriental.
El nostre convidat és enemic acèrrim de la serietat institucional que presideix la interpretació de la música simfònica. “ En els concerts, no m'agrada posar cara d'estar enregistrant un DVD. M'agrada parlar amb el públic” No diu mentida; ahir, res més sortir a escena, es dirigí al respectable amb aquestes paraules : “Atès que ens hem de veure sovint aquesta temporada, espero que acabem fent-nos amics. Per altra banda, disculpin si toco el concert de Mozart amb partitura. No és que no me’l sàpiga, l’he tocat moltes vegades, sinó que en aquests casos sempre dono preferència a la música abans que a la memòria.”
El Vicens va fer una interpretació estupenda de Mozart, tan brillant i daurada com la seva flauta d'or, (sí, ja ho sé, no és una comparança molt inspirada, però ¿què vols en cap de setmana?). Després, com a propines, primer va brodar Syrinx, de Debussy:“Els hi juro que la tocaré tal i com Debussy la va escriure” va anunciar al públic. És a dir, com ho delata la imatge, i no com sona a la “Música en els teus ulls” d'aquest blog, amb les fuses entestades a posar cara de velocitat.
Amb el segon bis, la Allemande de la Partita de Bach, el Vicens va aconseguir que dues llàgrimes rellisquessin per les galtes de la meva companya de faristol, la nord-americana Lynn Burton, que en arribar als seus llavis es transformaren en aquesta frase: “Me ha "emosionado" .
Mentre esfullàvem carxofes a la brasa, el nostre artista resident ens digué que, al llarg de la seva història, l'Orquestra de París ha tingut, entre d’altres celebritats, Karajan, Georg Solti i Daniel Barenboim com a directors titulars. Que el flautista i director especialitzat en música antiga, Franz Brüggen, té barroques fins les dents: “Li vaig regalar unes espardenyes barroques que li van encantar. Tot i que em va costar un munt trobar el seu número, calça un 48. Quina llesca!”.
Més: ...que a París hi ha una escola per a futurs ministres on una de les proves d'ingrés consisteix a parlar durant mitja hora d'un tema del que no se'n tingui ni idea. Val a dir que els qui no arriben a ministres acaben de gerents a les orquestres públiques. També ens mostrà el seu nou i flamant "iphone", alliberat, que Vicens adquirí a Xangai durant una molt recent gira dels músics parisencs per Orient: “Seül és enorme. De l'hotel a la sala de concerts, l'autobús trigà una hora i mitja.”
El Vicens expandeix la seva rauxa ampurdanesa quan fa de cronista de la seva orquestra. Dos exemples: en el primer vídeo, provoca Anaïs Benoit, flautí de l'Orquestra de París, perquè mostri el seu art a la sala d'espera de l'aeroport de València. En el segon, immortalitza les bretolades d'alguns músics de la formació francesa en el preludi d'un concert. A ambdós, la jocosa veu del narrador pertany al músic català:
He transcrit les paraules del Vicens, i ensenyat a través d'intèrprets anònims la música amb què ahir ens delectà, però no he deixat cap mostra sonora del seu toc portentós. Per obtenir-la de primera mà, haureu d'anar dissabte que ve, 24 de novembre, al Palau de la Música, de Barcelona, on a les 19:00 h. i acompanyat dels Simfònics del Vallès, Vicens Prats encendrà de nou l'enlluernador Sol de Mozart. No us ho perdeu.. Vaig més enllà: a qui més s'esforci en fer-me la gara-gara en l'apartat de comentaris, li regalaré una entrada. De res.
"Com qui m'agradaria tocar, dius? Si pogués tocar sempre com jo, ja en tindria prou."
