MÀXIMA MÍNIMA

"Seguir un sol camí és retrocedir."

Stravinski

MUSIQUÈ?

En els últims cinquanta anys, la música s'ha convertit en una professió però ja no és part de la cultura general. La música no és a les escoles, ha perdut el seu lloc en la societat com a experiència humanística i cultural. Ara els músics són més tècnics i la tecnologia permet veure un concert en directe des de qualsevol lloc del món, però hi ha milions de persones a qui no els interessa. Hi ha hagut un divorci total entre les possibilitats d'accés a la música i el seu paper existencial".

"Si no hi ha un canvi radical i la música s'ensenya a les escoles igual que la biologia o la literatura, la música desapareixerà, disminuirà l'interès del públic, se'n parlarà menys als diaris i els polítics diran que és elitista. És un cercle viciós".

Daniel Barenboim

UN VALIUM DE MÚSICA

El fet que els músculs del repertori simfònic del segle XX i l'ansiolític més sovintejat a la vida moderna, el Valium, comparteixin un mateix origen, demostra que cap guionista pot superar el talent de la Història en la creació de comèdies. Només a Billy Wilder se li hagués acudit imaginar un personatge tan singular que agermana la música atonal amb la psiquiatria: Paul Sacher (1906-1999), president del Consell d'Administració de l'empresa farmacèutica Hoffmann-La Roche, fabricant de l'esmentat calmant, a més de director d'orquestra i mecenes dels noms comuns de la música del segle passat.

Sacher, de qui celebrem enguany el centenari del seu naixement, crea i dirigeix als 16 anys el seu propi "laboratori", una orquestra integrada per companys d'aula, exercici escolar que li aporta la perícia justa per governar quatre anys més tard, no sense abans deixar-se esculpir el gest pel mestre Félix Weingartner, un instrument amb què conjugarà el futur de la música en temps present, l'Orquestra de Cambra de Basilea.

Paul Sacher

Som a la dècada prodigiosa dels vint dels 1900, i l'aposta per la modernitat de Sacher, obsedit amb què una ciutat sense carisma com Basilea competís amb París, Berlín i Viena en la capitalitat de l'avantguarda musical, desvetlla passions entre els joves adinerats suïssos delerosos d'espantar l'avorriment de les seves vides ocioses. Poso per cas, Emanuel Hoffman, hereu de l'empresa farmacèutica Hoffman, i Maja, la seva esposa, mare adoptiva de les darreres criatures pictòriques que parien en aquella època, no sense dolor, les mans de Chagall, Picasso i Miró. El matrimoni va caure de seguida sota l'influx de la personalitat magnètica del jove Sacher, les ambicions del qual, inversament proporcionals als recursos econòmics al seu abast, no encaixaven per aquell temps en el trencaclosques de la seva vida.

Maja Sacher

Però el destí brindarà al director d'orquestra la solució al seu problema matemàtic en un pas a nivell sense barrera, on la mort sorprèn Emanuel Hoffman amb les mans al volant d'un automòbil. Sacher confessarà anys més tard a Lesly Stephenson, autor de l'última biografia publicada del mecenes, la seva actitud després de l'accident: "Vaig anar directe cap a Maja".

Així, el 1934, un devot de la música contemporània, sense possibles, contreu matrimoni amb la vídua més rica de Suïssa i mare adoptiva dels pintors d'avantguarda. Tres anys més tard naixien els primers fruits culturals de la unió: la "Música per a corda, percussió i celesta", de Bela Bartok; la "Rapsòdia", de Conrad Beck; i "Das ewige Brausen", de Willy Burkhard; partitures encarregades per Paul Sacher que ell mateix estrena el 21 de gener de 1937. Les primeres d'una nombrosa llista d'obres, prop de 200 en 60 anys, amb què la música del segle XX adquireix musculatura de culturista gràcies a l'esforç dels gimnastes del pentagrama més talentosos de l'època: Igor Stravinski (Concerto en re), Richard Strauss ( Metamorfosi), Arthur Honneger (Simfonia n.4), Bohuslav Martinu (Toccata i due canzoni), Bela Bartok (Divertimento), al que segueix un extens etcètera del mateix pes històric.

Anys més tard, les ambicions extremes de Sacher rebran una innovadora injecció de vitalitat a través d'una prodigiosa fórmula química: després de dècades de posar els nervis de punta a tots aquells melòmans que trobaven amarg qualsevol plat musical cuinat després de Mahler, l'empresa farmacèutica que presideix Sacher comercialitza el 1973 l'ansiolític Valium.

Els damnificats per les partitures patrocinades per Sacher mai no foren advertits que el consum del medicament contribuïa a finançar la gestació de més partitures que els conduïa a insistir en el tractament, ingressant en un cercle viciós del que n'era impossible sortir, doncs el remei era, precisament, l'origen de la malaltia.

Si el teu gust musical va quedar atrapat en les xarxes de l'últim Romanticisme majúscul, et recomano com a teràpia de xoc per a emmotllar les teves orelles als nous temps l'audició parcial d'una obra d'un dels compositors patrocinats per Sacher:

Cortesia de Castpost

No seria gens estrany que el teu sistema nerviós patís una lleu descompensació en l'oportunitat que t'ofereixo de reconciliar-te amb la música atonal. En aquest cas, per a recobrar la calma interior t'aconsello que, en comptes de prendre't un Valium, llegeixis en veu alta la cua de l'epitafi capturat en la imatge que clou aquest text; paraules mítiques de l'únic creador que hagués estat capaç d'imaginar un vincle tan singular entre l'ansietat i la música del segle XX. I demà serà un altre dia.