OBLIDAR MOZART

Una creença oriental adverteix que instal·lar en la capella del nostre cervell un altar permanent a la memòria d'un mort, no només frustra el reingrés del seu esperit en el cicle de reencarnacions sinó que a més el manté embussat al bell mig del passadís que comunica el món amb la seva transcendència.

Si donem un certificat de validesa temporal a aquesta teoria, no podrem evitar sentir certa perplexitat en descobrir que la nostra admiració perpètua per Mozart, poso per cas, l’ha forçat a un exili de tenebres. Així doncs, una ànima condemnada és la que resta adherida eternament a una identitat per causa del record que la humanitat li professa sense pausa en el temps. Per a dir-ho de pressa, l'infern és passar a la posteritat.

Abans de concloure l’absurditat d’aquesta elucubració, penseu en els fruits que obtindríem si la llavor de l’esmentada creença fora plantada en les entranyes de la nostra cultura musical. El sacrifici del continent, compositors i intèrprets, en profit del contingut en seria un dels més dolços. El "Què" per damunt del "Qui".

Com la major part de les originàries d'Orient, aquesta creença difumina les fronteres entre la matèria i la seva absència. I és que no cal obrir amb una majúscula el recorregut dels nostres ulls sobre la paraula "vida" per a adonar-se que la mort també està inclosa en el seu interior. Ben mirat, de la mateixa manera que l'origen de la música està en el silenci, estic convençut que és el camí que ara recorre la mort per trobar-me el que em manté viu. Ho sé perquè sento tothora la remor de les seves passes en els batecs del meu cor.