EL FOX -TROT DE BUSH

Ahir vaig ser testimoni directe de com la FOX li netejava el cul al President Bush. Tasca bruta, certament, sobretot als Estats Units, si hem de creure el que escrivia fa uns dies el Buenafuente al seu blog: Vengo de Estados Unidos. Primera conclusión: el papel de váter sólo tiene una capa. En qualsevol cas vaig veure com al paper higiènic que feien servir els perdi.., periot..., perdio..., periotostes, periodistes, ara (coi de paraula defectuosa) hi quedaven impreses aquestes frases després del fet: "Bastirem una nova Nova Orleans" "L'ajuda del govern és massiva" "Cada vida és preciosa", que els palanganers que acompanyaven Bush celebraren amb percussió de mans i somriures estrets, sense dents.

Tota frase amb vocació de pompa té un encaix precís en el temps, assignat per la cronologia dels esdeveniments. I les paraules que Bush defecà a la FOX, (la versió per a orquestra de jazz de la COPE) arribaven milers de morts massa tard. Pudien: eren deposicions.

Com es preguntava ahir Paul Krugman al New York Times: ¿com és possible que l'ajut a les víctimes del Katrina trigui tant a arribar, quan fa cinc dies que tothom n'estava al cas de les immenses destrosses que provocaria el pas l'huracà? I qui diu cinc dies podria omplir-se el pensament de més arguments si només en digués tres. Perquè fa tres dies, mentre a Nova Orleans passava això...

segons Boingboing el president Bush estava fent això altre ...

Segona pregunta de Krugman : ¿per què no s'hi van prendre mesures de prevenció? Ell mateix ens deixa un rastre que hem de seguir per trobar-ne la resposta. Mal traduït ve a dir que, després del 2003, el Cos d'Enginyers de l'exèrcit va desaccelerar abruptament el control de les possibles inundacions i de l'enfonsament de dics. Les causes: la guerra d'Iraq i el retalls pressupostaris. De fet, el 2002, el cap del Cos va dimitir després de criticar, segons Krugman, la proposta de l'administració central de retallar el pressupost de l'enginyeria militar.

Les cròniques diuen que el Katrina ha posat en evidència l'existència de desigualtats socials als Estats Units. Però resulta molt més angoixant que els mateixos perdi.., periot..., perdio..., periotostes, periodistes, ara (coi!! que algú li posi oli a la paraula, que ja no rutlla) fomentin les desigualtats racials adjectivant les víctimes segons el color de seva la pell. Aquí en teniu la prova: mentre els blancs troben (finding), els negres, en canvi, es dediquen al pillatge (looting.

Si algú creu que avui té el nivell de solidaritat a la sang molt alt, pot ajudar els bloggers de Nova Orleans i les seves famílies via comprant una samarreta, o d'altres estris, a l'adreça que trobareu col·locant el ratolí damunt la següent imatge. Bona sort.

EL PASSADÍS

Setembre és una via temporal que concilia la fantasia de les vacances amb la realitat laboral. Contemplat des d'una perspectiva arquitectònica: si l'any fos un apartament, aquest mes seria el passadís que comunica el dormitori de l'estiu amb el rebedor de la tardor. Un lloc de pas, doncs, on, si no hi vas amb compte, pots perdre-hi el sentit de l'orientació de la teva vida.

Una vegada els simfònics del Vallès vam tenir com a director convidat un sud-americà amb mentalitat de corredor de pis de l'Eixample. Harmonitzant amb el seu rostre en forma de tub, que unia els trets de l'actor Federico Luppi amb l'estètica gestual de Toscanini, concebia el Rigoletto de Verdi com un passadís que distribuïa les habitacions de drames lírics d'altres compositors. Així, en els assajos ens demanava que el tema d'aquella ària havia de sonar com El barber de Sevilla de Rossini; aquest altre fragment, lleuger com el Mozart de Les Noces de Fígaro; el de més enllà, gras, però sense colesterol, com Els mestres cantaires de Nüremberg de Wagner. I així anar fent fins gairebé completar la totalitat del repertori operístic. Un Verdi, en fi, esquizofrènic.

El cas és que de tant anar-hi amunt i avall, obrint i tancant portes i més portes d'altres òperes, va arribar un moment en què cap músic de l'orquestra recordava quina habitació, és a dir, compositor, corresponia amb cada fragment del Rigoletto. De manera que, per evitar que la secció de vent confongués el vàter de Mozart amb la cuina de Rossini mentre la corda sortia a prendre a l'aire a la terrassa de Wagner, el dia de l'estrena vam decidir en assemblea amuntegar-nos tots al passadís, i pobre del qui se li acudís d'obrir cap porta. El director va rebre la nostra decisió amb esglai, doncs mai no havia dirigit cap Verdi que sonés a Verdi.

De tota manera, tots i els esforços per salvar una òpera de la inoperància del seu director, un crític d'un diari ubicat en el passadís de la política, el centre ideològic, va qualificar la interpretació de fosca i estreta, com els carrerons suburbials que comuniquen la misèria amb la delinqüència.

A la fi, el director del Rigoletto Mix tornà al seu país desencisat per no haver aconseguit fer de Catalunya un lloc de pas des de les sales de concert sud-americanes als principals escenaris operístics d'Europa. Pobre home. Em sembla que va ser aleshores quan vaig sentir la necessitat de convertir els meus pensaments en paraules. De fet, aquest blog és un passadís que sovintejo per arribar fins a vosaltres. Tant de bo mai no m'hi perdi pel camí.

Feliç transbord.

L'STOIXKOV DEL VIOLÍ

No, el que dur aquest home estampat a la cara no són els colors del Barça. T'hi hauràs d'esprémer una mica més el cervell. Com dius? El Llevant CF? I ara! No. Torna-ho a provar, però afanya-t'hi, perquè el termini per esbrinar l'origen del blaugrana en qüestió acabarà quan comenci el següent paràgraf. Després del proper punt i apart. Aquest.

El nom de l'equip de futbol, que, tal volta, no has estat capaç de deixar caure de la punta de la llengua, és Aston Villa. He escrit "futbol"? No, millor la versió original: football. I és que aquest home és britànic. D'acord, a aquella illa en forma de buda assegut (o de geografia invertida de la Índia, que tant hi fa, les dues semblances són figues del mateix paner) hi ha milions de britànics, i uns quants menys que duen els colors de l'Aston Villa impresos a alguna part del seu cos, sobretot a les impossibles, com, poso per cas, l'ànima. Per tant, si cal parlar d'aquest home no és pels trets que el lliguen a una tribu futbolística o nacional, sinó pels que l'en separen. Primer, el nom, no únic, però sí intransferible; aquest home es diu Nigel Kennedy. Segon, la vocació; Nigel Kennedy és un dels violinistes més celebrats del nostre temps.

Kennedy ingressà en el club dels músics extraterrestres a través d'una antològica versió de les Quatre Estacions de Vivaldi, enregistrada i filmada a les acaballes dels vuitanta. Una interpretació apta per a tots els públics, com ho evidencia la posta en escena: buidada de tot misticisme a base d'altes dosi de rauxa i bon humor, ulleres de sol incloses quan els còmplices de la proesa, l'English Chamber, hi han de certificar les altes temperatures de l'estiu vivaldià. A la fi, una llufa penjada a la sotana del frare pèl-roig per un virtuós que va néixer, precisament, un 28 de desembre, el del 1956. Colossal. La portada d'aquest DVD de referència la trobaràs després del proper punt i apart. Aquest.

Empatxat d'èxit, però afamat encara d'experiències noves, Kennedy va interrompre de sobte l'activat concertística el 1992. Un temps sabàtic que es perllongà prop de cinc anys, els que va trigar a explorar el codi genètic de les seves inquietuds artístiques. En el diagnòstic final no hi cabia cap possibilitat d'error: Si la gent vol, pot dir que sóc un violinista clàssic, però jo sempre m'he considerat un músic que toca música, i no tan sols una part d'ella. Dit i fet: el 1996 desempolsà el violí per enregistrar un disc el títol del qual pretén unificar l'absurditat de la barreja d'estils que el melòman més exigent hi trobarà: Kafka. I els anys que seguiren, Kennedy ens convidà a compartir una visió molt personal de músics molt allunyats de l'estètica clàssica, com Jimy Hendrix, The Doors o els gitanos nadius del melic d'Europa. El violinista de la cara marcada amb el blaugrana de l'Aston Villa ja s'havia convertit aleshores en la versió d'art i assaig d'un altre blaugrana, la punta de llança de l'enyorat dream team, Hristo Stoixkov, com queda palès a la imatge que trobareu després del proper punt i apart. Aquest.

Kennedy alterna els enregistraments del la música més psicotròpica amb els de les obres impreses amb lletres d'or en el vademècum del repertori per a violí. El més recent és una altra llufa a la sotana de Vivaldi: concerts per a violí, i d'altres instruments, en companyia dels seus amics de la Filharmònica de Berlín. En aquest cas, la interpretació de Kennedy resulta allunyada tant del fonamentalisme dels historicistes com de la llàgrima a la galta dels romàntics; una equidistància que, ben mirada, també evidència el fet que Nigel Kennedy és massa Nigel Kennedy, per la qual cosa els crítics més estirats diuen que els pentagrames vivaldians se'n ressenteixen. Tant hi fa; els melòmans mai no li estarem prou agraïts a aquest blaugrana, però de la Premier League, per aportar a la música clàssica el que avui més li cal: rauxa abans que seny. I la imaginació, les ganes de viure, la joia que hi has descobert a aquest disc en són la prova. Imprescindible.

Com dius? Que encara no el tens? I ara! El termini per posar-te el Vivaldi de Kennedy a les orelles acabarà amb aquest paràgraf. T'ho deixo fet: només has de petjar aquest enllaç per endinsar-te, a través d'un vídeo, dins del pensament i obra del violinista més contemporani del panorama actual. Afanya-t'hi, perquè ja arriba el punt final. Aquest.

PERFIL D'AIGUA

La música més difícil d'interpretar és la que sona fronterera amb el silenci. De vegades la vida d'una partitura penja d'un fil de so, tan prim com la crinera de l'arc amb què, reprimint l'esglai de trencar-lo, recorro sovint la seva lleugera geografia. Ho diem en un idioma que et deixa un regust dolç a la boca: "pianíssimo", però no n'hi ha prou, encara que la batuta ho escrigui a l'aire amb gest minúscul, o ho pronunciï amb dos terrossos de sucre a les esses bessones. En defensa pròpia, mentre segueixo amb la mirada el lliscament de l'arc sobre el metall tibat de la corda, m'obligo a repetir sense pausa: perfil d'aigua, perfil d'aigua, perfil d'aigua... I quan la música calla, admiro el rastre blanc de la resina, la petjada del fil de so, que després del concert esborraré amb un drap sense poder evitar els remordiments per fer desaparèixer l'única evidència visible d'un invisible molt bell, les cendres del poema.

Com si una veu anònima estigués revelant en públic els nostres pensaments més íntims, tot so en el llindar del no-res ens obliga a sostenir la respiració. La dinàmica que ens apropa a l'inici i final de totes les coses, el silenci, esbossa amb notes el rostre invisible de l'emoció, el seu perfil d'aigua.

VIRTUOSO VIAGRA

MUSO és la primera revista anglesa de música clàssica que pretén excitar el/la lector/a adolescent de qualsevol edat; la més tardana, sobretot. I és que la secció més celebrada de MUSO és Virtuoso Viagra. El nom no enganya: el lector ha de votar el/la músic que més baixes passions li desperta. Així, tal com sona. És a dir, si Beethoven i simpatitzants no t'aixequen la "moral", no pateixis, ja ho faran els/les intèrprets. Quan petgis sobre el nom de cadascun/a dels/les candidats/es, Sant Amazon.com et farà saber si la bellesa del toc correspon amb la del físic. En qualsevol cas, no em faig responsable de "la magnitud de la tragèdia.

Simon Mulligan pianista de jazz Joshua Bell violinista Emmanuel Pahud flautista Corey Cerovsek violinista Pavel Sporcl violinista		Lara St.John violinista Linda Brava violinista Elena Riu pianista Min Lee violinista Anoushka Shankar Sitar

FOT-LI, QUE SÓN MÚSICS !

Bond String Quartet

La versió culta i per a adults de les Spice Girls. Les noies Bond, -el nom és el resultat d'una malaurada coincidència en els gustos cinematogràfics, o això diuen- confessen que no saben ben bé quin tipus de música fan. El públic, en canvi, sí: han venut milions de discos en el mercat anglosaxó. La seva qualitat com a instrumentistes acompleix els mínims de la bona educació, el que em dur a una conclusió depriment: el millor que pots fer per triomfar a la música és treure't la roba mentre incorpores el teu violí a la factura de la llum connectant-lo a l'endoll més proper.

A Catalunya hi tenim una versió literària d'aquest quartet. Bé, no arriba a quartet, només és un trio, però Fot-li, que som catalans! En aquest cas estic convençut que no em necessiteu per arribar a una conclusió depriment.

Les noies del Bond, James Bond, String Quartet sonen i es mouen així.

PASSATEMPS:

Trobeu els 2.334.546 de diferències que hi ha entre la imatge del trio literari i la del quartet musical. Bona sort.

FAMÍLIES MANUALS

Sóc fill de família nombrosa per part de mà. M'explico: tinc la certesa que aquesta extremitat corporal conserva les essències de totes les persones amb les quals ha mantingut qualsevol tipus de contacte. Així, estudiant la genealogia de les meves salutacions manuals, he descobert, entre múltiples ramificacions, un llunyà parentesc dactilar amb Brahms. I és que un dia vaig donar la mà al director de cor Lazlo Helztay, qui va conèixer Kemplerer, el qual va fer manetes al piano amb Gustav Mahler, qui, tal vegada, va menjar salsitxes a can Johannes.

El cas és que aquest estiu li ha nascut una nova branca a l'arbre familiar de la meva destra; el tenor Josep Carreras i jo ens hem agermanat amb una encaixada de mans. Sí, estic content, però em sembla que m'he complicat la vida, vull dir: ¿segueixo la línia Karajan o adopto Bernstein com a cosí llunyà? La veritat, no estic segur de voler que Karajan entri a formar part de la família; per culpa seva avui ja no es fa música, només se'n ven. M'estimo més quedar-me amb Bernstein, així podré presumir de ser renebot, per part manual, del compositor Aaron Copland. Ben mirat, una pèrdua de temps, ho reconec, perquè no en tinc cap necessitat; fa anys que la inesgotable cerca dels meus orígens ja havia assolit el darrer objectiu: una vegada li vaig donar la mà a Déu. Tot i que aquell dia anava d'incògnit. Es feia dir Sergiu Celibidache.

DE PÈRSIA A RAM AL·LAH

A)

Avui, la Pèrsia de Jorge és molt a prop de casa. Ho pots llegir a La Vanguardia. Un tast:

No corren buenos tiempos para las orquestas catalanas. Todos los proyectos existentes, incluso los de mayor presupuesto, muestran signos de crisis. Pero ello es un tema a hablar en otra ocasión. Lo grave es percibir que no hay políticas musicales a mediano plazo, y que los responsables de ello parecen no reaccionar o no saber qué hacer. Estamos aún en un buen momento y disponemos de potencial para grandes proyectos. Demos lugar al conocimiento, a las ideas, a la construcción por encima del consumo.

B)

Ahir a Ram Al·lah, per unes hores jueus i palestins es necessitaren els uns als altres:

West-Eastern Divan Orchestra

Barenboim a El País: "Esta orquesta no va a traer nunca la paz pero este esfuerzo es capaz de traer el entendimiento, la posibilidad de escuchar el argumento del otro y, quizá, con el tiempo, la paz".

ASSEGURANCES DE VIDA (III)

Dos catalans, una madrilenya i un americà. Els noms: Vera Martínez, violí; Abel Tomàs, violí; Jonathan Brown, viola; Arnau Tomàs, violoncel. Quatre músics que avui passaran a la història en ser el primer quartet de corda espanyol, el Quartet Casals, que celebra, mai millor dit, un concert en el festival més majúscul de l'estiu, el de Salzburg. La noticia de l'esdeveniment només té avui ressò a El País, que li dedica una pàgina sencera. La resta, res; no són conscients que el Quartet Casals és una de les poques assegurances de vida que la música, la de sempre, ha contractat a casa nostra. Aquí hi podeu veure i escoltar una còpia del contracte (Manuel de Falla fa de notari).

El Quartet Casals es formà el 1997 a l'Escola Reina Sofia, de Madrid, on tots ells hi estudiaven. Tres anys més tard, un jurat, l'aplegat a Londres per al Concurs Internacional per a Quartets de corda, dictamina que són els millors; el 2002, a Hamburg, el jurat del Concurs Johannes Brahms pensa el mateix. Jo,també. Molta merda.

ORDRE D'ENTRADA

David Giménez és director d'orquestra i nebot del tenor Josep Carreras. No sabria dir del cert si per aquest ordre; potser és a l'inrevés. El cas és que avui ens ha dirigit el primer dels tres assajos que hi ha previstos perquè ens aprenguem el paper que haurem de representar el proper dissabte al Festival de Cap Roig: el d'ombra de Josep Carreras.

Tot i que el seu joc de mans és manifestament millorable, en Giménez s'ha mostrat competent a l'hora d'encaixar les peces del trencaclosques musical. I prou. La tanca del "prou" la basteix una carència que comparteix amb la gran majoria dels directors joves d'avui: la música surt de davant seu, no de dins seu. Per això, fins que el pas del temps, tal volta, no ens ho reveli, em quedarà el dubte de saber quin és l'ordre d'entrada en escena dels trets, la família i la vocació, que defineixen Giménez.

NITS SENSE LLUNA

Encén la flama d'aquesta música totes les nits sense lluna, guiarà el son fins a casa teva.

Real Audio

Windows Media

Slumber my darling

Slumber my darling
Thy mother is near
Guarding they dreams
From all terror and fear

Sunlight has past
And the twilight has gone
Slumber my darling
The night's coming on

Sweet visions attend they sleep
Fondest dearest to me
While others their revels keep
I will watch over thee

Slumber my darling
The birds are at rest
Wandering dews
By the flowers are caressed

Slumber my darling
I'll wrap thee up warm
Pray that the angels
Will shield thee from harm

Slumber my darling
Til morn's blushing ray
Brings to the world
The glad tidings of day

Fill the dark void
With thy dreaming delight
Slumber thy mother
Will guard thee tonight

Thy pillow shall sacred be
From all outward alarm
Thou thou art the world to me
In thy innocent charms

Slumber my darling
The birds are at rest
Wandering dews
By the flowers are caressed

Slumber my darling
I'll wrap thee up warm
Pray that the angels
Will shield thee from harm

veu: Alison Krauss
violí: Mark O'Connor
violoncel: Yo Yo Ma
contrabaix: Edgar Meyer

LA MÚSICA DE LA REALITAT

Com que em costava relacionar-me emocionalment amb la realitat que descriuen les paraules, vaig decidir convertir-les en música. No em va costar gaire. Afegint els sostinguts i bemolls pertinents, més l'escala a una octava alta, vaig apanyar el sistema de notació alemanya ( A=La, B=Si bemoll, C= Do, etc.), per crear- li a l'abecedari un germà bessó en la dimensió musical. D'aquesta manera, traduïa a sons ordenats tot el que publicaven els diaris, fins i tot els anuncis per paraules i la cartellera d'espectacles. Malgrat tot, un cop convertida en simfonia, no tan sols no vaig trobar en l'actualitat diària cap melodia que m'emocionés sinó que, a més, em vaig adormir mentre solfejava la versió polifònica de la política cultural del govern tripartit.

De totes maneres, tot i que la música de la realitat del món m'era indiferent, el meu sistema de traducció em permetia que se'm desvetllessin sentiments, inexplorats fins aleshores, de la meva personalitat . Així, en la darrera campanya electoral, com que els programes dels partits polítics no m'il·lusionaven, els vaig convertir en música, i vaig descobrir, no sense esglai, que emocionalment em sentia de dretes. I és que les seves promeses dibuixades en un pentagrama componien un concert per a president solista ple de temes convergents que, sota un persistent pedal de dominant, em posaven la carn de gallina quan els cantussejava a la dutxa. Tanmateix, intel·lectualment em sentia atret per les melodies que naixien de les propostes dels partits d'esquerra, a causa, possiblement, de l'originalitat de la seva harmonització solidària. Després d'una breu discussió a peu d'urna, el meu cor i cap van consensuar que jo votés Mozart. Però no s'hi presentava.

El diumenge passat m'assaltà una sensació encara més desconcertant: vaig descobrir que, un cop transfigurada en música, la paraula "treball" sonava molt millor que "vacances", per la qual cosa no em vaig sentir emocionalment en bona disposició per afrontar la realitat del mes d'agost. L'enganxosa cèl·lula temàtica que sorgia de la conversió musical d'aquest mot laboral va enaiguar el meu cap mentre prenia el sol a la platja, provocant-me un principi de tall de digestió. Al principi, vaig provar de distreure el meu malestar xiulant "platja", "sol" i "festa". Fins i tot, confesso que vaig arribar fins a l'extrem d'harmonitzar mentalment una paraula tan impossible com "esbarjo". Però tots els meus esforços foren en va, tots els sinònims musicals de "vacances" que em passaven pel cap em sonaven igual d'atonals. Potser és per culpa meva, perquè sóc un pèl misantrop, però el cas és que mai no he aconseguit establir cap relació emocional estable amb l'atonalitat.

Ja m'havia resignat a passar un estiu sense ganes d'estiuejar quan ahir, en alterar de forma accidental en el pentagrama l'ortografia de "vacances", de sobte va néixer un breu tema d'una bellesa escruixidora que va aconseguir bandejar lluny de la meva memòria l'obsessionant fotesa melòdica creada pel terme amb el qual alguns ens guanyem la vida. Ara, fins i tot se m'accelera el pols quan em poso a pensar en els pocs dies de descans que em queden. I és que, de vegades, per relacionar-se emocionalment amb la realitat no hi ha cap més remei que saltar-se les normes. Bones "bakansses".

L'HIVERN MÉS LENT

A l'estiu, l'hivern més lent de Vivaldi només pot ser el simulacre d'una transcripció.

PS, no tens cap excusa per perdre-t'ho:

Real Audio
Windows Media
Quick Time

EPITAFI

Aquí he escoltat l'epitafi del compositor Alfred Schnittke (1934-1998); la grafia musical de la mort: un silenci molt sorollós (fff) perllongat eternament per un calderó que, com si volgués ser l'ull de Déu, et mira.

12

Una malaltia: el caos de la música. Prova de donar-li la volta: la música del caos. No, no millora. Pren-te aquest remei: uns glaçons d'objectivitat i forma; el sentiment sota zero: 2+2=4. No, més enllà: 7 al matí i 5 a la tarda, abans dels menjars. 7+5= 12. Ara, 12 notes, 12 píndoles del laboratori d'Adrian Leverkhün contra la bolímia expressiva en el canvi de guàrdia de segle; recepte del Doctor Faustus. Amb un 100% menys d'emoció, però és Schönberg, tot i que hi manca el més bàsic, el nom. Schönberg, el veritable inventor del remei dodecafònic, exigeix el reconeixement de la paternitat. Ruc. Ell, l'escriptor, coneixia millor que el músic la fatalitat dels efectes secundaris d'aquelles 12 notes. Ell és Thomas Mann, i avui fa 12+12+12+12+2=50 anys que és mort. Pentagrama, ara que el dimoni no et veu, escup.

PA-PA-PA-PA

Pa-pa-pa-pa-pa-pa

so liebe, kleine Kinderlein: Bryan Terfel i Cecilia Bartoli.

PS, no us ho perdeu.

PER ORDRE ALFABÈTIC

Una catalana passeja pel món uns cognoms il·lustres la transcendència dels quals accentua la tendresa del nom que els precedeix, Núria, com si hagués estat col·locat allà expressament per esmorteir l'impacte històric que sacseja el teu cap quan, després d'uns moments de dubte, pronuncies a la fi i sense pausa: Schönberg Nono.

En un marc tan carregat històricament de progrés com els seus cognoms, la "Residencia de Estudiantes" de Madrid, Núria Schönberg Nono (1932), vídua del compositor Luigi Nono, va revelar fa uns anys un fet insòlit: el seu pare, Arnold Schönberg, va adquirir gran part de la seva saviesa d'una enciclopèdia per fascicles que rebia per correu cada setmana a casa seva. Per a dir-ho de pressa, una de les principals figures de la música del segle XX va fer-se compositor per correspondència. Paraula de Núria: "Esperava amb delit la lletra "S" per poder escriure una sonata".

El curiós del cas és que, en llegir la noticia en un diari de capçalera alfabètica, l'ABC, la meva imaginació contempla ara la possibilitat que el camí que va dur Schönberg fins a un destí dodecafònic s'obrís quan, sense esperar la "T" de tonalitat (Tonart) i tema (Thema), va compondre una sonata després de rebre aquella "S" tan desitjada. És a dir, la novetat que representà l'abandó de la tonalitat no va ser fruit d'un profund coneixement de les relacions harmòniques, sinó resultat d'una ignorància.

Tanmateix, hi ha casos en què seguir una lògica alfabètica revela un analfabet en comptes de bastir un savi; el director d'orquestra Peter Magg va ser un cop testimoni de com un representant artístic suggeria noms d'altres directors a un promotor de concerts llegint-los d'una llista elaborada per ordre alfabètic. L'escena va dur Magg a presumir de conèixer el secret de l'èxit de Claudio Abbado i de l'immerescut anonimat d'Alberto Zedda. Ell, en canvi, no tenia pas cap motiu de queixa: "vaig tenir molta sort, la posició del meu cognom al bell mig de la llista em va permetre viure de la meva feina sense l'aclaparament de la celebritat."

Núria no va dir si el seu pare també adquirí el coneixement de la vida a través de l'enciclopèdia a terminis. En tal cas, la llengua alemanya l'hi hagués aportat el consol de conèixer l'amor (Liebe) rere l'odi (HaB), i els avantatges que dóna a tot creador comprendre el significat de la paraula "art" (Kunst) abans que el de "literatura" (Literatur) o "música" (Musik). Malauradament, el sentit de "fracàs" (Unfall) li arribà després de saber què era l'èxit (Erlog), atès que el sistema dodecafònic que Schönberg inventà no va durar els anys que va predir -cent, sense exagerar- potser perquè la seva forçada marxa a l'exili el va privar de rebre de mans del carter el darrer fascicle, la "Z", amb el significat de la paraula "temps" (Zeit).

Aquesta rondalla, basada en una frase real, acaba amb un resum dels anys d'ansiós aprenentatge alfabètic de Schoenberg -i, per ventura, també de tota la seva vida- que el mateix compositor va deixar imprès en el segon acte de la seva òpera Moses und Aron, compost a Barcelona poc abans de néixer la seva filla Núria:

Així doncs, vaig guanyar.
Tot el que vaig pensar va ser bogeria
i no pot ni ha de dir-se.
Oh, paraula, paraula que no tinc !!

ÀNIM!

Entre les vacances a la COSTA i la feina a TOSCA només hi ha un desordre de lletres. Ànim!

ELS CRITS

Primer ens encegà el llampec; en tenim les imatges: el penis estèril de la bomba, el fong gegantí de milers de cossos esfumats, la mort en vida dels supervivents. Estampes mudes.

Quinze anys després, el tro, minuciosament desordenat dins d'un pentagrama: la remor del gran voltor mecànic, el so agut del descens de la bomba al inferns i els crits de la gent. Els crits, sobretot.

Una partitura val més que mil imatges: Threnody for the Victims of Hiroshima, Krzystov Penderecki

L'ORQUESTRA DE GOETHE

Ho diuen les cròniques: Peralada. Una orquestra en el nom de Goethe. Tu, l'altre, ets jo. Ni sol ni mitja lluna: els aplaudiments de la pluja; discurs musical interromput.

Som-hi.

El 1999 l'escriptor palestí Edward W. Said i el músic d'ascendència jueva Daniel Barenboim organitzen a Weimar un taller musical amb músics israelians, àrabs i alemanys. Els matins, per a la música: Barenboim; les nits, per a la paraula: Said. Israel en l'encontre dels assajos matiners; Palestina en el desencontre dels debats nocturns. El sol i la mitja lluna a la cerca d'un punt de contacte; podria haver estat un capvespre, però va ser una albada, la de la West - Eastern Divan Orchestra. El nom és la traducció anglesa del llibre de Goethe Westöstlicher Diwan (El divan d'Orient i Occident), que Said va definir com un conjunt de poemes únics en la història de la cultura europea. (N'hi ha cap traducció al català?)

Els biògrafs de Goethe diuen que l'escriptor començà a estudiar àrab després de rebre una pàgina d'Alcorà, regal d'un soldat alemany que havia lluitat a la guerra de la independència espanyola. I que l'aprenentatge el dugué a la poesia persa, la llavor del Diwan.

La West - Eastern Divan Orchestra té avui la seu permanent a Andalusia, un dels territoris que gaudeix de la denominació d'origen de punt de trobada europeu de les cultures jueva, cristiana i musulmana. De Catalunya en podem dir el mateix. Sí, quina gran oportunitat ha perdut aquest país d'arrecerar de l'esterilitat el Fòrum de les Cultures!!

Ara, quan l'orquestra de Barenboim, de gira per tot el món, hi ve de passada, ni el temps acompanya. Ho diuen les cròniques: Peralada. Una orquestra en el nom de Goethe. Tu, l'altre, ets jo. Ni sol ni mitja lluna: els aplaudiments de la pluja; discurs musical interromput.

Somni.

EL SOL

Daniel Barenboim:

(*) Lo que a mí me parecía extraordinario era la ignorancia que existía respecto al "otro". Los chicos israelíes no podían imaginar que hubiera personas en Damasco, Amán y El Cairo que fueran capaces, realmente, de tocar el violín o la viola. Creo que los músicos árabes sabían que había vida musical en Israel, pero no conocían mucho de ella. Uno de los chicos sirios me dijo que nunca había conocido a ningún israelí antes; para él, un israelí era alguien que representa un ejemplo negativo de lo que puede pasar en su país y en el mundo árabe.

El mismo chico se encontró compartiendo atril con un violonchelista de Israel. Trataban de tocar las mismas notas, con la misma dinámica, con el mismo movimiento de arco, con el mismo sonido, con la misma expresión. Trataban de hacer algo juntos. Es así de sencillo. Bien, una vez conseguido, ya no pueden mirarse de la misma manera, porque han compartido una experiencia común. Y para mí, esto es, de verdad, lo importante del encuentro. (...)

Creo que en cuestiones culturales -con la literatura y, aún mejor, con la música, porque esta no tiene que ver con ideas explícitas- fomentar este tipo de contacto solo puede ayudar a que las personas se sientan más cerca unas de otras. Eso es todo.

LA MITJA LLUNA

Edward W. Said:

(*) Un violinista libanés explicó:"El problema es que por la noche, cuando acaba el programa, por lo general a eso de las once, un grupo nos reunimos para improvisar música árabe". Me volví hacia el primer chico y le pedí que explicara el problema. "Soy albanés. Soy de Israel, pero soy de origen albanés y soy judío, y me dijeron: No puedes tocar música árabe. Sólo los árabes pueden tocar música árabe". Fue un momento extraordinario. Planteó la cuestión de quién podía tocar música árabe y quién no.

Ese era uno de los problemas. Y luego, claro, vino la siguiente pregunta: "Oye, ¿y qué te da derecho a tocar Beethoven? No eres alemán." Así que el debate no iba a ninguna parte. Había un violonchelista israelí entre el público, que además era soldado, y le costaba hablar en inglés, así que Daniel (Barenboim) le pidió que hablara en hebreo. más o menos dijo: "Estoy aquí para tocar música. En realidad, no estoy interesado en lo que estáis tratando de imponernos con estos debates sobre cultura. Estoy aquí para hacer música, no me interesa nada más y me siento muy incómodo porque, quién sabe, quizá me envien a Líbano y tenga que luchar contra algunos de los que están aquí". Daniel le preguntó: " Si estás incómodo, ¿por qué no te marchas? Nadie te obliga a quedarte.". Al final acabó quedándose.

L'ALBADA

(*) Paralelismos y paradojas.
Daniel Barenboim, Edward W. Said.
Debate.2002
Traducció: J. J. Pérez Rodríguez.

UNA GENT ESTRANYA

En el món de la cultura els escriptors constitueixen una casta privilegiada. A qui hagi guanyat un premi literari, per modest que sigui, se li concedeix patent de cors per escriure de qualsevol cosa. La secció d'opinió dels diaris es nodreix d'articles signats per escriptors, més o menys coneguts, que analitzen, sense complexos, temes tan variats com la situació política en el País Basc, els defectes de la defensa del Barça, o el temps de cocció d'un arròs amb verdures. La descripció, encara més, el compromís amb el món que ens envolta, sembla ser patrimoni dels senyors de la paraula, mentre que els músics seguim essent considerats una gent estranya, sempre afamats i queixosos, que vivim aïllats de la realitat reclosos dins d'una cova.

Els melòmans no tenen més sort. El nivell cultural d'una persona es mesura més pel volum de llibres llegits que per la quantitat de música escoltada. Així, un lector compulsiu és una persona culta, mentre que qui posseeix una àmplia col·lecció discogràfica, o no es perd cap funció operística al Liceu és, simplement, un gran afeccionat, o si no, se'l qualifica amb un terme més propi de la psiquiatria que de la cultura, com és el de fanàtic.

El fet que la cultura només sigui una paraula que es diu, o s'escriu, però que mai no s'escolta és, sens dubte, un problema d'educació, però tinc la impressió que els mateixos músics tampoc no estem per la feina. Potser tenen raó els qui ens acusen de viure d'esquenes al món. Els programes de les orquestres, generalment, es dissenyen amb el masegat patró d'obertura-concert-simfonia, sense cap fil conductor que ajudi l'oient a establir una relació vivencial, contemporània, amb el que és a punt d'escoltar. No resulta estrany, doncs, que els joves i els mitjans de comunicació ens ignorin. A cap diari no li ha passat pel cap oferir la seva tribuna d'opinió a algun dels savis de la música que tenim a Catalunya. Per exemple, mai no he llegit un article signat per Benet Casablancas donant el seu punt de vista sobre el futur d'Occident, o una dissertació de Salvador Mas sobre la solitud de l'àrbitre de futbol, semblant a la d'un director d'orquestra. En els diaris, les notícies sobre música no es troben a la secció de cultura, sinó a la d'espectacles, com si la meva feina, tocar la viola, fos un número de circ.

En un passat recent, quan encara s'escrivien simfonies, els grans músics remenaven la consciència del públic i provocaven el poder amb les seves obres. En l'actualitat, ja no generem idees noves, només comerciem amb emocions. O ni tan sols això. La música ha deixat de ser un instrument de cultura per convertir-se en la banda sonora, entesa com a sons ordenats que tot el món sent però que ningú no escolta, d'un món caòtic i diuen que modern. Avui, a ningú no li resulta estrany assaborir un bacallà a la llauna en un restaurant al compàs de la Pastoral de Beethoven, o que la veu de Carreras desgrani el Maria de Bernstein mentre el dentista li extreu un queixal.

Això no succeeix en cap altra expressió cultural. La literatura, en especial, gaudeix del respecte i la consideració que mereix. A tots ens semblaria surrealista escoltar en un vagó de tren el següent: Tren amb destinació a Barcelona. "Invasió subtil i altres contes" de Pere Calders. A l'Hostal Punta Marina de Tossa, vaig conèixer un japonès desconcertant, que...propera parada, Sabadell Sud....no s'assemblava en cap aspecte a la idea que jo tenia formada d'aquesta mena d'orientals". Però a ningú no l'escandalitza que una simfonia passi per aquest viacrucis.

Sense anar gaire lluny, l'altre dia, en el tren que em duia a Vilafranca, un jove universitari assegut al meu costat llegia, concentrat, un article signat per Mario Vargas Llosa sense posar la més mínima atenció a un meravellós manifest contra la guerra que ressonava per tot el vagó, la Vuitena Simfonia de Xostakovitx. I vaig somiar un món on la paraula "cultura" no hagués estat inventada per un escriptor, sinó composta per un músic. En aquest espai obert dins la meva imaginació, el jove universitari llegia la magistral partitura del compositor rus duent el compàs amb la mà mentre, pels altaveus, la veu de l'escriptor peruà declamava el seu conte més cèlebre, que ningú, per sort, no escoltava: les virtuts del liberalisme econòmic.

Xostakovitx

ASSEGURANCES DE VIDA (II)

Casals: "Jo sóc músic, que és molt més important que ser violoncel·lista" Claudio Bohórquez ha pres nota. Les seves faccions insinuen que és sud-americà, però només són les empremtes dels pares. Les aparences sempre enganyen: va néixer a Alemanya. L'any 2000 Bohórquez va guanyar el primer premi en el Concurs Internacional Pau Casals, a Alemanya. També ha participat en el Festival Pau Casals de Puerto Rico. Alemanya, Puerto Rico, Prades. Pel que fa a recursos, El Vendrell a la cua. Classe turista. "I'm catalan". Ja.

A més d'una alegria econòmica, el triomf en la competició alemanya donà a Bohórquez el privilegi de poder tocar durant uns anys un dels violoncels del mestre. El Matteo Gofriller, fecit el 1729. Els anys passen i arriben més premis. El Txaikovski, a Moscou; el Rostropovitx, a París. No he acabat: Holanda, Suïssa i Anglaterra. Els passaports que li permeten de sotmetre's a la jurisdicció de directors com Barenboim, Zinman, Marriner, Blomstedt, entre d'altres.

Bohórquez toca el violoncel per a deixar de ser violoncel·lista. En va prendre nota: vol ser músic. Us ho demostrarà quan obriu la porta principal de la seva pàgina web, una assegurança de vida per a la música. També descobrireu que Bohórquez vol anar més enllà: amb la col·laboració de l'escultor Franz-Peter Kirchner ha dissenyat una cambra en homenatge a Casals. Room for Pablo Casals combina 14 de les frases cèlebres del mestre amb música per a violoncel dins d'un marc escènic presidit per 14 columnes il·luminades de diferents colors. Accents oberts en l'obra i vida de Casals: llibertat, dignitat, democràcia, exili, intuïció, el violoncel, les suites de Bach... Aquí no ho hem vist. Ni ho veurem.

Casals. ¿Pablo? ¿Pau? ¿Paul? Tots. "I'm catalan". No, mestre. Vostè és músic, que és molt més important que ser violoncel·lista. I que ser català.

UNA FITXA

Una fitxa breu. Vilar, Alberto. Un mecenes del nostre temps. Potser el més important de la història de la música, testes coronades apart. Una ONG unipersonal que en els darrers deu anys ha donat un munt de diners als teatres lírics més celebrats; l'infinit condensat en la paraula "fortuna", prop de 250 milions d'euros: Covent Garden, Met, Kirov i un etcètera generós. La Champions de l'òpera. També als que només poden jugar l'UEFA; entre d'altres, el nostre Liceu.

L'inici de la riquesa d'aquest cubà refugiat als Estats Units, nascut el 1940, solter i sense fills, es pot resumir de manera telegràfica: "Anys vuitanta. Stop. Inverteix en noves tecnologies. Stop."· Fa un parell de mesos Vilar fou detingut a l'aeroport de Nova York, acusat d'engreixar la seva filantropia amb 5 milions de dòlars d'un client. Ell es declara innocent. No pot pagar la fiança, 10 milions, segons el seu advocat només té 10000$ al banc. A la garjola. El final està contingut a l'inici. Stop.

Penses que els que s'han beneficiat del seu amor exclusiu per l'òpera faran un gest; i el fan, però no el que esperaves. Presumpció de culpabilitat; el Covent Garden estudia esborrar el nom del mecenes del Vilar Floral Hall, pati cobert la construcció del qual Vilar en va finançar una part. Dels altres que gaudiren dels seus diners, Liceu inclòs, no se'n sap públicament res, ni un trist "quingreuqueemsap".

La filantropia de Vilar ha donat un futur al Covent Garden, al Kirov i a tants d'altres centres neuràlgics de l'òpera d'arreu del món. Gràcies a ell encara poden jugar la Champions del do de pit. Així ens ho ha recordat el sempre oportú Norman Lebrecht en aquest article , on hi trobo un resum esquemàtic de la darrera lliçó que Vilar ha après de la vida:"on that money does not buy you operatic love." No sóc l'únic que l'ha llegit; en aquests moments és probable que molts filàntrops estiguin meditant si els hi compensa posar la seva fortuna sobrant ens mans de gent tan desagraïda. Perquè l'únic que molts teatres d'òpera recorden ara de qui ha estat el seu benefactor, el més generós, és una fitxa. La fitxa policial. Maledetti

OBERT A L'ATZAR (I)

Potser t'ha dut fins aquí el mateix atzar que ha obert Una música constant per la pàgina 70:

La Helen i jo riem, i el Billy s'hi afegeix amb discreció.
-¿I doncs?-diu el Piers
-Només cal que canviem l'ordre del de Mozart i del de Haydn- diu el Bill - Això resol el problema. Ordre ascendent dels sostinguts, sensació d'estructura percebuda, cap problema.
-Però, Billy, el de Mozart es va escriure abans que el de Haydn - diu la Helen.
-Sí - diu el Piers - Però, ¿i què me'n dius de l'estrès cronològic del públic?
-Ja m'ho pensava que diries això - diu el Billy amb una mirada múrria, el màxim de múrria que és capaç de fer-. Per això tinc una solució. Canviar el de la major de Haydn. Fer-ne un de Haydn més tardà, un que s'hagués escrit després del de Mozart.
-No- dic jo.
-¿Quin?- pregunta la Helen-. Només per curiositat.
-El de l'opus 50 que és en fa sostingut menor- diu el Billy-.També té tres sostinguts, per tant no canvia res més. És interessantíssim. Té tot tipus de...Sí, i també té l'últim moviment fugat, i per tant, no fa malbé la temàtica general del concert.
-No,no,no!-dic jo - De fet, Billy, al públic li importa un rave l'ordre dels sostinguts.
-Doncs a mí sí que m'importa- diu el Billy-. A tots ens hauria d'importar.
-¿No té un moviment que arriba fins als sis sostinguts?-pregunta el Piers, una mica dubitatiu-. Recordo haver-lo tocat una vegada quan estudiava. Va ser un malson.

Una música constant
Vikram Seth
Anagrama/Empúries. 2000
Traducció: Albert Torrescassana Flotats.

PARARÀ PAPÀ

Els segadors és un himne hipòcrita: el text proclama la propera victòria mentre la banda sonora anuncia la propera desfeta. A l'orella, lletra en to major amb música en to menor; a la boca, pollastre amb escamarlans. Un oxímoron musical. Ahir escrivia que ningú no plora amb tonalitats majors, només Cioran. Avui cal dir que ningú no treu pit en tonalitats menors, només Catalunya, on fins i tot l'himne és el resultat d'un pacte entre forces expressives contràries. I és que el pactisme, aquesta manera de fer tan nostre que aconsegueix que tot mai no acabi de ser ni victòria ni desfeta, ni pollastre ni escamarlans, sembla no tenir límits. Sóc del parer que el pactisme és una versió refinada del "anar fent"; el tuf de la mediocritat apaivagat amb desodorant. Però aquest és un altre tema .

El cas és que des de la Generalitat han demanat a Ros Marbà que cuini una nova versió de Els segadors amb més escamarlans que pollastre. "Què és això de tiririri? Més patxum-patxum, coi." sembla que ha entonat el cor a tres veus del govern. Ros Marbà no és Ferran Adrià, per sort. Descartada, doncs, la deconstrucció de l'himne, el mestre ja ha dit no li queda altre remei que accelerar el tempo, i reforçar el bon cop de falç! amb un "pararà papà, pararà patxim", que només sigui el regust a victòria el que ens resti a la gorja després de cantar-lo.

La noticia ha estat rebuda amb oligofrènia per Felip Puig, portaveu de CiU al Parlament, que ha fet ús de la seva inabastable ignorància per declarar que la nova orquestració de l'himne suposarà "desnaturalitzar la identitat del país" i "un greu atemptat a la convivència". Vejam, se n'han fet incomptables versions, poso per casos, aquesta, aquesta altra, aquesta d'aquí i aquesta de més enllà, de l'himne alemany, el tercer moviment del quartet per a corda, "Emperador", Op. 76, de J. Haydn, sense que cap nadiu, que jo sàpiga, hi hagi extraviat la identitat a dins de cap d'elles. El més revelador de tot és que Haydn era austríac. Ja ho va dir Billy Wilder, els austríacs són més llestos que nosaltres en qüestions identitàries: ens han convençut que Beethoven era austríac i Hitler, alemany. En qualsevol cas, Ros Marbà ha donat prou arguments (*) a l'advocat mediàtic del PSC , "El Pais", que deixen en el lloc que li correspon, al bell mig del ridícul, les rucades de qui sembla convergir només en la desunió.

El que no acabo d'entendre d'aquest assumpte és el per què han escollit a Ros Marbà per a fer-li l'estètica a Els segadors. Podria haver estat una decisió més ben pensada. D'acord que sóc un zero a l'esquerra per a posar en dubte la immensa qualitat artística de Ros Marbà, però trobo que en matèria d'orquestració hi ha compositors millors; Salvador Brotons, per exemple. No em queixo, també podria haver estat pitjor: deixar l'himne en les manasses d'un grup que no hagut de pactar res perquè el seu nom conjuga a la perfecció amb la música que excreta, Els Pets. "Espanyol qui no es tregui la samarreta!" solen bordar al públic dels seus concerts; adolescents, petits i grans. Estic segur que la seva elecció hagués provocat múltiples orgasmes identitaris als lectors més aplicats de Vilaweb, mitjà de comunicació virtual que informa amb sadisme de la música que no és ni pollastre ni escamarlans, el pactisme de l'oli de Borges amb les patates fregides del McDonald's, tot plegat servit amb el farciment dels adjectius més enutjosos del Pompeu, declamats en un català amb accent d'Illinois. Música que "enderrocka" la intel·ligència. Bon cop de falç! (pararà papà, pararà patxim; pararà papà, pararà patxim;...)

(*)

EL PAIS
28/7/2005

Antoni Ros Marbà considera "una ofensa" y se siente "muy dolido" por la acusación del portavoz de CiU, Felip Puig, de que la nueva armonización del himno, encargada al director de orquesta por Pasqual Maragall para el 11 de septiembre, supondrá "desnaturalizar la identidad del país" y "un grave atentado contra la convivencia". Ros Marbà realizó en 1992, por encargo del Ejecutivo convergente, dos versiones, una para orquesta y otra para orquesta y coro, que fueron editadas en disco compacto por la Generalitat bajo el título de Versions oficials de l'Himne nacional de Catalunya.
"No existe ningún himno en el mundo que no haya tenido diferentes versiones", aseguró Ros Marbà en conversación telefónica con este diario desde Santander, donde participa en el festival de música. "Afirmar que con la nueva versión se desnaturaliza el himno de Cataluña me parece una ofensa y como artista me siento muy dolido".
El director de orquesta recordó a título de ejemplo que a Hector Berlioz se debe una versión de La marsellesa y que Valéry Giscard d'Estaign, siendo presidente de la República, encargó a Pierre Boulez una nueva versión del himno, sin suscitar animosidad alguna.
"Aparte de ofensiva, la acusación de desnaturalizar Els segadors me parece que ignora la historia del propio himno", añadió Ros Marbà. En efecto, una versión primitva del texto anónimo del siglo XVII fue recogida por Manuel Milà i Fontanals en su Romancerillo catalán de 1882. Diez años más tarde Francesc Alió, con la colaboración de Ernest Moliné, introdujo el célebre estribillo "bon cop de falç, defensors de la terra!" y compuso la melodía. Pero el texto definitivo aún no sería ése, sino el de Emilia Guanyavents, de 1899. La ley que estableció Els segadors como himno nacional, con la música de Alió y el texto de Guanyavents, se aprobó por impulso de Oriol Martorell el 17 de febrero de 1993.
Pero las versiones antes de esa fecha habían sido numerosas. Josep Viader realizó una para coro recogida como "versión oficial" en el disco compacto editado por la Generalitat en 1992, que contiene además una versión para banda realizada por Joan Lamote de Grignon, titular de la Banda Municipal de Barcelona entre 1915 y 1939, y las dos ya citadas de Antoni Ros Marbà.
"Els segadors es un himno peculiar", prosiguió el director desde Santander. "Está escrito en una tonalidad menor, cosa muy infrecuente, pues los himnos suelen usar la tonalidad mayor, más brillante y solemne. Creo que existe un décalage entre el texto y la música. El texto es fuertemente reivindicativo, mientras que la música no lo es, tiene un carácter de sumisión debido precisamente a la tonalidad menor". "Obviamente, no he tocado ni una sola nota de esa melodía, eso sí sería desvirtuarla", concluyó Ros Marbà. "En cambio, sí es legítimo acelerar el metrónomo y reforzar con la percusión y el metal el 'bon cop de falç!' del estribillo para proporcionarle el espíritu brillante que Oriol Martorell le imprimió en la Diada de 1976 en Sant Boi".

A L'OMBRA D'UN SOL MENOR

¿Por qué amo a Mozart? Porque él me descubrió lo que yo podría ser si no fuera obra del dolor.
Cioran

A dos mesos de distància de la fossa comuna, el darrer testimoni instrumental. Per a Cioran (*), la versió laica del Rèquiem que encara no havia nascut; a la fi, un discurs sobre el paradís perdut declamat per la veu d'un clarinet. Literatura. Perquè ningú no pot prendre's seriosament que Mozart confessarà una desfeta a la primavera de re major, quan les cordes surten a prendre l'aire. Potser només Sidney Pollack en omplir amb aquesta música per a un vent solista el silenci més sonor de les memòries africanes d'Isak Dinesen.

No, Cioran. A un amic amb qui has compartit els deliris de la darrera collita de vi i els secrets de la francmaçoneria -el clarinetista Anton Stadler, destinatari del concert- no li regales la rendició del teu esperit embolcallada amb la cel·lofana d'un adagio (mp3).

L'esbós de l'apocalipsi espiritual del Rèquiem es perfila a l'ombra del sol menor d'una simfonia que el 1788 acaba de creuar la frontera psicològica dels 40. Els estudiosos diuen que Mozart va trasplantar la foscor de la paraula "mort", que aleshores sentia propera, a l'acompanyament (mp3) del primer temps. I quan ho saps, arrossegues atemorit el teu arc pel paviment daurat de les cordes de la viola, provant inútilment de salvar-lo de caure pel precipici del Confutatis simfònic del darrer moviment. Tot té consol: per arribar a Júpiter en 41 simfonies de temps has de passar abans per Mart a la 40.

La tristesa és declara amb ràbia a l'ombra d'un sol menor. Ningú no plora en re major. Només Cioran:

(*)

El adagio de su último concierto para clarinete y orquesta nos pone de manifiesto un Mozart cambiado; no convertido sino caído; no transfigurado sino vencido. Una música en la que una sutil y etérea melancolía rechazaba la tristeza material y el entusiasmo gracioso excluía la otra cara de la vida, y que, de pronto, se desliza por la pendiente opuesta, donde será irremediablemente vencida. E1 hundimiento del sueño de toda una vida. Aunque formalmente pueda reconocerse todavía al Mozart de antaño, la atmósfera y los reflejos afectivos constituyen una sorpresa extrañísima. La tristeza de las últimas creaciones de Mozart, en especial la sombría atmósfera del concierto para clarinete y orquesta, da la sensación de un deterioro de su elevación espiritual, de un descenso hasta el cero vital y psíquico. Cada tono marca un paso hacia la disolución y aniquilación de nuestra jerarquía espiritual. Arrojamos uno tras otro los velos de nuestra alma, nuestras ilusiones se diluyen y convertimos su transparencia en vacío. La tristeza musical de ese final mozartiano es como un murmullo subterráneo; contenida y, sin saber por que, cohibida.

E. M. Cioran, El libro de las quimeras. Barcelona, Tusquets, 1996

VOLS ANAR-HI DE FRANC?

Ofereixo dues entrades de franc per al concert que els simfònics del Vallès (OSV), conduïts per Virginia Martínez, oferirem dijous a les 21:30 h a l'Auditori de Barcelona. Si et ve de gust anar-hi, "Digues" alguna cosa, acompanyada de la teva adreça de correu electrònic, i ja em posaré en contacte amb tu.

El programa està bastit amb obres del Mozart més popular: la Serenata Nocturna, el Concert per a clarinet i la Simfonia n. 40. A Música de paraules, secció reservada a la literatura en els programes de mà els concerts de l'OSV, Sergi Pàmies va donar fa temps un argument que justifica una audició desperta de la sovintejada Serenata Nocturna:

RESTAURACIÓ DE MOZART

Saquejat per l'ambientació musical de megafonia de sala d'espera, versionat per desaprensius anunciadors de xampús anti-caspa, reconvertit en beneit de riallada compulsiva pel cinema, Mozart sobreviu, malgrat tots els atemptats, a la seva sacrificada condició de clàssic.

La Serenata nocturna és una de les melodies que fins i tot els que no hi entenem som capaços de reconèixer. No hem d'esforçar-nos gaire per relacionar-la amb una pel.lícula d'època, un anunci de cervesa, la melodia que sonava al passadís mentre esperavem que naixés un fill o arribés un tren, ras i curt: amb moments de realitats molt allunyats, en principi, del lloc que en realitat li correspòn. En concert, les coses canvien. Aquesta mena de composicions tan castigades per l'ús i per l'abús recuperen una dimensió que permet assaborir-les com déu mana.

Si és arriscat i perillós sacralitzar la música també ho és prostituïr-la i menystenir-la situant-la en un context que no mereix. L'escenografia del concert, la disposició dels elements que componen la seva interpretació, la concentració gesticulant del director, transformat en consciència de cadascún dels músics, compensen els disbarats comesos en nom de la condició mediàtica de Mozart.

Però, més enllà del compositor o fins i tot del director, a molts ens agrada fixar-nos en l'instrument estrella: el violí.

Quina bèstia més estranya! Mireu-lo bé: un coi de tros de fusta amb corbes imprescindibles, ànima misteriosa, i, per fer-lo sonar, res de bufar o acariciar-lo amb la punta dels dits, no: un arc dificilíssim d'agafar i que durant mesos només aconsegueix arrancar-li una sèrie d'esgarrips que fan feredat. El disseny dels instruments té a veure, sospito, amb una concepció infernal de l'anatomia humana i de l'art alhora, i no em sorpren que, per posar ordre entre tants cortosionistes, el director opti per la batuta, un estri autoritari que, salvant les distàncies, recorda el de la porra de l'impotent policia municipal aturat en una cruïlla conflictiva, intentant regular el trànsit d'un divendres al vespre en un dia de pluja.

Sergi Pàmies

DONES

Antonia Brico és la primera dona de la que tinc notícia remenant una batuta davant d'una orquestra. Nascuda a Holanda, va dirigir la Filharmònica de Berlin cap el 1930, poc abans de posar un oceà de distància entre ella i l'horror del nazisme. Una vintena d'anys després, Nadia Boulanger, mestra de mestres, vessà la seva saviesa uns quants cops al capdavant de la Filharmònica de Nova York.

Per sort, sembla que serà aquest any quan fets com els esmentats perdran el seu caràcter anecdòtic: la darrera setmana l'Orquestra de Baltimore, que juga a la primera divisió simfònica dels Estats Units, va escollir com a directora titular una dona, Marin Alsop; i avui s'ha fet públic el nomenament d'una altra dona, Pamela Rosenberg, com a intendent de la Filharmònica de Berlín.

Virgínia Martínez és l'última dona de la que tinc notícia remenant una batuta davant d'una orquestra. Demà, precisament, engegarà un programa Mozart que interpretarem el dijous a l'Auditori de Barcelona. ¿Un fet anecdòtic?

Marin Alsop

UN CAOS ORDENAT

L'adaptació de l'orquestra simfònica als temps actuals és indestriable d'un canvi en l'arquitectura del seu hàbitat natural: l'auditori. El seu aspecte extern hauria de desvetllar-nos en la ment la certesa que un concert és un esdeveniment extraordinari, on el temps físic perd la línia recta que la biologia ens imposa, i roman en suspens a l'aixopluc d'una corba que li retorna el seu caràcter infinitament cíclic. La música és un caos ordenat, com la seu de l'Orquestra Filharmònica de Los Angeles, el Walt Disney Concert Hall, ideat pel mestre del control de forces caòtiques, arquitecte del Gugghenheim de Bilbao, Frank O. Gethry. Enhorabona.

ASSEGURANCES DE VIDA (I)

Tot i que el nom i l'arquitectura corporal ja ens adverteixen que pel seu cos circula sang italiana, el cas és que ahir va fer divuit anys que Nicola Benedetti va nàixer en un racó d'Escòcia. Suzuki, el mètode, i Yehudi Menuhin, l'escola, moldejaren la seva vocació musical amb tanta competència que, recentment, el segell discogràfic Deutsche Grammophon l'ha contractat amb la finalitat de rebaixar la mitjana d'edat dels seus clients.

L'any passat, Benedetti va ser guardonada per la BBC amb el premi a la Millor Artista Jove del 2004, i el mes passat fou escollida pels lectors del diari Scotland On Sunday com la tercera escocesa més influent del món. Si la voleu escoltar aneu a la seva pàgina web i, de seguida, després d'una picada d'ullet de l'artista, l'Havanera de Saint-Saëns us declamarà la lletra petita d'una de les moltes assegurances de vida que té la música clàssica.

A RAP FOR MOZART

Us convido a una audició gens habitual: un director d'orquestra cantant un "rap". Sí, ho heu llegit bé, un "rap". I no un director qualsevol, sinó el titular de la Filharmònica de Berlín, Sir Simon Rattle.

Rattle (Liverpool,1955) és un punt de referència per als qui creiem que una orquestra simfònica és molt més que un museu. El seu compromís amb la música contemporània és incontestable: "A ningú no se li acudiria de dir que després de Txèjov ja no cal llegir res més. Doncs passa el mateix pel que fa a la música". Rattle va convertir una orquestra provinciana, la de Birmingham, de la qual en va ser el director titular durant divuit anys, en un dels millors conjunts simfònics d'Europa. Aquest fet no va passar inadvertit als filharmònics de Berlín, que el van escollir com el seu màxim responsable artístic el 1999.

"A rap for Mozart: The Flower is a key." és un encàrrec al compositor mexicà Sergio Cárdenas dels 12 violoncel·listes de l'orquestra berlinesa, que van incloure la peça en el disc Round Midnight, editat l'any 2002. El text és una adaptació a l'anglès del poema Mozart, de Dyma Ezban, pseudònim de l'escriptor Demetrio Vázquez Apolinar. No n'he trobat la versió original. Ben mirat, millor. Així, si us ve de gust, podeu acompanyar Rattle en la seva incursió a un dels barris més perillosos de la música d'avui. Hallelujah!

A Rap for Mozart

THE FLOWER IS A KEY

In the countryside
the father of a child
asks him to be quiet
so that he can listen to God.

The child brings his ear
close to the trunk of a tree
and the crackling of its branches
makes him listen to a soul.

On the piano,
in stillness he senses
day and night,
his notes in the celestial time
the rain, the leaf, the flame.

He offers his music to princesses and lovers,
to religious men and to wisemen,
but the human being
is his writting
so that one delights in a sun
that will be seen by other wisemen,
by other lovers.

After years he knows that the flower
is a key in founding beauty,
that light, in its splendour,
in the pacing of the sea
that moves the origin of every melody.

Mozart goes to the countryside
and asks the wind to be quiet,
so the Divine can bring his ear
closer this soul.
And God listens an eight day
in the earthly song of the distances.
And sees this is good.

But this encounter
weakens him, makes him ill,
and he becomes silent.

Only he,
the Celestial One is his harmony,
accompanies him in this coffin,
already empty,
carrier of flames, leaves, rains.

Hallelujah!

Mozart!

EL MISTERI DEL FONS GRISÓS

Fum i estalzí i arsvirtualis m'han fet saber que el meu blog és molt dificultós de llegir. Diuen que en ser de color gris el fons, les lletres dels textos no es poden llegir bé. El més curiós és que jo, des del meu ordinador, ho veig bé, és a dir, veig el fons blanc i puc llegir els textos sense dificultat. He repassat la plantilla i, en efecte, el codi del color del fons és gris. Aleshores, ¿perquè tothom el veu gris menys jo? Misteri. He canviat el codi, i, ara, teòricament, el fons és blanc. Però, ¿ho és?. Agrairia a qualsevol lector que passi per aquí que em digués si ara pot llegir els textos sense cap entrebanc grisós. Gràcies.

ELS MEUS ENEMICS NATURALS

Avui, de bon matí, a aquella hora en què la música és tan sols un negatiu encara per revelar, uns braços barallant-se amb l'aire han rescatat del meu oblit unes paraules que vaig sentir a un company ja fa moltes simfonies: "El director és el meu enemic natural". Com els harmònics d'una nota donada, aquest primer manament del músic d'orquestra ressonava dins el meu cap mentre el mestre Ros Marbà corregia, paternal i pacient, els defectuosos moviments d'un dels quinze alumnes que s'han matriculat al VI Curs Internacional de Direcció d'Orquestra, que se celebra aquests dies a Igualada. Aquí, l'orquestra és el camp de tir on aquests estudiants practiquen per obtenir el corresponent permís d'armes que els permeti assassinar compositors a cop de batuta amb total impunitat. Potser exagero un xic amb la metàfora, perquè ja sé que són joves i que l'error és la primera lliçó del mestre, però és que, després d'assajar quinze vegades amb altres tants aspirants els primers compassos de la Serenata Nocturna, de Mozart, un no pot evitar esdevenir en esclau del seu instint depredador i començar a fer recompte d'injúries oblidades i oblidables.

Ningú no pot amagar-se darrere la música. Com el divan per al psiquiatre, el podi és el lloc on aquests candidats a doctorar-se en batuta perden la careta, darrere la qual tots ens amaguem en la vida quotidiana, per mostrar-nos les seves acomplexades ànimes i mancances afectives. Tal com es mouen sembla que el camí que els ha de dur a desvetllar els arcans de la direcció d'orquestra ha de passar forçosament per una primera etapa de regressió a la infància, on intenten exhumar amb gestos plens de malaptesa els tresors amagats a les illes de les partitures. Ben cert és que hi ha excepcions, unes quantes esperances amb futur a les quals no costa endevinar una propera neteja profunda de l'ànima; a tota la resta salta a la vista que els hi resultarà molt difícil desempallegar-se dels seus fantasmes, entestats com semblen a trencar la baralla de la sagrada Serenata posant l'orquestra potes enlaire.

Això sí, malgrat les diferències evidents en el gruix dels talents, a ambdós grups els uneix una saludable inquietud que els impulsa a tots,pistolers i artistes, a escanejar cada gest i paraula de Ros Marbà a la cerca del beuratge que els converteixi en virtuosos escultors de sons.Avui, el mestre ha abocat l'elixir màgic a la sala amb aquestes paraules en mode major: "Tot el vostre cos s'ha de fondre amb l'anatomia de la música". Els qui les hagin tastat hauran donat el primer pas per adquirir una personalitat artística equilibrada. La resta seguirà amb l'inconscient al descobert, escopint fòbies com trets amb les seves batutes de repetició.

Ells són els meus maldestres i imprecisos enemics naturals, exiliats en la infància dels somnis de cartó pedra, intentant descobrir en quin racó de l'illa un compositor excels va amagar el tresor. Jo, per si de cas, aquesta mateixa tarda li compraré a Mozart una jaqueta antibales. I una ampolla de rom.

EL TEU MINUET

No és de Mozart, però podria ser-ho. El cas és que en aquesta pàgina qualsevol pot jugar a compondre a la manera d'Amadeus. Un manierisme que alleuja la inevitable melangia del diumenge. Bona sort.

Títol: Un minuet nerviós
Autor: Jo, l'atzar i, potser, Mozart.

Arxiu MIDI

A L'AIRE LLIURE

Les orquestres simfòniques haurien de prendre l'aire més sovint; sortir, vull dir, de les sales de concerts, i amb la música, com qui fa dissabte, netejar de tant en tant la brutícia acumulada a les nostres orelles per la constància del brogit urbà. Avui Daniel Barenboim dirigirà la Novena simfonia de Beethoven amb l'Orquestra i el Cor de la Staatskapelle de Berlín, en un concert gratuït a la Plaza Mayor de Madrid. A Londres cada estiu posen en pràctica aquestes mesures d'higiene acústica mitjançant els Prom, els Promenade Concerts (concerts de passejada), el nom dels quals l'expliquen els seus orígens, a les acaballes del segle XIX, quan la gent passejava pels parcs mentre escoltava la música que interpretaven diferents orquestres. La capital anglesa no és un cas aïllat: moltes altres ciutats d'arreu del món, Berlín, Los Angeles, Boston i un etcètera generós, contemplen l'època estiuenca com a una oportunitat d'acostar, a través de concerts a l'aire lliure, la música simfònica als ciutadans.

Dins d'aquest club de grans urbs melòmans, Barcelona hi posa la nota, i mai millor dit. Crec recordar que la darrera vegada que l'OBC va sortir al carrer va ser per les festes de la Mercè de 2001 en un concert piromusical patrocinat per "El Periódico", que va aplegar un munt de gent a l'Avinguda Maria Cristina. Des d'aleshores, res de res. De Sabadell val més no parlar-ne.

Moltes orquestres duen el nom de la seva ciutat i no de la sala de concerts on toquen habitualment. Caldria traduir, doncs, aquesta circumstància de manera literal, i que la gent tingués l'oportunitat de gaudir de la música simfònica en altres espais urbans. Estic segur que aquesta experiència renovada del concert enriquiria tant el caràcter de la ciutat com a la mateixa música. Ho tinc científicament demostrat: el Rèquiem de Fauré sona millor a les Drassanes de Barcelona que al Palau, i a la Finlàndia de Sibelius s'hi arriba més aviat a través de l'estació de França que des del quiròfan de l'asèptic escenari de l'Auditori de Barcelona. En aquests auditoris improvisats la gent s'acosta a l'esdeveniment de la música de manera més relaxada, i amb la ment més receptiva, perquè el marc que envolta a l'oient forma part de la seva vida quotidiana.

Cal conservar l'aspecte físic d'una ciutat reformant façanes, monuments i el que calgui, però també cal tenir cura dels estats d'ànim que aquests espais provoquen en els ciutadans. Per això el que més envejo dels qui avui hi aniran al concert de Madrid no és poder escoltar la Novena interpretada per una orquestra excelsa dirigida per un gran director, que també, sinó l'oportunitat d'escoltar-se la Plaza Mayor des de demà, i per sempre, amb unes altres orelles. Enveja de que, quan la travessin, el record de la melodia més treballada de la història de la música s'imposi a la quotidianitat del brogit urbà. Freude.

JB

El 2 de desembre de 1889, Theo Wangemann va enregistrar a Viena, a casa del Dr. Richard Fellinger, a Johannes Brahms interpretant al piano la seva Dansa Hongaresa n.1. Els mitòmans consideren que la veu en la frontera del crit que presenta l'enregistrament pertany al compositor, i, segons aquest parer, així la tradueixen emparant-se en l'ínfima qualitat del registre per evitar ser contradits: "Ich bin Dr. Brahms, Johannes Brahms".

Altres, però, descreguts, consideren que qui parla és el Dr. Fellinger. Així, després d'eliminar amb un producte antimites la pols del temps transcorregut , transcriuen les paraules d'una manera d'acord amb el seu pensament: "Haus von Herrn Dr. Fellinger. Bei Herrn Dr. Brahms, Johannes Brahms." El que ningú no posa en dubte és que el piano que sona, que s'intueix més que s'escolta, el toca Brahms en persona.

Sigui o no la veu del compositor alemany, en qualsevol cas haurem aprés que aquesta manera tan peculiar de presentar-se, el cognom abans del nom, no la va inventar Bond, James Bond, sinó un músic amb les mateixes inicials, JB: Brahms, Johannes Brahms.

Si desitges esbrinar el nombre de "mitomanococos" de la teva sang, només ha de punxar-te el dit índex amb l'enllaç que trobaràs al final d'aquest text. Una vegada oberta la porta que et comunica amb un cèlebre compositor del passat, de seguida el Servei de Salut del teu cervell et farà saber si pateixes la fascinació febril de l'arqueòleg, que se'ns apareix a tots els qui ens hem declarat víctimes d'una malaltia a temps parcial directament relacionada amb la fantasia, i tan inevitable com la grip a l'hivern o l'al·lèrgia primaveral: la mitomania. Salut.

La veu de Brahms

TANQUEU LAPORTA

No sóc massa exigent, només demano que no vagi pel món ensenyant els calçotets. Ell no és com qualsevol de nosaltres: és el president del Barça. I és que ara no pots perdonar a Laporta el ridícul que abans li has retret a Maragall. Tan difícil és d'entendre què vol dir això de "representar"? Que n'aprenguin. Ja.

NEANDERTAL

L'hombre de Neandertal cantava rap