Només unes hores després de llegir un panegíric a partir del 50 aniversari del debut operístic de Carreres -Josep a Catalunya, José a la resta del món- descobreixo aquí una imatge del tenor presa prop de les nostres antípodes, a Sidney, Austràlia, durant la presentació del seu proper concert en el vaixell de ciment de la Opera House, dirigit per David Giménez, ombra fidel i director titular dels simfònics del Vallés.
A Opera Chic ens adverteixen sobre la atmosfera Bond, James Bond, que desprèn el retrat. No és l'única: aquí han trobat d’altres atmosferes glamouroses en sengles retrats de Carreras. L'estil James Bond, no obstant això, és el més s'ajusta a l'actual personalitat del tenor. Tot i que la seva llicència no sigui per matar, com la de 007, sinó les seves antípodes: llicència per salvar vides. I això sí que mereix un panegíric redactat amb el patrocini d’un martini “shaken not stirred”. Salut.
Hi ha violinistes que toquen com a robots, però a Toyota li ha vingut de gust invertir els termes de l'equació per a obtenir robots que toquen com a violinistes. En qualsevol cas, i pel que hem escoltat, de molta pompa i poca circumstància, no hi ha motiu d’alarma; els robots poden tocar una partitura, sí, però els humans la interpretem. Epíleg: un ésser inanimat mai podrà donar-li una "ánima" a la música.
Curiosa paradoxa la del músic que parla del silenci en un suplement cultural el nom del qual evoca un caos sonor: Babelia. El pianista polonès Piotr Anderszewski és un caçador de silencis, que ningú no s'estranyi doncs que l’hagin especialitzat en el sord més fragorós de la història de la música, Beethoven: El silenci és molt important per a un músic i com la meva professió m'obliga a viatjar contínuament, a més d'explorar els carrers, els bars i els museus dels llocs que visito, em fixo especialment en la qualitat del silenci que té cada ciutat. No n’hi ha dos, d’iguals. Per això adoro Lisboa, la seva qualitat de silenci no té parangó.
No tenir parangó ha d’estar molt bé. No ho sé, com també desconec si la seva adoració declarada pels enregistraments s'estén als silencis. Aquest seria el relat amb Paul Auster com a parangó: un pianista de gira pel món amb els silencis de les grans urbs registrats per ordre alfabètic en el seu ipod; d'Anvers a Saragossa.
L'arbre geneoartístic de Anderszewski té les seves arrels en Sviatoslav Richter i Glenn Gould. Encara no li ha crescut la branca de John Cage, o per ventura en un rapte de bogeria cometés la insensatesa de podar-la, aquesta: “El silenci no existeix, no és un fenomen acústic sinó la pèrdua de la intenció d'escoltar.” El pianista hauria de prendre's un temps per a meditar-la. Amb 4’33’’ en tindria prou.
Demà, dijous, 22 de novembre, a la Sala de Revistes de la Biblioteca d’Humanitats, Facultat de Filosofia i Lletres (Edifici B), Campus de Bellaterra, (13:00 h.) un quartet de corda de la Simfònica, acompanyat de l’actor Enric López, escenificaran “Aquest llibre em sona!” un programa que he dissenyat dins del cicle “Musikarts” amb què la Simfònica del Vallès, amb el patrocini de “la Caixa”, ofereix la realització conjunta amb les Universitats, d’un seguit d’activitats amb la finalitat de posar el món musical a l’abast dels estudiants, apropant-los físicament la música simfònica al seu entorn quotidià i facilitar la possibilitat d’assistir a concerts en els principals auditoris i equipaments del país.
Aquest llibre em sona! agermana literatura i música. Música com a matriu d’on neixen paraules. Papers i partitures que es fusionen els uns amb les altres: Samuel Becket, John Cage i Philip Glass; Vikrham Seth, Ariel Dorfman i Schubert ; Thomas Mann i Gustav Mahler; Hermann Hesse i Mozart; Jaume Cabré i Bach. Escriptors i músics, músics i escriptors, dues cares que giren en una roda de mots i notes per donar llum a textos que et fan dir: Aquest llibre em sona!
El quartet d'amics “Els escarxofats”, així anomenat per qui aquest text subscriu degut al costum de menjar carxofes al punt de brasa tots els divendres que ens trobem al restaurant "Lluís Montllor", de Sabadell, vam asseure ahir a taula el músic empordanès Vicens Prats, flauta solista de l' Orquestra de París i artista resident aquesta temporada a la Simfònica del Vallès.
El Vicens estrenà divendres la seva residència a casa nostra interpretant l'himne oficial dels flautistes, el Concert de Mozart en Sol major. Himne que agermanà amb un altre himne: “El tempo del primer moviment és el mateix que el de la Marsellesa.”. Comproveu-ho vosaltres mateixos taral·lejant la tonada del francès damunt d'aquesta interpretació concentrada del Sol de Mozart per les mans d'un anònim estudiant oriental.
El nostre convidat és enemic acèrrim de la serietat institucional que presideix la interpretació de la música simfònica. “ En els concerts, no m'agrada posar cara d'estar enregistrant un DVD. M'agrada parlar amb el públic” No diu mentida; ahir, res més sortir a escena, es dirigí al respectable amb aquestes paraules : “Atès que ens hem de veure sovint aquesta temporada, espero que acabem fent-nos amics. Per altra banda, disculpin si toco el concert de Mozart amb partitura. No és que no me’l sàpiga, l’he tocat moltes vegades, sinó que en aquests casos sempre dono preferència a la música abans que a la memòria.”
El Vicens va fer una interpretació estupenda de Mozart, tan brillant i daurada com la seva flauta d'or, (sí, ja ho sé, no és una comparança molt inspirada, però ¿què vols en cap de setmana?). Després, com a propines, primer va brodar Syrinx, de Debussy:“Els hi juro que la tocaré tal i com Debussy la va escriure” va anunciar al públic. És a dir, com ho delata la imatge, i no com sona a la “Música en els teus ulls” d'aquest blog, amb les fuses entestades a posar cara de velocitat.
Amb el segon bis, la Allemande de la Partita de Bach, el Vicens va aconseguir que dues llàgrimes rellisquessin per les galtes de la meva companya de faristol, la nord-americana Lynn Burton, que en arribar als seus llavis es transformaren en aquesta frase: “Me ha "emosionado" .
Mentre esfullàvem carxofes a la brasa, el nostre artista resident ens digué que, al llarg de la seva història, l'Orquestra de París ha tingut, entre d’altres celebritats, Karajan, Georg Solti i Daniel Barenboim com a directors titulars. Que el flautista i director especialitzat en música antiga, Franz Brüggen, té barroques fins les dents: “Li vaig regalar unes espardenyes barroques que li van encantar. Tot i que em va costar un munt trobar el seu número, calça un 48. Quina llesca!”.
Més: ...que a París hi ha una escola per a futurs ministres on una de les proves d'ingrés consisteix a parlar durant mitja hora d'un tema del que no se'n tingui ni idea. Val a dir que els qui no arriben a ministres acaben de gerents a les orquestres públiques. També ens mostrà el seu nou i flamant "iphone", alliberat, que Vicens adquirí a Xangai durant una molt recent gira dels músics parisencs per Orient: “Seül és enorme. De l'hotel a la sala de concerts, l'autobús trigà una hora i mitja.”
El Vicens expandeix la seva rauxa ampurdanesa quan fa de cronista de la seva orquestra. Dos exemples: en el primer vídeo, provoca Anaïs Benoit, flautí de l'Orquestra de París, perquè mostri el seu art a la sala d'espera de l'aeroport de València. En el segon, immortalitza les bretolades d'alguns músics de la formació francesa en el preludi d'un concert. A ambdós, la jocosa veu del narrador pertany al músic català:
He transcrit les paraules del Vicens, i ensenyat a través d'intèrprets anònims la música amb què ahir ens delectà, però no he deixat cap mostra sonora del seu toc portentós. Per obtenir-la de primera mà, haureu d'anar dissabte que ve, 24 de novembre, al Palau de la Música, de Barcelona, on a les 19:00 h. i acompanyat dels Simfònics del Vallès, Vicens Prats encendrà de nou l'enlluernador Sol de Mozart. No us ho perdeu.. Vaig més enllà: a qui més s'esforci en fer-me la gara-gara en l'apartat de comentaris, li regalaré una entrada. De res.
"Com qui m'agradaria tocar, dius? Si pogués tocar sempre com jo, ja en tindria prou."
Hi ha obres l'èxit de les quals s'amida través del silenci que separa l'última nota del primer aplaudiment: quant més perllongat és el silenci, més majúscul s'escriu el triomf. El silenci com una cambra de descompressió, o per ventura com una ruta que el públic fa servir per tornar al present des d'aquella dimensió intemporal de la música. El cas és que ahir el deprecatiu libera me que epiloga el Rèquiem de Verdi, interpretat pels Simfònics del Vallès en el Palau de la Música de Barcelona, es tranfigurà de seguida en el pròleg d'una simfonia d'aplaudiments acolorits amb "bravos" intermitents. No hi va haver descompressió, i és que ningú va fer ús del silenci com a camí de retorn al món, perquè ningú havia marxat. De fet, mai havia vist tanta gent riallera després d'escoltar un final tan desesperat, circumstància només justificable pel renom de les veus solistes que l’havien traduït, una davantera de "Champions": Stefano Palatchi, Aquiles Machado, Verónica Villarroel i Nancy Fabiola Herrera. El públic va agrair l'única cosa resaltable d'una direcció sense matisos, sense ànima: la bellesa del cant. Triomfàrem, en fi, en el fracàs.
Si algú que es trencà ahir les mans en el Palau aclamant aquesta bellesa superficial creu que he embogit, només ha de veure i escoltar el vídeo adjunt per entendre el que aquesta prosa maldestra prova de dir. Allí s'hi trobarà amb un esblanqueït i demacrat Claudio Abbado, dirigint el 2001 les últimes raneres del Rèquiem de Verdi. (Per aquell temps la vida del director italià, corcat per un càncer d'estómac, penjava d'un fil.) D'aquest fragment, imprescindible per a tots els amants del viure, el més revelador és el silenci que estreny la conclusió de la música, quan Abbado roman immòbil, amb els braços suspesos en el buit, moments després que els cantaires li hagin murmulat a cau d'orella un esglaiador “Libera me, Domine, de morte aeterna”. En aquell instant vaig descobrir que Verdi no havia compost un Rèquiem per emfatitzar la bellesa d'unes veus, ni tan sols per solemnitzar la mort, sinó per celebrar la vida. Visca!
En els propers quinze dies, els simfònics del Vallés estarem al servei de dues magnes veus que aprofiten la calor estival per conjurar la tardor de les seves carreres. I és que l'estiu resulta l'elixir de l'eterna joventut més cobejat per les glòries animades del cant d'ahir i d'avui. Montserrat Caballé, poso per cas, de qui les enciclopèdies certifiquen que ho ha cantat gairebé tot, tret de l'òpera que interpretarem amb ella la propera setmana a la ciutat on molts catalans van perdre la innocència en l'últim tango del franquisme i Carod-Rovira innocentà la perdició en el primer tango del tripartit: Perpinyà.
L'obra, emmarcada avui pels nostres faristols, és “Le Roi d’Ys”, del gairebé francès Eduard Lalo, "gairebé" si el contemplem des de la perspectiva del seu concert per a violí, transvestit en simfonia espanyola per a major erotisme del repertori, segons confessió castellana de les seves repolides notes inicials: “La lami”.
Simfonia Espanyola, de Lalo
Atesa la meva timidesa congènita, no revelaré pas ara els riscos consubstancials al fet que la Caballé s’aprengui un paper nou amb 74 primaveres acumulades a les cordes vocals, insinuats ahir al matí per la batuta de la producció, tan útil artesà com artista inútil, a través d’apel•lar a la nostra paciència davant els assajos que ens cauran al damunt.
Pel que fa a la segona magna veu, l'aspecte repolit de la qual recorda al violí més espanyol de Lalo, demà en desvetllaré el nom. Avui serien paraules sobreres, doncs aquest post ja té una moralitat: els músics d'orquestra hibernem a l'estiu perquè els cantants tardorencs somiïn amb primaveres perdudes. Tempus fugit.
Un pecat capital com a tarja de presentació del director més llest del planeta a El País Semanal Sóc comprensiu: un esquer per atreure a aquesta immensa majoria de lectors a qui, a hores d'ara del termòmetre estiuenc, Berlín i la seva Filharmònica els hi cau en la geografia del cor més lluny que Cancún i les seves platges. Enveja? En els meu cas, aquestes paraules de ritme contornejant que exhibeixen el pensament nu de Simon Rattle, m’han desvetllat una certa luxúria…
(…) Hay dos fundamentales: una orquesta que no afronta el repertorio de su tiempo muere, y muere merecidamente; otra es que si no forma parte de la comunidad a la que pertenece y evangeliza a su alrededor, tampoco tiene nada que hacer.
(…) Tienes que hacerlo, convertirte en evangelista. El día de los sumos sacerdotes desde el púlpito ha terminado para la música clásica. Ya no viene nadie, tenemos que salir nosotros a por ellos. No es el único tipo de música que la gente quiere escuchar. Pero sin ella, su vida es mucho menos rica. Hay algo que esta música puede dar a todo el mundo, que no encuentras en otras; pero, claro, hay que mostrarlo.(…)
…i una irreprimible ira davant aquesta dissonància sobre el president Chávez:
Es muy listo. Y tiene suerte, además de petróleo. A pesar de lo que se diga, se preocupa por el bienestar de su gente. Ante todo es un político, y en todos los lados hay gente despreciable. Por lo menos, él me hace reír, no como los neocon.
El crític musical Greg Sandow diu que els músics simfònics estem convençuts que el nostre repertori és més intel·ligent que el d'altres músiques d'avui, de factura molt més elemental. Però Sandow, enumerant una sèrie d'aspectes que caracteritzen avui la feina de les orquestres, fa aquestes preguntes:
-¿És una prova d'intel·ligència tocar disfressat amb un frac -per cert, la Filharmònica de Berlín ja no el fa servir - un uniforme que diu més sobre la classe social que abans donava suport, que ara ja no en dóna, a la música clàssica, que sobre la naturalesa de la música que interpretem?
-És una prova d'intel·ligència programar un concert amb obres sense cap interconnexió, només per fer la vetllada prou llarga?
-És una prova d'intel·ligència tocar les mateixes obres una i una altra vegada sense explicar al públic per què poden ser importants per a les seves vides?
-És una prova d'intel·ligència marginar la música que es fa avui, i no només la música contemporània, sinó també altres músiques que han nascut en el segle XX?
Les orquestres insistim en quasi tots aquests aspectes que, en comptes de ressaltar la suposada intel·ligència de la música, el que provoquen és desproveir-la dels seus valors quan la presentem dins d'un marc que fa ferum a naftalina. I és que si les programacions només es basen en les obres, sense res al voltant que les hi doni un significat, l'orquestra cau en un cercle viciós de rutina que atura el seu creixement.Una intel·ligència, doncs, ben ruca
Aquests dies els simfònics del Vallès hem pogut comprovar com la immunoglobina i el cortisol vessen del cos del tenor Josep Bros, propietari d'una veu transparent a través de la qual admires la bellesa de les òperes del passat amb una nitidesa d'alta definició. A les nou del vespre, tots els melòmans que s'acostin fins al Teatre Principal de Sabadell podran purificar-se, sota la batuta del talentòs i teatral Roberto Rizzi-Bregnoli, assistent de Ricardo Mutti a l'Scala de Milà, amb la netedat d'una de les goles responsables d'escriure l'adjectiu Bel abans de Canto.
I si uns hi afegixen adjectius, uns altres esborrem sense voler els substantius: després d'assajar per primer cop l’obertura verdiana “La Forza del Destino”, el mestre Rizzi ens digué: “He pogut llegir en la vostra interpretació la preposició “de” l'article “La”, però no hi he trobat en cap compàs ni la “Forza” ni el "Destino". Da capo, sisplau” . I tot seguit, com per art de màgia, han aparegut amb els substantius que hi mancaven.
Si la veu de Maria del Mar Bonet era de color blau marí, la de Josep Bros és blau cel. Mar i cel: fa dies que no trepitgem terra. Vola que volaràs.
Josep Bros i Editha Gruberova, "I puritani", Bellini
7- NENÚFARS DINS LA MAR. No veis com creixen selves i clívies, deserts i sets dins mar? No veis com volen pells d’amor i universos de lluita dins mar? No veis l’instant del llamp que apareix dins la veu de la cantadora marina? No veis com la carn es fa mar i la veu es fa ona i el gra de veu és un desert que ens umpl d’oasis? No veis la vida bategant sempre seguit en la veu de la cantadora de mar?
Biel Mesquida
L’origen dels interrogants que planteja en Biel Mesquida té un nom propi: Maria del Mar Bonet. Les respostes afirmatives posades en reguitzell les he descobert lligades amb nusos mariners als ulls del Jaume Subirana i la Bruna, a la boca oberta de Marina Rossell, al somriure encisat de Josep Tero, i als palmells de les mans de tanta altra gent que ahir i avui han estat testimonis de com "la carn es feia mar" en el Palau de la Música Catalana. Gràcies per ser-hi.
Si llegiu en veu alta el text sencer del Biel, us adonareu que totes les respostes afirmatives s'amaguen en la música de les paraules que han bastit les preguntes.
PS, Ens digueren que el concert d'ahir el passarien avui pel Canal 33 a les 23:00 h., però a la web de TV3 anuncien a la mateixa hora un concert de "Els Pets". Em sembla que van errats. Si de veres emeten el "Viatge musical per la Mediterrània" de la Maria del Mar i l'OSV, també podreu respondre al Biel. Sort.
Tot perdent el temps per la zona comercial d'Internet, he descobert una peça de roba molt adient per a músics inquiets: la ecualiseta, una samarreta amb equalitzador incorporat que converteix en llum els sons que atrapa la xarxa metàl·lica del seu micròfon adjunt, des de la flauta màgica de Mozart fins a la rentadora de John Cage. Recomanada, en fi, per a tots aquells intèrprets desacomplexats que s'hi troben com el peix a l'aigua freqüentant els suburbis més canalles de la música clàssica. Com jo, sense anar gaire lluny.
