2 d’ag. 2006

PEDRADA

Mentre Israel investiga l'oligofrènia de bombardejar criatures, Amnistia Internacional m'alerta per correu electrònic de la imminent lapidació d'una dona a la Disneylàndia musulmana, l'Iran. Els patrocinadors d'Hezbol·lah diuen que Ashraf Kolhari (digues aquest nom en veu alta) ha de morir perquè estan convençuts que és una adúltera. Si com jo, sents la teva consciència lapidada per aquest veredicte, et convido a enviar el text que trobaràs a sota a l'aiatol·là Ali Khamenei: info@leader.ir, istiftaa@wilayah.org

Pel que fa a la comissió que Hezbol·lah crearà per investigar l'oligofrènia de bombardejar civils a Israel, segur que l'anuncien demà, oi?

Your Excellency,

I would like to express my concern that Ashraf Kolhari is reportedly facing imminent execution by stoning for adultery. I would like to remind you that the UN Human Rights Committee (in the case of Toonen v Australia) has made clear that treating adultery and fornication as criminal offences does not comply with international human rights standards. Therefore the sentence of execution by stoning imposed on Ashraf Kalhori breaches Iran's commitment under article 6(2) of the ICCPR that if it imposes the deaths sentence this will be "only for the most serious crimes".

I call for the death sentence on Ashraf Kolhori to be commuted immediately. I oppose to the death penalty, as the ultimate cruel, inhuman and degrading punishment and violation of the right to life and I call for the abolition of execution by stoning in Iran as a positive step towards implementing international law and standards for the protection of human rights.


Yours sincerely,

31 de jul. 2006

PERPETUUM MOBILE


Per això m'horroritza la música
-diu alçant la veu per primera vegada,
gairebé amb violència-.
Odio aquest llenguatge melodiós i incomprensible
que permet que certes persones
comuniquin amb desimboltura coses vagues, insòlites;
de vegades tinc la impressió, fins i tot,
que la música ens comunica
alguna cosa indecorosa, immoral.
Observa la cara de qui escolta música,
mira com es transforma la seva expressió.(...)

I com que la música no té un significat
que es pugui definir amb paraules,
n'ha de tenir un de més perillós,
si considerem amb quina intensitat
commou les persones
que no només tenen en comú els seus gustos musicals,
sinó també la seva sang i el seu destí.
¿Tu què en penses?

L'última trobada
Sándor Márai
Ed. Empúries
Traducció: Antoni Garcia Santiago



13 de jul. 2006

NINOTS D'UN VENTRÍLOC

Si el sotmets a un minuciós examen filosòfic, de seguida t'adones que moltes vegades l'esdeveniment d'un concert simfònic no és res més que la representació teatral d'un fracàs. Una comèdia exitosa l'argument de la qual es resumeix en la incapacitat del director d'orquestra per aconseguir que la música agafi la ruta del so sense recolzar-se en la crossa de la seva batuta.

A tots ens semblaria ridícul que en una funció de teatre el director de l'obra aparegués de sobte en escena modelant amb gestos de mim l'entonació i els moviments dels actors. Curiosament, en canvi, aquesta intrusió la considerem necessària, fins i tot imprescindible, per gaudir de la música simfònica.

Dic jo que la màxima glòria a la que hauria d'aspirar un director d'orquestra és, precisament, no oficiar la cerimònia del concert disfressat de mossèn , sinó assaborir assegut en la platea de l'auditori els fruits del treball en comú realitzat en la intimitat dels assajos, tal com el pintor contempla l'obra que acaba de crear amb el mateix goig amb què una mare rep el seu fill nounat. Deixar, en fi, que la música simfònica sigui el reflex d'una societat-orquestra lliure que practica el democràtic exercici del diàleg sense paraules del solfeig.

Molts directors, no obstant això, se senten realitzats mantenint la música, i amb ella els músics, encadenada a la batuta com un gos a una corretja. Aquests subjectes utilitzen el pentagrama com a excusa per legitimar l'exercici d'un poder absolut on tot s'hi val. Són els que ens dirigeixen de la mateixa manera que manen a la dóna de fer feines que els netegi el mas al Baix Empordà, que després mostraran al públic com una dama d'alta nissaga exhibeix les nou cambres de bany del seu sumptuós palau en el paper couché d'una revista del cor.

Tota aquesta retòrica ve al cas per la preocupació mostrada últimament per alguns músics sobre els canvis que s'estan produint en la direcció titular de l'orquestra. Col·legues, no hi doneu més voltes; nacional o estranger, famós o anònim, principiant o veterà, a la primera simfonia de Mozart que engarjoli dins la seva batuta sota el clam d'una massa òrfena de líders, serem els protagonistes de l'èxit de la comèdia, inspirada en la nostra societat, que ens redueix a la condició de ninots d'un ventríloc. Visca la democràcia.

10 de jul. 2006

L'ALTRA CONSTANZE

Diuen que la dona més a l'oest de la imatge és Constanze: soprano i vídua de Mozart de professió, per aquest ordre. L'home assegut al seu costat és un amic, Max Keller, a qui la història ha atorgat el paper d'animador d'una biografia del compositor excels, que van escriure ella i el seu segon marit, el diplomàtic danès Georg Nissen.

En aquest instant congelat el 1840 se celebra que Keller fa setanta anys, els aparenta. Constanze en té setanta-vuit, no els aparenta. Quan la vídua cèlebre en tenia seixanta-set, l'editor Vicent Novello, després de visitar-la, va deixar escrit que aparentava ser molt més jove; ha conservat l'aparença, enhorabona. Novello també apuntà que era curta d'alçada; ha crescut, enhorabona.

Les cròniques diuen que per aquella època Constanze duia un dietari. El que hi anotava era més aviat minso perquè els inconvenients de la vellesa gairebé la mantenien reclosa a casa seva, a Salzburg, on hi residia amb les seves dues germanes, Sophie i Aloysia. (Nissen l'havia deixat vídua per segona vegada el 1826 i amb un altre rèquiem per acabar: la biografia esmentada del compositor excels.)

Max Keller vivia a Altötting, un poble de Baviera a uns 150 quilòmetres de Salzburg. Una excursió d'aquesta mena, que trencava la rutina quotidiana de Constanze, hauria d'haver deixat una empremta en el dietari, si més no per l'anècdota del seu perfil immortalitzat per primera vegada amb la màquina màgica del senyor Daguerre, aleshores de recent invenció. No en fa cap esment.

No sé si Constanze és la del daguerrotip, però sí sé que m'estimo més que no ho sigui. I per això he apuntat unes incongruències -l'alçada, el dietari- que avalin el meu desig. I és que l'estampa presa el dia de l'aniversari de Max Keller m'angunia. Mireu-la bé: desprèn l'atmosfera tètrica d'aquella pel·lícula d'Amenábar en què els morts no saben que ho són. Encara més esfereïdor: sembla com si Constanze no sabés que encara és viva. És una altra. Una ombra de la Constanze dibuixada per Hans Hansen, la de cabell revoltat i uns grans ulls espurnejants damunt de galtes rogenques, i que ara repetiria el mateix somriure forçat davant la ironia de El Roto: un mixtura impossible entre Mozart i el triomf d'una òpera italiana en un escenari de gespa. L'"allegro finale" d'aquest text.

4 de jul. 2006

CADÈNCIA ECOLÒGICA

Via el blog del crític i compositor Greg Sandow, descobreixo aquest sorprenent vídeo del violinista Gilles Apap. Una cadència en el sentit més ecològic del terme: una secció del concert per a solista en què l'intèrpret demostra el seu virtuosisme improvisant sobre els temes originals del compositor; en aquest cas, Mozart i el seu Concert n. 3 per a violí. La improvisació d'Apap, -Un violinista del segle XXI, com el va definir el Déu dels violinistes, Yehudi Menuhin- inclou de tot: música "gypsy", xiulets, la tapa del violí tractada com a instrument de percussió, un "blues", un tast de "country".... El resultat de sumar tots aquests estils és un Mozart més viu que mai, només cal escoltar el moment en què la seva música reapareix al final del vídeo, sembla talment com si hagués estat composta ahir mateix. Gilles Apap: un intèrpret que no tracta la música clàssica com si fos només una peça de museu. Enhorabona i, sobretot, gràcies.

2 de jul. 2006

HERIBERTO CARAJANO

Ulls closos i braços tensats que abracen l'orquestra. Aquesta va ser la posta en escena de tota una vida dedicada a la cerca d'un so molt específic. Ho va aconseguir, però a un preu massa alt: la música.

Com un Hitchcock qualsevol, apareix disfressat de mexicà (???) en el repartiment de l'espanyolíssima Carmen, de Bizet, filmada el 1967, i que ell mateix va dirigir.

Herbert von Karajan, un gran director.

Heriberto Carajano, un pèssim geògraf.

30 de juny 2006

JUNTA

Un matí empresarial: Junta General d'Accionistes de l'Orquestra Simfònica del Vallès (OSV). Informo a qui encara no ho sàpiga que l'OSV és una Societat Anònima Laboral gestionada pels mateixos músics. Aquí hi deixo un extracte de la meva intervenció. Per primera vegada ho he volgut escriure, perquè molt em temo que hauré de dir el mateix a la Junta de l'any que ve. Paciència.

Als estatuts de l'OSV hi llegim que la finalitat de la Simfònica del Vallès és la "promoció i difusió" de la música clàssica. Jo crec que, ara, amb vint anys de història al darrere, aquesta finalitat ha quedat superada per la realitat. Al que hauríem d'aspirar ara, i que hauria de quedar reflectit en les nostres concerts, és a promoure la idea de la música com a una activitat que contribueix al desenvolupament de la persona com a individu i la seva integració social. De fet, no són objectius exclusius de la música clàssica, sinó aplicables a molts altres estils; la música moderna de caire més popular, per exemple, ja els exemplifica en alguns casos. Aquí, a la Simfònica, en canvi, el que predomina és una visió museística ja caduca de l'esdeveniment del concert. I és que fa anys, des dels 90 del segle passat, que els museus no es limiten només a ser centres de conservació d'obres d'art, ara també són centres de percepció. Nosaltres, però, seguim penjant els nostres retrats sonors, les simfonies o els concerts per a solista, sense establir relacions entre ells, i aquest any, fins i tot, sense cap eix o eixos centrals que unifiquin la temporada, que donin a la nostra tasca un sentit de propòsit, d'implicació i de compromís amb el món en què vivim; que demostrin, en fi, que sabem cap a on anem.

Greg Sandow, un consultor d'orquestres, dels Estats Units, diu que els músics simfònics estem convençuts que el nostre repertori és més intel·ligent que el d'altres músiques que es fan avui en dia, de factura molt més elemental. Però Sandow, enumerant una sèrie d'aspectes que caracteritzen avui la feina de les orquestres, aplicables també a la nostra, es pregunta què té d'intel·ligent la manera en què presentem la música simfònica en l'actualitat. Per exemple:

-És una prova d'intel·ligència tocar disfressat amb un frac -per cert, la Filharmònica de Berlín ja no el fa servir - un uniforme que diu més sobre la classe social que abans donava suport, que ara ja no dóna, a la música clàssica, que sobre la naturalesa de la música que interpretem?

-És una prova d'intel·ligència programar un concert amb obres sense cap interconnexió, només per fer la vetllada prou llarga?

-És una prova d'intel·ligència tocar les mateixes obres una i una altra vegada sense explicar al públic per què són importants per a les seves vides?

-És una prova d'intel·ligència marginar la música que es fa avui, i no només la música contemporània, sinó també altres músiques que han nascut en el segle XX?

Les orquestres insistim en quasi tots aquests aspectes que, en comptes de ressaltar la suposada intel·ligència de la música, de la que presumim, el que provoquen en canvi és desproveir-la dels seus valors quan la presentem dins d'un marc que fa ferum a naftalina. I és que si en les programacions només et centres en les obres més populars, sense res al voltant que les hi doni un significat, l'orquestra cau en un cercle viciós de rutina que impedeix el seu creixement. I si a més, aquest estancament l'adobes amb directors de poca volada, els efectes sobre el rendiment i la motivació del músic resulten devastadors.

Tot i així, seguim aquesta política artística mancada d'ambició i d'imaginació en un temps en què a l'Estat espanyol la música clàssica viu una període daurat des de fa un anys, una època de prosperitat que contrasta amb la crisi de públic que pateixen altres països. Una crisi que segur que més tard o més aviat, a nosaltres, també ens hi afectarà. I això no ho predic jo, sinó que ho ha fet algú que en sap molt més, Víctor Pablo Pérez, director de la Simfònica de Galícia. De fet, els primers factors que engegaren la crisi, almenys al Estats Units, ja els tenim en acció: un excés d'oferta degut a la proliferació d'orquestres. El que jo em pregunto és, ¿què programarem en temps de crisi si ja en temps de bonança ens centrem en les obres més populars del repertori per a omplir els auditoris? És, per tant, només la programació el que assegura la venda d'entrades? És que no té res a veure el marc que envolta l'esdeveniment del concert?

Estem perdent una oportunitat única de bastir a través dels mateixos músics una orquestra acordada amb els temps en què vivim, i de demostrar que la societat ens necessita. Perquè estic segur que ens necessita. I és que mai no hem d'oblidar que gran part de la música que interpretem, fins i tot l'orquestra mateixa com a estructura, va néixer en una època de la història alhora que els valors que han donat carta d'identitat a Europa i a la resta d'Occident, a saber: la raó com a instrument principal d'interpretació del món, la llibertat de l'individu, la tolerància, el laïcisme, etcètera. Avui, per raons que tots coneixem, -només cal llegir la premsa-, crec que aquests valors corren perill d'extinció, i, per tant, cal fer tot el possible perquè no quedin esborrats de la memòria col·lectiva. I és que, malauradament, ja quasi no es reediten, i menys es llegeixen, les obres dels pensadors que perfilaren aquests valors (Voltaire, Diderot, Montesquieu...); l'únic testimoni viu que resta d'aquella època il·luminada, el seu registre sonor, som nosaltres, les orquestres, que els difonem cada cap de setmana en els auditoris d'arreu a través de la música que els encarna: Bach, Haendel, Haydn, Mozart, Beethoven... Considero fermament que va en contra de la nostra dignitat com a artistes deixar aquest patrimoni a la intempèrie, penjat nu en la foscor d'un programa de rebaixes, sense comunicar al públic, amb tots els mitjans que el segle XXI ens posa a l'abast, el convenciment que la llum d'aquests valors que va il·luminar el nostre passat és la que ens ha de guiar en aquest present convuls. Moltes gràcies.

23 de juny 2006

ESPETEC INTERIOR

Els focs d'artifici són fogueres amb estudis superiors. Aquests, fins i tot, tenen un Master en alquímia per la Universitat de Haendel. Un cop ajustat el volum dels altaveus a la impaciència dels veïns, encén la metxa del play amb una guspira de la nit de Sant Joan i deixa que aquesta pólvora tan saberuda espetegui dins teu. En farà or, del teu carbó. I no és un artifici.


Powered by Castpost

21 de juny 2006

QUI ERA AQUEST?

Avui és el dia de la música. Tot minúscules. Millor parlar de cinema. Escriure un punt de vista sobre "Ciutadà Kane" d'Orson Welles, podria ser considerat una redundància al voltant d'un film que és precisament un compendi de punts de vista; puc fer que soni més universitari, és a dir, un estudi sobre el relativisme de tota certesa. El cas és que mai no he acabat de saber ben bé qui era en realitat Charles Foster Kane. Del trencaclosques que crea la visió calidoscòpica del gran magnat, no és fins a les acaballes de la pel·lícula que se m'acudeix un encaix de peces amb denominació d'origen psiquiàtrica: el retrat d'un conflicte intern entre el desig de poder i la cerca d'una felicitat que només sap parlar el llenguatge de la infància.

La porció menys consumida del pastís de "Ciutadà Kane" ha estat la banda sonora, composta per un dels músics més originals de la història de cinema, -un elogi gens original, tot sigui dit de passada, però ara tinc pressa-, Bernard Herrmann, i només cal recordar l'escena de la dutxa a Psycho, de Hitchkock, perquè tu i jo hi estiguem d'acord. Col·laborador habitual de Welles a la ràdio, Herrmann, en la seva estrena com a compositor de bandes sonores, s'allunyà de la uniformitat musical de caire descriptiu imperant aleshores a Hollywood. La música, per a ell, era moure emocions a través de comunicar a l'espectador el que no podia veure a la pantalla. Per a dir-ho curt, era un geni. Poso per casos dues escenes de "Ciutadà Kane" que ho certifiquen.

La música és la llavor de la que neix el muntatge de l'escena de l'esmorzar, que resumeix en un parell de minuts el procés de degradació del primer matrimoni de Kane: Welles va fer compondre a Hermann un seguit de sis peces curtes sobre les que el director ajustà la durada de les seqüències. Un tema amb variacions. La primera és la tonada base, un vals: el mirall de la felicitat conjugal acabada d'estrenar.

(Si feu clic a la imatge podreu veure l'escena sencera).



Vals. Gentilesa de Castpost

Les successives variacions d'aquest vals aniran enfosquint la partitura a mesura que la convivència de la parella es vagi degradant. A la darrera variació, però, Herrmann recuperarà el tema inicial, posant el contrapunt amarg a l'ironia amb què Welles adoba la incomunicació del matrimoni. Ells ja no es diuen res. Ho fa la música.Així:




Vals (final) Gentilesa de Castpost

L'altra escena demana a l'espectador un alt grau de perspicàcia o, en el seu defecte, uns generosos coneixements de música. Jo no tinc perspicàcia, així que m'he abraçat al seu defecte: sóc músic. El cas és que Herrmann ja ens ha dit poc després de començar el film què vol dir Rosebud. Aquesta és la ruta que cal seguir: el tema musical de Rosebud sona per primera vegada acompanyant Kane quan pronuncia la paraula mítica, i un altre cop només uns minuts més enllà, quan veiem el trineu cobert per la neu a la seva casa materna. En qualsevol cas t'he de confessar que ser músic fa el camí més planer, sí, però no assegura el desxiframent de l'enigma: el meu descobriment del Herrmann delator va ser molt tardà, i amb la digestió ja feta de la solució gràcies a repetides mastegades de la pel·lícula.

La llum de la tonada de Rosebud contrasta amb les tenebres de la música associada a la mansió de Kane, Xanadú: dos temes irreconciliables. Un contrast, a la fi, que reflecteix la personalitat de Charles Foster Kane, al·lèrgica a tota definició que no sigui un diagnòstic psiquiàtric .


Xanadú. Gentilesa de Castpost


Rosebud.Gentilesa de Castpost

Que qui era Charles Foster Kane? Un punt de vista més: un home que no va saber trobar el verb precís per conjugar el subjecte de la vida privada amb el complement de la vida pública. Música, que no paraula, de Bernard Herrmann.

Al final he acabat parlant de música. No tinc remei. Noi, posa el rètol de punt i final. Sisplau.

17 de juny 2006

UN ACTE HEROIC

El 1892, dos anys després que el llegendari cabdill indi Sitting Bull fos assassinat a Wounded Knee, el compositor txec Anton Dvorak desembarcava al port de Nova York per assumir la direcció del Conservatori de la ciutat. Els llibres de història diuen que en aquell temps els Estats Units tenien dubtes adolescents : Qui sóc? Què vull? Cap a on vaig?. Un resum telegràfic: la línia que fins aleshores havia atorgat al país la patent de terra per conquerir, la frontera entre l'est i el Far West, lluïa des de feia res el rètol de tancat per defunció, la d'un parell de generacions d'indis, mentre els supervivents eren confinats en embrions de futurs parcs temàtics, les reserves. Pel que fa als negres, tot i que el final de la guerra civil els hi havia concedit una llibertat semidesnatada, ningú no sabia encara quin era el paper que havien de representar a l'auca de la nació. El cas és que la suma d'aquests factors a una economia sense control, va donar com a resultat el número vermell d'una crisi existencial en el pressupost psicològic dels ciutadans.

En aquest context, Dvorak, un cop balancejat en el bressol dels mites de la nació, va compondre, entre lectura i relectura del poemari "La cançó de Hiawhata", de Longfelow, una obra de tall europeu, la Simfonia n. 9, del "Nou Món", amb què assenyalà als americans quin era el compàs que havien de seguir per bastir una identitat col·lectiva. Perquè no hi haguessin dubtes també ho va dir de paraula: Estic segur que el futur de la música d'aquest país ha de tenir com a base la música negra. Aquestes són les cançons d'aquest poble. Només haurien de passar un parell de dècades perquè les extrasístoles del jazz li donessin la raó.

Un segle i escaig després del "Nou Món" de Dvorak, des de Bush pare, fill i Esperit Sant, amén, som molts els qui ens preguntem sobre els Estats Units: Qui són? Què volen? Cap a on van? Tinc la sospita, no obstant, que aquestes preguntes ens les hauríem de fer abans els del "Vell Món" sobre nosaltres mateixos. El problema és que, tot i els esforços de George Steiner i simpatitzants, els europeus encara no hem trobat la fórmula que converteixi en un acte d'heroïcitat el patetisme de perdre la dentadura postissa mentre cridem als quatre vents un víctor acneic: visca l'adolescència! Vizca.

14 de juny 2006

L'ÚLTIMA FRONTERA

La música més ref(v)erencial sol ser fronterera. El Concert per a violí, d'Alban Berg, poso per cas, compost a la memòria de la filla d'Alma Mahler, -amiga de Berg-, i de l'arquitecte Walter Gropius: Manon Gropius, a qui la poliomielitis arrabassà el viure als divuit anys d'edat. La partitura, que preparem aquesta setmana sota la batuta d'Edmon Colomer i el violí de Régis Pasquier, té un subtítol: narració musical del vol d'un àngel a través de la vida. Si creus que els teus infants més propers no són àngels, decidiràs que això és una cursileria. Jo, no; ni tampoc l'escriptor Elias Canetti, que va conèixer Manon, Mutzi per als íntims. "Tímida més que bella, era una angèlica gasela del cel."

Berg obre el seu poema sonor amb un esbós de l'àngel; la puresa del seu perfil ens arriba lliure de qualsevol corrupció per contacte físic. I és que cap dit de la mà esquerra del solista no trepitja les cordes del violí. En diem cordes obertes; en aquest cas, obertes a la vida:


Powered by Castpost

El sistema dodecafònic ideat per Schoenberg, mestre de Berg, sembla a primer cop d'ull una apologia de la democràcia. Cap nota no domina sobre les altres, sinó que el compositor crea una sèrie -ordenant al seu gust les dotzes notes de l'escala cromàtica- que constituirà el fil conductor de tota l'obra. Berg idearà per al concert de violí una sèrie d'una fragilitat esfereïdora. La fragilitat de Manon. Fixeu-vos en les quatre notes finals, perquè la seva missió no és només fer gruix per a completar l'escala cromàtica: tenen una justificació mol ref(v)erencial, i que ens serà revelada en el capvespre del concert. Una sèrie en la frontera entre la tonalitat i la seva absència:


Castpost

Si el primer moviment té la vocació retratista d'una jove fràgil i angèlica, que canta (una cançó popular austríaca) i balla (un vals), el segon ens acararà amb el seu destí, la malaltia. El "Destí" majúscul dels músics romàntics -Beethoven, Txaikovski...- sol aparèixer amb la disfressa de notes repetides. Berg serà respectuós amb la tradició. Escolteu la desesperació del violí: sap que la mort està trucant a la porta de la seva vida, a la de Manon, i, a aquestes alçades de la partitura, també a la nostra. Edmon Colomer ens hi dóna una referència precisa: quan toqueu aquesta música penseu en el "El crit", d'Edvard Munch. Una pintura fronterera entre la forma i la seva negació.


Powered by Castpost

A les acaballes del concert, l'acceptació del destí. Les quatre darreres notes de la seqüència original de Berg són les quatre primeres notes d'un cant a l'eternitat, el coral compost per Bach Es ist genug, so nimm, Herr, meinem Geist. Mal traduït: Ja n'hi ha prou, per tant, Senyor, pren el meu esperit. Una ref(v)erència al mestre. Escolteu el tema cantat pel violí solista, amb el coixí harmònic de la seqüència de Berg, i, després, en el so de vidre transparent dels clarinets -una imitació del registre aflautat de l'orgue- amb l'harmonització original de Bach. Una frontera entre el passat i el futur.


Powered by Castpost

La vida de Manon s'esmuny pel violí a través de l'ultima evocació de la seqüència original. Les darreres notes de l'orquestra ens retornen la puresa de les cordes obertes de l'inici mentre el solista sosté una nota extremadament aguda. Amb paraules de l'escriptor Jaume Cabré: aquell sol natural agudíssim del violí, es transforma en una papallona blanca que arrenca un vol vacil·lant i que no tothom pot percebre. Alma Mahler sí que la va veure, com nosaltres avui. Tanta bellesa en una criatura de vol estantís. Aquest moment representa un instant abans que Manon es transfiguri en la papallona blanca de Cabré. Manon un segon abans de creuar el llindar de l'infinit. L'última frontera.


Powered by Castpost

PS, Si has tingut la paciència d'arribar fins a aquí, mereixes ésser testimoni de la recreació d'aquesta obra fronterera. Podràs veure i escoltar l'assaig general del concert d'Alban Berg el divendres al matí a les 10:00 h., i al lloc on aquesta partitura va ser estrenada ara fa setanta anys, el 1936, -la frontera entre l'esperança republicana i l'horror de la guerra civil-: el Palau de la Música, Barcelona. Si hi vols venir fes-m'ho saber a aquest correu: jxcos@uoc.edu

11 de juny 2006

L'ESCÀNDOL DE LA PRIMAVERA

Després de l'estrena, molts eren del parer que aquella primavera mai no arribaria a consagrar-se. La d'Ígor Stravinski, vull dir. L'estacional ja havia fet el cim: som al 29 de maig del 1913, quan el públic congregat al Theatre Champs Elysées de París, decideix de sobte que la paraula "escàndol" s'ha d'escriure amb majúscules. Aquest caprici ortogràfic convertirà Le sacre de printemps en Le Massacre du printemps. Poca broma: alguns partidaris del "sí" i del "no", (l'actualitat ho contamina tot!) van decidir resoldre el dia següent les seves diferències en un duel a mort. Ignoraven que la mort també resol les semblances.

El cas és que Picasso, Proust, Cocteau, Gertrude Stein, Ravel i Debussy van ser a l'estrena de l'Stravinski més "stranyisnki" d'aleshores, amb coreografia de Nijinski. (Stravinski-Nijinski: la ironia d'un rodolí infantil per a una música sense rima). Jo i tu no hi érem... fins ara: via Alex Ross m'assabento que la BBC té entrades per a nosaltres, Riot at de Rite: una ficció que reprodueix el dia de la consagració majúscula de l'escàndol. Jo ja he votat. Un SÍ escandalosament majúscul.

8 de juny 2006

FASES

"Allò que s'assembla més a la fases monòtones d'un amor són les tornades infatigables i sublims dels quartets de Beethoven."

El tret de gràcia , Marguerite Yourcenar


Powered by Castpost

4 de juny 2006

TERÀPIA PASTORAL


Un interval de cinquena, acordat entre un fa greu dels violoncels i un do despullat de les violes, t'obre en el pit una finestra per on s'hi aboca una melodia que sona a dissimulació de nen entremaliat. És la Pastoral, el jardí interior de l'illa de simfonies de Beethoven.

Podria explicar fil per randa el procés d'elaboració d'aquesta música si no fos perquè, tot i tractar-se d'una fórmula sense additius ni conservants, el seu consum no convida a l'entusiasme. Deu ser perquè en aquests temps d'alta tecnologia ens costa de creure que un beuratge compost de plantes silvestres, aigua de rierol, llamps i trons, cants d'ocells, suor de camperol i arcs de Sant Martí, pugui desfer els nusos de cap dels nostres mals, ni els imaginaris.

El cas és que una vegada l'últim acord ens ha pessigat les galtes com a punt final del tractament, de seguida ens entra enyorança de quan la seva veïna, la Cinquena, de quatre precisos cops amb ganivet de carnisser, ens trepana el crani per desvetllar l'heroi en do major que, segons els psicòlegs junguians, tots duem a dins. I és que està científicament demostrat pels aplaudímetres que, en el ritual beethovenià de retirar les deixalles que la quotidianitat diposita en el cervell, ens estimem més de sentir damunt el front l'acer esmolat de la Cinquena abans que guarir-nos amb la teràpia sense dolor de la Pastoral. Tres hurres per Leopold Masoch.


Powered by Castpost

1 de juny 2006

UNA ESTRATÈGIA CASOLANA

Quan vam saber que el Ronaldinho dels barítons, Joan Pons, jugaria amb nosaltres, ningú no va dubtar de la nostra victòria en la final de Champions dels Amics de l'Opera. A més, vindria acompanyat d'un entrenador la tàctica del qual li permetria marcar un munt de gols en el cor dels afeccionats sabadellencs, amb una pilota de color Verdi.

Però tot just abans del primer entrenament, un esquinç inoportú a la corda vocal dreta va despenjar en Pons de la convocatòria, i, per simpatia, l'entrenador fet a la mida de les seves virtuts. Les nostres esperances de victòria trontollaven. Per mantenir-les dempeus ningú millor que el nostre Frank Rijkaard a hores mortes, Salvador Brotons, que amb tres moviments de batuta va muntar una estratègia casolana, però efectiva: res de marcatge a l'home, defensa coral; i a les obertures, com el seu nom promet, obrir el joc als extrems Iago i Scarpia, els quals penjarien notes a les àries perquè fossin rematades per Carlos Amalguer, un davanter molt baríton que assumí l'ingrat paper de substituir el toc genial de Pons per un talent esforçat.

La veritat, no va ser un partit dels que fan història, però ens vam endur la Copa a casa, que és el que compta. Acabada la feina, em vingueren a la memòria les paraules d'un mític director d'orquestra: "fútbol es fútbol". Tot i que, ben mirat, ja em diràs tu què sabrà un músic d'aquest particular joc de pilota. Oe, oeoeoe,o,e, o,e.


29 de maig 2006

EL DO DE PIT DE MAALOUF


De Samarkanda a París. La façana de l'Òpera de la Bastilla anuncia les primeres paraules de l'escriptor Amin Maalouf destinades a un pentagrama: Adriana Mater. Kaija Saariaho, compositora finesa, les hi ha posat música; Peter Sellars, el gest i el paisatge escènic. No hi vaig poder anar, així que ara practico en públic el masoquisme d'esbrinar què m'he perdut. Alex Ross, poso per cas, crític del The New Yorker, fa aquí literatura per descriure la música. Segons diuen les cròniques el text de l'òpera gira a l'entorn del tema més recurrent en tota l'obra de Maalouf, la identitat, aquest cop agafada per les nanses de la maternitat i la violència ètnica. No en tinc prou; un amic que ha vist Adriana Mater em diu que, com totes les grans obres, aquesta et deixa les mans plenes de patates calentes. La que més crema: "és possible el perdó en circumstàncies extremes?" Sé que a Barcelona no la podré ni ensumar: la carta de la propera temporada del Liceu està governada per les hamburgueses de l'escola McDonald's, amb guarnició baixa en calories. Sempre em quedaran les paraules de Maalouf, és clar. Aquestes, sobretot, una patata calenta sense banda sonora per als qui tenen "Otegui i gosset" com a filòsof de capçalera. Que bufin.

Quan em demanen què sóc "en el fons de mi mateix", es dóna per suposat que hi ha, "al fons del fons" de cadascú, una sola pertinença important, la seva "veritat profunda", per dir-ho així, la seva "essència", determinada una vegada per totes en néixer, i que romandrà invariable; com si la resta, tota la resta -la seva trajectòria d'home lliure, les conviccions que ha adquirit, les seves preferències, la pròpia sensibilitat, les seves afinitats, la seva vida, en definitiva,- no comptés per res. I quan s'incita els nostres contemporanis a "afirmar la seva identitat", com sovint es fa avui, el que se'ls està dient és que han de trobar al fons de si mateixos aquesta pretesa pertinença fonamental, que sovint és de caire religió, o nacional, o racial, o ètnic, i brandar-la orgullosament enfront dels altres. Si algú reivindica una identitat més complexa es troba marginat.

Les identitats que maten

Amin Maalouf.

Edicions La Campana, 1999.

Traducció: Carles Besa.

24 de maig 2006

PASSIONS SECUNDÀRIES

París, el Louvre. Després d'una sobredosi de retrats, en una vitrina l'inesperat antídot del centre de gravetat d'una metàfora: el violí d'Ingres. Un refugi de fusta per als meus ulls, esgotats de mirar tants ulls de mentida que s'esforcen amb competència desigual a acomplir la màxima de l'artista: "la mirada és la clau d'un bon retrat".

El refugi, però, és l'escenari d'un crim: el violí, amb les cordes destesades en extrem, té el cos cobert de ferides, clapes de fusta a la intempèrie. Al seu costat, l'arc, amb la punta esmolada i les crins en perfecte desordre, desprèn un aire tan amenaçador que, de sobte, m'envaeix l'oligofrènica idea que ha estat l'arma amb què el museu i el seu soci inversor, el pas del temps, han provocat la mort violenta del violí, i alhora, el naixement de la metàfora de les passions secundàries.

Davant aquesta desolació invoco el veritable violí d'Ingres, -un violí més violí encara que el violí-, el simulacre de la banyista de Valpinçon, que Man Ray va enregistrar amb un simulacre d'ull. Dos simulacres per a bastir una realitat: cap passió no és secundària.

11 d’abr. 2006

LÒGICA

Critica l'OBC perquè és incapaç d'exportar creacions pròpies i uns mesos després anuncia que escoltarà el Rèquiem de Mozart d'una orquestra importada. Lògica identitària.

5 d’abr. 2006

LA SOSPITA

No hem trobat millor manera de celebrar l'aniversari de Mozart que la interpretació del seu (?) Rèquiem, com si "rèquiem" i "celebrar" fossin paraules amigues; ens ho hauríem de fer mirar. L'interrogant davant el possessiu no és gratuït: les cròniques conten que la partitura menys terrenal d'Amadeus, Amadé per als talibans de la musicologia, és filla de quatre pares. Una exageració, segons en Salvador Mas, convençut que Mozart va deixar a la seva mort molt més que esbossos de l'arquitectura del rèquiem dels rèquiems: "És impossible que l'Agnus Dei hagi nascut de la ment d'un compositor tan mediocre com Franz Xaver Süssmayr." Aleshores, per què la història ha reservat per Süssmayr un paper tan destacat en l'acabament de l'obra? La resposta de Mas ha estat una altra pregunta que convida a la sospita: sabeu com es deia el darrer fill de Mozart? Franz Xaver.I ja posats a humitejar el rèquiem amb "Salsa Rosa" jo també tinc un dit que apunta: sabeu de qui va ser alumne Franz Xaver Süssmayr abans d'entrar en el cercle familiar dels Mozart? De Salieri. I embolica que fa fort.




Constanze Mozart

29 de març 2006

M'ESTIMES. NON È VERO?

Quan escoltes la tonada per primer cop al preludi, així, acompanyada de manera tan frívola, celebres la inspiració de l'autor. De seguida, però, te n'oblides perquè a l'escenari estan de festa. Creus, en fi, que l'emoció ha vingut només de passada, deixant com a tarja de visita en els teus sentits una lleu fragància d'amor primaveral.


Powered by Castpost

És després, en reaparèixer a traïdoria, quan t'adones que la tonada no tan sols no havia abandonat el teu cos, sinó que ara, des de la boca de l'estómac ha trobat la manera de humitejar-te els ulls. Estic convençut que el compositor no hauria aconseguit el mateix e(a)fecte si no me l'hagués fet empassar abans, en el preludi, fent servir l'amor com a esquer. Una bomba emocional de rellotgeria: quan el temps de l'acció marca els tres quarts en punt del segon acte, la música esclata ara dins teu en una immensa pena. La Traviata, un verí (im) mortal de necessitat.



Powered by Castpost

Acte II: Giorgio Germont convenç Violeta Valery que posi fi a la seva relació amorosa amb Alfredo, fill de Giorgio. Violeta està escrivint una carta de comiat al seu amant. Entra Alfredo:

Què fas? - Res - Escrius? - Sí...no - Quin neguit ! A qui escrius? - A tu - Dóna'm el full - No, per ara - Perdó, estic preocupat - Què et passa? - Ha vingut el meu pare - L'has vist? - No, però m'ha deixat una carta molt severa . L'espero aquí, t'estimarà només veure't - Serà millor que no m'hi trobi...Deixa'm marxar. Tu el calmaràs. Em llençaré als seus peus. No ens podrà separar, serem feliços. Perquè... tu m'estimes, Alfredo. Veritat? - Oh, molt. Per què plores? (el clarinet compta cada llàgrima) - Necessito plorar. Ja estic tranquil·la. Veus? Ja ric ( els violins i les flautes riuen amb trinats.) Serè allà, entre les flors. Sempre, sempre a prop teu. Estima'm, Alfredo, tant com jo t'estimo. Adéu.

La millor Traviata de la història, Ileana Cotrubas, dirigida pel mag Carlos Kleiber.

3 de març 2006

LA VACUNA DE MADONNA

Madonna ha descobert la vacuna contra el boicot als productes catalans.

27 de febr. 2006

UN DELICTE INFAME

El 19 de novembre de 2005 el govern iranià va publicar un ban amb què prohibia la música occidental. Els efectes foren immediats: el director d'orquestra Ali Rabhari fugia del país després que les autoritats religioses l'assenyalessin amb el dit acusant-lo d'un delicte infame: programar la Novena Simfonia de Beethoven.

Per a mi Beethoven és Déu, i davant l'insult dels clergues musulmans a les meves conviccions més extrasensorials, he escrit una carta al president iranià exigint-li, a més d'excuses ben sentides, que castigui els culpables a la pena de copiar 666 vegades a la pissarra la paraula màgica de la novena del sord: "freude".

El paràgraf anterior és un accident de la meva imaginació. No és empíricament demostrable que Beethoven sigui Déu; ni Mahoma, el profeta. Són opinions, creences i les creences no són fets. Que prohibeixin Beethoven si els hi ve de gust, (esteu perduts, "freudes") que jo seguiré somrient davant aquelles caricatures de Mahoma cuinades al punt amb un 25% de realitat i un 75% de mala idea.

Nota: Accepto els adjectius "inoportú", "irresponsable" com a animals de companyia. De res.

29 de gen. 2006

RUTES

1.

La ruta natural.

Àlex Pastor

(Nota: el títol és un palíndrom)

Premi al millor curtmetratge internacional.

Festival de Sundance.

Via Escolar.net


2.

(...) porque el sol viajaba de oriente a occidente, y las horas que crecen a la derecha de los relojes deben alargarse por la pereza, ya que son las que más seguramente llevan a la muerte.

Viaje a la semilla

Alejo Carpentier

17 de gen. 2006

INTENSAMENT

Aquesta temporada a Catalunya Música són "intensament clàssics" Diuen que així volen "arribar a un públic més ampli". Tant de bo vagi errat, però dubto que amb aquest lema facin nous amics. El cert és que el reso de les paraules d'Umberto Eco no ha arribat a tothom: "clàssic és tot allò que encara no ha acabat de dir-nos tot el que ens ha de dir." Aquest significat és avui potes amunt. L'elixir d'eterna joventut s'ha transfigurat en un sinònim d'una mal assumida tercera edat: vell, seriós i caduc. Mala cosa ser un clàssic en aquests temps, ara vol dir que ja has dit tot el que havies de dir i a veure si calles d'una fumuda vegada.

Si doneu un cop d'ull a la nova programació de CM de seguida descobrireu que la referència no és Eco, sinó la percepció que de la música simfònica té un jove "enderrockat", gens d'humor i molta ferum a naftalina: història de la música als Països Catalans, la història personal de Mozart, la història del monestir de Montserrat... "Catalunya Música", intensament envellida.

13 de gen. 2006

COMENTARI

Volia escriure un comentari breu sobre les darreres notícies dels poders fàctics, però he descobert que Eugène Ysaye va dir el mateix fa uns anys, i amb millor contundència. El violinista Maxim Vengerov us ho llegeix tot seguit.


28 de des. 2005

ENTORNS SIMBÒLICS

Vaig atribuir a l'entorn simbòlic del Nadal la impossibilitat de poder llegir en català una crítica a la nova Llei de Comunicació Audiovisual; anava errat: l'entorn simbòlic responsable del silenci és un altre, el mateix que obliga a posar en castellà el dit a l'ull d'aquesta Llei, via , poso per cas, Periodistas 21:

Esta ley se fundamenta en el derecho de los ciudadanos de Cataluña a disponer de un sistema audiovisual que refleje su realidad inmediata a partir de formas expresivas vinculadas a su abanico de tradiciones, a su entorno simbólico". Cuando el preámbulo de una ley comienza acotando la orientación de los contenidos es difícil pensar que la obligación de veracidad de la información será neutral.

La sospecha sobre la nueva Ley de la Comunicación Audiovisual catalana es demasiado grande pese a las garantías del presidente del Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC), Josep María Carbonell.

El artículo 7 de la norma obliga a los medios audiovisuales a difundir información veraz, "la que se fundamenta en hechos que pueden someterse a una comprobación diligente, profesional y fidedigna".

Pero la veracidad es independiente de las tradiciones y el entorno simbólico. ¿Hasta dónde llega el entorno simbólico? ¿Qué pasa cuando lo veraz está en contradicción con lo simbólico?

Cuando los hechos se mezclan con la tradición y los símbolos la realidad deja de ser objetiva para convertirse en cultural y política. Someter a los medios a esa obligación es cercernar el derecho de los ciudadanos a la información, a la libertad de expresión y a la crítica.

(...)

La pelea de gran parte de la opinión pública, los políticos y la prensa catalana contra medios como la Cope oculta y hace imposible una mirada con más altura y de mayor trascendencia, porque los desatinos de unos no pueden maniatar a todos.

I aquí, l'"entorn simbòlic" aplicat a la música clàssica. L'autor té raó en una cosa: li "cal un bon raig de bufetades."

30 de nov. 2005

NO VOL EL MILLOR PER A TU

La base del discurs de Félix de Azúa (EL PAIS, 10-11-2005) ja era errònia: la música es un espectáculo. El cas és que, per una simple qüestió d'espai físic, mai no hagués pensat que en pocs centímetres quadrats de paper hi poguessin cabre tants disbarats, referències a l'Estatut incloses. Han hagut de ser dos músics, José María Sánchez-Verdú i Carlos Bermejo, els que han trobat la paraula precisa que defineix la personalitat d'Azúa: ignorant. Tot seguit, l'article i les dues rèpliques dels músics. Llegir-s'ho tot no serà temps perdut, sinó guanyat, ( la rèplica de Bermejo, sobretot) si més no, per aprendre la diferència que hi ha entre "no m'agrada" i "no val res".



SÓLO QUIERO LO MEJOR PARA TI

Félix de Azúa

Uno de los más respetados musicólogos vivos, Richard Taruskin, autor de una historia de la música occidental en seis volúmenes que incluye un elegante capítulo sobre rock (Oxford), tuvo una iluminación en ocasión de uno de sus viajes a Moscú. La orquesta del Conservatorio interpretaba la Séptima sinfonía de Shostakovich cuando Taruskin acertó a ver en la expresión de los oyentes una apasionada emoción que rara vez había observado en los conciertos de música moderna. Como Pablo de Tarso en su camino hacia Damasco, cuenta el crítico que vio con cegadora claridad que se había equivocado totalmente. No sólo él, lo que habría carecido de importancia, sino el conjunto de la musicología occidental. Se percató de que la teoría, la historia y la crítica sobre la música del siglo XX había cometido un error monumental. La música que sobreviviría, la que seguiría oyéndose cien años más tarde, sería la de Shostakovich, no la de Schoenberg.

Una afirmación como la anterior todavía suena escandalosa o estúpida para buena parte de los críticos, teóricos e historiadores de la música. Y en España, más. Para aquellos que sean totalmente sordos a la música clásica les diré que equivale a afirmar que Hitchcock soportará mejor que Eisenstein el paso del tiempo, o que Spielberg es más importante que Tarkovsky. Lo cierto es que Shostakovich está cada vez más presente en la vida musical, en tanto que Schoenberg se mantiene donde siempre estuvo, con la exigua minoría de expertos. Y se le están muriendo los subscriptores.

La paradoja sobre el valor de las obras de arte es que éste parece no depender del público, pero, ¿es en verdad posible que una obra de arte sea extraordinariamente valiosa, aunque nadie o muy poca gente quiera oírla, verla o leerla? Quienes afirman, por ejemplo, que la música de Schoenberg es fundamental y en cambio otra más popular como la de Stravinsky, es trivial o incluso "mala" (así lo afirma Theodor W. Adorno, modelo de los defensores de Schoenberg), ¿no están diciendo, en realidad, otra cosa?

Según esta posición, la importancia de Schoenberg, de Webern, del serialismo, del dodecafonismo, de las secuelas de Darmstadt, del IRCAM o de otros centros de producción experimental, es independiente de que haya alguien que quiera oír sus productos. El Arte vive para sí mismo. Quienes deciden sobre su valor (dicen) son los expertos, los profesionales. El público no puede decidir el valor de la obra de arte, porque entonces sería más valioso un musical de Broadway que una ópera de Schoenberg.

Esta inacabable disputa es inútil. Juzgue lo que quiera el experto, en el caso de la música (como en el del teatro) quien decide es el público porque la música es un espectáculo. De modo que Gershwin, Britten, Prokofiev o Janacek seguirán sonando en las salas de concierto, pero Schoenberg (utilizo su nombre como metáfora) cada vez menos. Quizás esto sea lamentable, pero también es inevitable. La dificultad que plantea Schoenberg es de un orden totalmente distinto a la que plantean compositores exigentes y sin embargo accesibles como Bartók.

Es justamente esa dificultad lo que permite que el valor de la música de Schoenberg no lo decida el público de los conciertos, sino el teórico y el historiador que creen que la historia de la música tiene un sentido trascendental. Si la historia de la música tiene ese sentido, entonces Schoenberg es la consecuencia de una cadena causal que desde Wagner viene anunciando la llegada del Mesías (Schoenberg). El valor de esa música tan escasamente popular es un valor histórico, filosófico y (sobre todo) religioso, más que musical. Por "religioso" me refiero a la creencia o la fe en que los procesos artísticos, sociales, económicos, en fin, los relatos históricos, tienen un sentido y sólo uno, a diferencia de las novelas. Por ejemplo, que la historia del Arte muestra el proceso de autoconciencia de las artes, que la historia de Francia es la de la Libertad de su Pueblo, que la sociedad capitalista ha entrado en su fase terminal, y cosas semejantes. Quien así piensa, está obligado a tener a Schoenberg por un músico más importante que Stravinsky.

Cuando la importancia de un hecho, suceso, objeto o caso no la determinan aquellos que lo financian y sufren las consecuencias, sino los expertos, los historiadores y los teóricos metafísicos, entonces estamos en un medio ajeno a la democracia y típico de la tradición autoritaria europea. Que la gente disfrute con Tchaikovsky y se aburra con Schoenberg puede ser lamentable, pero que para salvarles de su error se les condene a oír al vienés a todas horas, es despótico. En general, eso no sucede porque los conciertos se pagan, pero allí donde el contribuyente carece de poder de compra, sucede con harta frecuencia.

Compárese con lo que está sucediendo en la surrealista gestación del Estatuto catalán. Los expertos, los historiadores, los teóricos y los profesionales catalanes han decidido que "históricamente" (sea esto lo que sea) Cataluña tiene más derecho que Murcia a cualquier cosa, que la nación catalana posee una existencia de orden metafísico previa a sus habitantes, y que en la jerarquía de las naciones Cataluña sólo es comparable a Francia y superior a España. Cataluña es un pedazo de Schoenberg fundado en razones trascendentales. De momento, el público español ha desertado las salas de conciertos donde suena el Estatuto y son los expertos quienes se ven obligados a hacer publicidad para que la gente se entusiasme, o a condimentar encuestas carísimas que confirmen lo acertados que estaban y el éxito loco de estos conciertos a teatro vacío. Su alternativa es tocar sólo para adictos a Schoenberg.

La iluminación de Taruskin, hombre formado en la filosofía europea del siglo XX, filosofía impregnada de historicismo hegeliano y mesianismo marxista, es tan sencilla como esto: el descubrimiento de la democracia. La palabra "democracia", como lo prueba la dudosa moralidad de quienes la usan sin descanso para justificar sus deshonestidades, está cargada de instancias éticas. Parece como si lo democrático fuera lo moralmente bueno, cuando en realidad lo democrático es simplemente el conjunto de mecanismos que se despliegan de un modo casi inevitable para el control y la dominación de sociedades masivas con enormes potenciales energéticos y económicos. La democracia es tan sólo una técnica social eficaz para mantener el orden en un medio cuyo estallido sería funesto. Este mecanismo puede utilizarse bien o mal, pero no es un estado de gracia. Los políticos novatos utilizan la palabra como los católicos usan la palabra "devoción", y se acusan unos a otros de no ser democráticos... ¡como si fuera posible no serlo! Sin embargo, "demócrata" equivale a: "concernido por el mercado". El político demócrata es aquel que se ofrece en un mercado donde hay competidores. Nada más.

Para Taruskin siempre fue cosa evidente que las novedades de la música dodecafónica eran técnicamente interesantes. También, que Schoenberg creía que su nuevo método llenaría salas de conciertos en lugar de vaciarlas. Pero a diferencia de la música de su discípulo Alban Berg, el público no ha aceptado la del maestro. De un modo creciente, la programación de obras de Schoenberg (no todas: insisto en que utilizo al pobre vienés como metáfora) se ha ido haciendo por respeto a la historia, por su interés técnico, por la fascinación que ejerce sobre los expertos, pero no porque el público lo reclame a gritos y agote las localidades. De ahí también que en la historia de la música de Taruskin aparezca un capítulo sobre el rock, como en la historia de la literatura francesa de Kléber Haedens apareció Simenon un buen día, para escándalo y horror de los académicos.

Lo democrático no es, por sí mismo, "bueno" sino "eficaz". Los deportes de masas, el turismo industrial, las grandes superficies como lugares de entretenimiento y consumo, o el arte actual, son fenómenos democráticos, espectáculos masivos, movimientos de millones de personas con colosales poderes económicos y escasa libertad. Se parece bastante al nazismo, con una diferencia esencial: los políticos democráticos procuran programar aquellos conciertos que les gustan a las masas, en lugar de adoctrinarlas con conciertos que las agobian y agreden. Pero en algunos lugares, los profesionales de la vieja política, los viejos historiadores, los teóricos y expertos de la escuela trascendental o nacionalista, siguen actuando como sacerdotes cuya obligación es conducir al Pueblo hasta el Valle de Josafat y enseñarle a comportarse debidamente. A los pobrecitos habitantes de esos lugares los machacan con una política eclesiástica, de formación al espíritu nacional, en línea con la militancia sacerdotal que destruyó a Europa en los últimos dos siglos. Felizmente, al cabo de unos años los ciudadanos acudirán al mercado para comprar el político que más les apetezca. Ya veremos si es Schoenberg.



CULTURA DE SUPERMERCADO

José María Sánchez-Verdú



El artículo del señor Azúa en EL PAÍS del 10 de noviembre es un ejemplo de la libertad de opinión que una democracia conlleva. Aunque ataque a nombres de la cultura como Schönberg, que son lo equivalente a Mies van der Rohe en la arquitectura, Joyce en la literatura o Kandinsky en la pintura. Es una muestra más de la ignorancia, sobre todo musical, que nos rodea. España cuenta con una cultura musical tan mínima como inexistente pese al reciente crecimiento del número de auditorios, orquestas, óperas etcétera, muchas veces con más pompa y cáscara que con verdaderos contenidos. La formación musical desde la infancia no existe, los conocimientos musicales posteriores son desastrosos, e incluso los estudios superiores de música aún no se rigen por un sistema universitario propio, como en todos los países avanzados culturalmente. La frase "yo de música no entiendo" es el estigma que lleva casi todo español. No está de más señalar que salvo unos pocos ejemplos (Gerardo Diego, Valente, etcétera), en España los intelectuales han estado de espaldas a la música en los últimos decenios, hasta un punto vergonzante si lo comparamos con escritores, poetas o filósofos de otros países (Adorno, Mann, Eco, Kundera, etcétera). Es normal que al señor Azúa no le guste Schönberg; con él estará una inmensa mayoría de españoles que no han oído ni su nombre ni su música.


Reivindicar el arte de consumo de mayorías como indicador de lo que es bueno es tan banal que no merece ni respuesta. Todo arte exigente y excelente no es en principio para mayorías, siempre ha sido así. De aceptar las ideas de supermercado de Azúa habría que excluir a Mallarmé, a Joyce, a Mondrian, etcétera, porque sus propuestas son "difíciles" y no aceptadas o "comprendidas" en un inicio por las grandes masas: ofrecen algo que a la vez exige, y eso no cabe en las ofertas del supermercado.

Afortunadamente, siempre existirá un arte de creación comprometido, difícil -el arte es una forma de transmisión de conocimiento, no sólo de diversión y espectáculo, como parece creer Azúa-. No podríamos aprehender una cultura sin el rigor y compromiso de los creadores que han arriesgado y abierto nuevos caminos. "Ningún arte, literatura o música estúpidos perduran. La creación estética es inteligencia en sumo grado" (G. Steiner, Presencias reales). Beethoven fue acusado de hacer ruido, de ser incomprensible; Bach, de ir contra las leyes de la música. ¿Dónde estarían los Azúas de entonces? Sin duda, también contra ellos.


"Sólo quiero lo mejor para ti"

Carlos Bermejo


El hecho de denominar Mesías a una persona que como Schönberg fue perseguido por los nazis por, entre otras cosas, ser de origen judío, me parece de un gusto, cuanto menos, torpe.

Ya sólo por esta razón sería fácil refutar el extraño artículo de Félix de Azúa del pasado 10 de noviembre. Pero como además es ya tradición en muchos intelectuales españoles hacer de sus manías personales axiomas irrefutables, creo necesario aclarar lo siguiente:

De Azúa dice: "A Schönberg se le están muriendo los suscriptores". Si se refiere a aquellos que con tanto entusiasmo apoyaron personalmente su compromiso, le diré que en realidad ya murieron, pero, lo que son las cosas, casi 100 años después del comienzo del periodo atonal de Schönberg, aún seguimos hablando de él. Por desgracia, no veré cómo dentro de 100 años nuestros descendientes debatirán sobre la obra de Félix de Azúa (sin duda con la misma intensidad...), pero, mientras tanto, querría decir que don Félix ha tenido mucha suerte al asistir a los conciertos del IRCAM o Darmstadt (me imagino que si los nombra es porque ha estado alguna vez) y no tener nunca problemas de entrada. Yo, sin embargo, tanto en los mencionados como en los festivales de Witten, Stuttgart, Donaueschingen, Múnich, Salzburgo... y en Madrid (aunque parezca mentira), he tenido que soportar salas repletas y en más de una ocasión me he quedado sin entradas.

Aunque a De Azúa y a otros les pese, existe un público para Schönberg y para más compositores que no nacieron necesariamente hace más de 100 años. Éste es un público, al contrario que De Azúa, que no tiene problemas en disfrutar tanto con Schönberg como con Stravinsky, porque sabe que los dos son parte de la rica historia de la música, y además considera que la exclusión es ante todo ignorancia. Minoritario, pues sí, pero no inexistente. Por otra parte, la minoría de algo siempre se establece al comparar al menos dos cantidades, por lo que, afortunadamente, siempre tenemos la posibilidad de sentirnos minoría en alguna cosa (lo contrario sería un auténtico fascismo), por lo que todo y todos padeceremos en algún momento ese moderno auto de fe al que nos somete continuamente la "mayoría".

A estas alturas, por tanto, ni los oídos reaccionarios de Taruskin o Adorno ni nadie nos va a decir qué es lo que debemos escuchar (el mismo De Azúa cae en su propia trampa). Lo que sí debo decir es que el capcioso y arbitrario artículo al que me refiero me ha despertado las ganas de leer al completo el dichoso Estatuto, y, si puedo, lo haré en catalán.

24 de nov. 2005

LA FINESTRA D'UN PROJECTE

Demà presentaré un projecte de programació per a les properes tres temporades de l'Orquestra Simfònica del Vallès. Prop d'un mes de treball intens que ha deixat TACET tacet. El projecte va d'obrir finestres. Aquesta, poso per cas.


Powered by Castpost

A qui endevini el creador del paisatge que emmarca, el convidaré al concert en què, espero, aquesta obra estigui programada.

5 de nov. 2005

BE

Avui, com ahir, com demà, el tenor de "Il pagliacci" ha cantat molt beeeeeeeeeeeeeeeeee¡

28 d’oct. 2005

EL MEU PETIT GEST

En Xirinacs té raó, la presó és el seu lloc. Ho he descobert després de llegir el paràgraf més indecent del seu discurs al Fossar de les Moreres. Un vomitiu excel·lent que cal llegir com "La Razón", amb el paper higiènic a la mà. Jo, de moment, com sento dolor i ràbia per aquest insult, no sé si a la democràcia, però sí a la decència, faré cas del que recomenava fa un parell de dies l'inefable Partal a Vilaweb en defensa d'aquest individu ; sí, he fet el petit gest de "Per exemple escriure una frase, passar-la per la impressora i enganxar-la a la paret de l'oficina o de l'escola. No costa gaire. Proveu-ho..." Ja ho he provat, i la frase diu: "Engarjoleu en Xirinacs". Engroguirà, ja ho sé.

(...) Però torno a insistir que és radicalment diferent ocupar un país aliè que defensar-se de l'ocupació del propi país. És essencialment diferent. I, a més a més amb estils diferents. ETA, com que està en guerra, mata però no arrenca ungles. Jo he estat a la presó amb gent d'ETA amb ungles arrencades. ETA no tortura. ETA mata els que considera els seus enemics, però no tortura. En canvi, Lasa i Zabala van morir torturats. ETA posa bombes en un lloc on es pot ferir gent que no sigui militar o no sigui relacionada amb els opressors, però avisa. Sabeu quant costa, en règim de clandestinitat, trobar la dinamita, pagar-la o robar-la, transportar-la, col·locar-la, i, a sobre, quan ho tenen tot a punt, avisar que la desactivin? Responeu-me, per què ho fa, això? Ho fa per què encara conserva una mica de noblesa, de l'estil de Ginebra i la conserva per què encara els seus enemics, molt més poderosos, no l'han malejat prou, tot obligant-la a dur una vida de rata de claveguera, amagats, perseguits, sense poder tenir parella, ni fills, ni tan sols anar al cinema. No poden tenir res.* En aquestes circumstàncies no poden filar massa prim i si de vegades fereixen algun innocent no és la seva voluntat. La gent potser no sap que, en el cas de l'Hipercor de Barcelona, ells van avisar i va ser la policia o els responsables de l'empresa qui van callar. I si, encara, l'estat espanyol no tira bombes com ETA, si no posa tancs al carrer com els anglesos a l'Ulster o els jueus a Palestina, és per que és prou més fort i no ho necessita. I mireu els jueus com tot i posar els tancs al carrer contra els palestins no han il·legalitzat al-Fatah d'Arafat, i els anglesos no han il·legalizat el Sinn Fein. En canvi aquí s'il·legalitza tot, s'ignoren les treves -unilaterals- es busquen -a l'estil Sharon- la guerra i les víctimes i es mata l'emissari de la pau basada en la independència. Per tant, estic totalment en contra d'aquesta il·legalització i, si això provoca que em jutgin i em condemnin, estaré orgullós d'anar a la presó, per què la presó serà el nostre lloc.
LLUÍS MARIA XIRINACS 11 DE SETEMBRE DE 2002 AL FOSSAR DE LES MORERES



* "...sense poder tenir parella, ni fills, ni tan sols anar al cinema. No poden tenir res."

7 d’oct. 2005

QUADRE D'ANSIETAT

A l'historial clínic de la música llegim que presentava un quadre lleu d'ansietat en la segona meitat del segle XIX: Wagner ensenyava el triple salt mortal sense xarxa a la tonalitat, Berlioz convertia en bulímica l'orquestració, i Liszt, tot i la seva relació amb l'església, pecava amb les formes musicals i les femenines. Amb aquest panorama, si la música no va demanar la baixa per invalidesa va ser gràcies al tracte exquisit, combinant amb mestratge l'expressió romàntica amb un gran respecte per les formes clàssiques i les tradicions, que li va dispensar un emigrant alemany a Viena, Johannes Brahms. Ell la va protegir de les genials extravagàncies del trio d'asos abans esmentat, guarint-la sota l'ombra de l'herència de Beethoven, aquest gegant les passes del qual sempre escolto darrere meu.

Aquesta setmana ho hem comprovat assajant la seva segona simfonia, composta en l'orgullosa tonalitat de re major després de passar un estiu a la Marbella austríaca de l'època, Pörstchach, a la regió de Carintia. En el seu manual d'us, recomanen no fer gaire cas de la disfressa de preludi amb què els baixos presenten les tres primeres notes ( re-do-re ): abraçades a tots els temes del primer i darrer moviment, surten a gairebé totes les fotos, deixant ben clar que són les reines de la simfonia. Avui a la Faràndula de Sabadell (21:30 h.) i demà a Barcelona, (19:00 h.) Palau de la Música, Tranquimazín Brahms per a una música estressada.


Powered by Castpost

27 de set. 2005

MÚSICA PELUDA

Joan Fuster era molt més obert d'ulls que d'orelles. I és que sabia trobar la bellesa en l'abstracte pictòric, però no en el musical. Fins i tot, un clàssic de cotó fluix com Debussy el posava de mal humor, i no diguem ja Stravinsky, massa "estranyinski" per al seu gust. Els disgustos musicals d'en Fuster quedaren reflectits en aforismes que punxen com agulles de cosir. El que encapçala aquest breu recull, poso per cas, és d'alta gradació irònica: Arnold Schönberg, el dissenyador del dodecafonisme, era calb.

La música dodecafònica és excessivament peluda.

El violoncel té veu de sagristà - si més no, de cabíscol.

No sé per què però el concert per a violí de Mendelsshon em fa pensar en Shelley.

Hi ha pianos enervants; el de Debussy, posem per cas.

Músic, allò que se'n diu músic, músic de raça, ho és Mozart , ho és Chopin, ho són Ravel i Corelli, i Txaikovski, i Telemann, i Vivaldi, i el mateix Mendelsshon: però no Bach, ni Beethoven, ni Wagner, ni Debussy, ni Stravinski.

El mal de Wagner és que, inevitablement, ens sembla un mentider.

El clavecí de Rameau té mal de queixals.

La música de Vivaldi és pura conversació.

Un amor sense decepcions no seria amor: seria, ¿què sé jo?, confitura o música de Bach.

Liszt: un orador sagrat.

Indagacions i propostes

Joan Fuster

Ed. 62

4ª edició: 1998.

22 de set. 2005

DE-GENERACIÓ TRANSVERSAL

Ara resulta que un dels responsables de l'assassinat de l'Orquestra del Teatre Lliure, el dramat(afur)g Àlex Rigola, és un paradigma cultural, l'exemple a seguir del que ara en diuen "generació transversal", els membres de la qual, segons informa avui El Punt: Són joves escriptors (Sam Abrahams, posen per cas) i artistes de disciplines diverses que estan emergint i que només necessiten l'oportunitat de «fer-se visibles», o sigui de donar-se a conèixer. Són arquitectes que a la vegada poden fer cine, dissenyadors que pinten, músics que fan ciència (???), directors teatrals que incorporen diversos llenguatges als muntatges..." ....i exterminen orquestres. Jo, la veritat, en tindria prou que els músics fessin música, que és just el que ja no poden fer els de l'Orquestra del Lliure; ara, i com molts músics en aquest país, fan ciència, sí, però per arribar a fi de mes. El resum de tota aquesta història de de-generació transversal el fa en Joan Clos en una altra geografia del mateix diari: Cal sortir pixat de casa. I amb les mans netes, Rigola.


l'Orquestra de Cambra del Teatre Lliure.(R.I.P.)

20 de set. 2005

PÚBLIC SELECTE

Només públic selecte per al segon concert de la beethnovena: els socis de la Fundació Palau de la Música Catalana. Una ullada a la sala i de seguida m'assalta el convenciment que som més gent a dalt que a baix. Poso per cas: les tres primeres files de platea serien buides si no fos per una parella, asseguda a la segona, que amb la seva presència taca el roig uniforme del tapissat: són el convergent Trias i la seva dona, que encapçalen el petit exèrcit assegut rere seu de roba de Massimo Dutti i de Versace amb gent anònima a dins. No tota: m'ha semblat veure en Baltasar Porcel a una de les llotges. I, és clar, en Felix Millet, president de la Fundació, a la llotja presidencial. Toquem amb alegria fingida que la música de Beethoven fa sincera, però el nostre discurs només recull uns aplaudiments de compromís. No ho entenc; la lògica més infantil diu que el seu entusiasme hauria de ser directament proporcional a la quantitat de diners que aporten a la Fundació, que en són molts. Vestit de cambrer surto del Palau per la porta del darrere sortejant cambrers vestits de músics, que sostenen safates amb copes de cava i muntanyes d'encenalls de pernil del bo per a les boques d'en Trias i la seva dona, Baltasar Porcel, Felix Millet i les multiplicacions anònimes de Massimo Dutti i Versace. Beethoven, tan a prop, tan lluny. Tinc gana.

16 de set. 2005

CENSURA


Les notícies que han estat censurades en el darrer any pels mitjans de comunicació dels Estats Units i del Regne Unit. Peter Philipps, professor de Sociologia de la Universitat de Sonoma (Califòrnia) n'ha fet un recull en el llibre Project Censored. Aquestes són les 25 primeres de la llista:

#1 Bush Administration Moves to Eliminate Open Government

#2 Media Coverage Fails on Iraq: Fallujah and the Civilian Deathtoll

#3 Another Year of Distorted Election Coverage

#4 Surveillance Society Quietly Moves In

#5 U.S. Uses Tsunami to Military Advantage in Southeast Asia

#6 The Real Oil for Food Scam

#7 Journalists Face Unprecedented Dangers to Life and Livelihood

#8 Iraqi Farmers Threatened By Bremer's Mandates

#9 Iran's New Oil Trade System Challenges U.S. Currency

#10 Mountaintop Removal Threatens Ecosystem and Economy

#11 Universal Mental Screening Program Usurps Parental Rights

#12 Military in Iraq Contracts Human Rights Violators

#13 Rich Countries Fail to Live up to Global Pledges

#14 Corporations Win Big on Tort Reform, Justice Suffers

#15 Conservative Plan to Override Academic Freedom in the Classroom

#16 U.S. Plans for Hemispheric Integration Include Canada

#17 U.S. Uses South American Military Bases to Expand Control of the Region

#18 Little Known Stock Fraud Could Weaken U.S. Economy

#19 Child Wards of the State Used in AIDS Experiments

#20 American Indians Sue for Resources; Compensation Provided to Others

#21 New Immigration Plan Favors Business Over People

#22 Nanotechnology Offers Exciting Possibilities But Health Effects Need Scrutiny

#23 Plight of Palestinian Child Detainees Highlights Global Problem

#24 Ethiopian Indigenous Victims of Corporate and Government Resource Aspirations

#25 Homeland Security Was Designed to Fail



15 de set. 2005

MALA GENT

Darrer acte de la beethnovena. El desgavell ordenat d'una fanfàrria obre el teló: una caiguda en picat des del cel de l'adagio precedent a la realitat del món. El món, la humanitat, la paraula... perquè els violoncels ara ja no canten, parlen. "com si hi haguessin paraules a sota del pentagrama" segons el manual d'instruccions que ens va deixar Beethoven.

I després, el brainstorming autoreferencial a la cerca de la idea justa. A la fi, una teatralitat que mai no m'ha convençut. Una estratègia vulgar que, tanmateix, excuses ben aviat quan de les entranyes de l'orquestra hi brolla la joia més preuada del patrimoni musical d'Europa: el Tema, amb el martell de la "T" ben majúscul. Són els contrabaixos els primers que ens revelen aquest as a la màniga amb què Beethoven guanyarà la partida de cartes contra l'oblit, ells manen; els violoncels només en són la ressonància, el primer harmònic.

Tot seguit és el meu torn: les violes. Imagina-t'ho: Leonardo da Vinci t'ha encarregat de dibuixar el somriure de La Gioconda. I què fas? Doncs gairebé res, només recolzar amb fermesa el pinzell de l'arc sobre el segon compàs de la tela de la melodia, i prou. Perquè tot repte resulta més senzill quan l'encares amb humilitat, la humilitat a la que obliga la certesa que no ets tu qui fa el Tema, sinó a l'inrevés, és el Tema el qui t'està fent a tu.


Powered by Castpost

"Jo voldria que aquesta novena fes veure a la gent que tots podem ser millors del que som. Vull trasbalsar-la. Perquè per això fem música, per trasbalsar tothom que ens escolti. (Somrient) Els músics som mala gent." Salvador Mas.

14 de set. 2005

LABERINT

Abans que me n'oblidi: demà a la nit, dijous, l'assaig general de la beethnovena és obert al públic. L'escenari és el Palau de la Música de Barcelona, a les 21:30 h. Tinc tres invitacions, si algú hi vol venir que m'ho faci saber a aquest correu: jxcos@uoc.edu Gràcies. I ara, després de la publicitat, la crònica.

En Salvador Mas és un mestre dels moviments lents; ho he descobert avui mentre omplíem de muscles i nervis l'esquelet del tercer acte de la beethnovena, Adagio molto e cantabile. Feia temps, mesos, que els simfònics del Vallès no assaboríem les excel·lències de la nostra feina com a músics. I és que la Música, la majúscula, s'ha presentat avui a l'assaig, atreta, potser, i segons en Mas, per l'escalfor vital que desprenen les notes d'aquest moviment: heu de pensar en una brasa que crema, més cap endins que cap enfora, ens ha dit. No és fàcil, després del Vivace que hem deixat enrere cal un temps de descompressió, perquè ara els personatges són uns altres i en un escenari del tot diferent. I és que hem d'estar serens per deixar perdre la mirada sobre l'horitzó sense fi que perfila aquest adagio; un paisatge d'amplitud inabastable creat a partir de l'interval més estret de l'abecedari musical: una segona.


Powered by Castpost

El color del so és essencial. La dinàmica de l'inici és piano, però en Mas ens ho fa tocar fort com a exercici, perquè vol un piano amb la intensitat del fort; l'escalfor llunyana, però intensa, de la brasa. Un cop muntat el cos físic de l'adagio, Beethoven l'omple, a través de més intervals de segona, amb alguna cosa semblant a l'enyor de totes les coses bones que a la vida deixem enrere: un re major que entra de puntetes per la porta de servei; amb paraules d'en Mas: no féu res, deixeu que el tema es defineixi sol.


Powered by Castpost

I després, el laberint de variacions per on t'hi perds ben de gust. Perquè, en el fons, ja fa estona que desitges de no trobar mai la porta de sortida d'aquesta música.


13 de set. 2005

SR. VIVACE

Ahir, el segon moviment de la Beethnovena. Nom i cognom : Molto Vivace, però en Salvador Mas no és un home que practiqui gaire sovint el tuteig. Només el cognom: Sr. Vivace, i sóc optimista. Sí, com el duu en Mas el trobo lent, però, com ja us n'haureu adonat, procuro que no se'm noti massa.

En la tarja de presentació del moviment: la primera nota, sense pausa, i en els darrers compassos, el timbal et deixa oberta la fuga amb tres cops de porta que ressonen a la resta de l'orquestra. Fuga; entrades successives, un teva-meva on has de ser conscient de la poca estona que tens a les mans la pilota del tema: només quatre compassos de treure el nas, la resta és acompanyament. Resumit en notes:


Powered by Castpost

Si en el concert el públic no pot seguir amb les orelles, i amb els ulls, com el tema va rebotant per totes les seccions de l'orquestra, és que no està ben tocat. Com diu en Mas: no hi ha estructura; i si no hi ha estructura no hi ha direcció; i si no hi ha direcció els rellotges, el real i el psicològic, no corren. Mas: com a la vida, quan toqueu sempre heu de mirar endavant.

El motiu que segueix ens queda massa civilitzat, però el Mas ho troba bé. Coi d'Escolania!(en Mas va ser escolanet a Montserrat) que m'ha transfigurat la joia pagesa i despentinada d'aquest fragment en la seriositat d'home ben trajat, amb l'autovia de la clenxa a la dreta. Crec que hauria de sonar així, exagerant l'impuls sobre el primer temps de cada quatre compassos; tot i que en aquesta versió, en Barenboim, el director, ho devia tenir més fàcil amb, suposo, vuit trompes. Nosaltres només en tenim quatre.


Powered by Castpost

En els temps ràpids, els colors de les diferents dinàmiques han de ser més contrastats: Beethoven era un home d'extrems; si algú hi troba escrit un "mezzoforte" a qualsevol de les seves simfonies, el convido a una cervesa, ens repta en Mas. D'acord, però jo l'hi en proposo un altre: "si vostè troba un Molto Vivace només Vivace a qualsevol simfonia de Beethoven, el convido a un JB." Però no m'ha sentit. I és que en Mas sabrà llegir la ment de Beethoven, però no la meva.

11 de set. 2005

TO MENOR

La història ha compost la...

música de...

l'onze de setembre en...

to menor.

9 de set. 2005

EL CÀSTIG

Segon dia de beethnovena. Avui, tot l'exèrcit: la infanteria de la corda, l'aviació del vent i l'artilleria del metall i percussió. A un cop de batuta del general Salvador Mas, hem envaït altre cop el primer moviment un minut després de les deu del matí. Després d'unes hores de lluita acarnissada, els darrers compassos han fugit dels nostres instruments cap a dos quarts de dotze. La terminologia militar no és sobrera, només cal escoltar Beethoven: no componia simfonies, les conqueria.

Els compassos més punyents d'aquest primer moviment els podem sentir a les acaballes, quan la corda, a través d'un pedal cromàtic - escolteu els contrabaixos, ells manen!, ens deia ens Mas -, hi crea un paisatge desolador, el que envolta el seguici fúnebre de camí cap el cementiri per enterrar l'heroi. Fa un temps, després de tocar-lo, sempre m'assaltava un anguniós sentiment de pèrdua. Ara en sé el per què. Avui, per primer cop he tingut la certesa que ningú mai no podrà conquerir aquest primer acte de la novena, i que Beethoven ho sabia, ens ho està dient en aquests darrers compassos, amb el seu sovintejat to sentenciós el fil del qual ara ressegueixo: heu entrat en terra sagrada per apoderar-vos del secret de la vida, l'únic càstig possible per tanta gosadia és la mort. L'heroi que enterrem som nosaltres.


Powered by Castpost

8 de set. 2005

AIXÍ

Assaig de corda sola. Cuerda suela, com solia dir-nos, adobat amb un somriure sorneguer, el sempre ocurrent Albert Argudo. La simfonia que més incrustada sobreviu en el nom de Beethoven: Beethnovena. Freude. No, l'alegria és la traca final. Primer, n'hem de crear el desig. Primer, el primer moviment. Som-hi.

Salvador Mas en el pont de comandament engega els grupets de sis notes dels baixos. No, massa fort. Ja m'ho pensava. El pianissimo mai no surt a la primera. Torne-m'hi: tacatacataca-tacatacataca. Ara, però en Mas ens atura: no ha de sonar tan concret, tan definit. Cal crear un ambient de misteri; l'avís que un gran esdeveniment és a punt de succeir.


Powered by Castpost

Més enllà, després d'un fragment melòdic, en Mas ens diu: la dinàmica del final d'aquesta melodia ha de ser la mateixa que la del seu inici. Com va escriure en Josep Pla: "Així ho hem trobat, així ho deixem". D'acord. I en el desenvolupament del primer...

Sí, avui ha començat la temporada 2005/06 de la Simfònica del Vallès. Així la vaig deixar, així l'he trobada.

7 de set. 2005

LA TERRA ÉS...

"La Terra és plana, i qualsevol que rebutgi aquesta afirmació és un ateu que mereix d'ésser castigat."

Abdel-Aziz Ibn Baaz, suprema autoritat religiosa d'Aràbia Saudí, edicte (fatwa) de 1993.


IRNA. 3 de septiembre de 2005

El III Simposio Internacional sobre el Diálogo de Civilizaciones se celebrará en la isla de Rodas, Grecia, del 4 al 8 de octubre.(...)

En el simposio internacional se podrán ver rostros de la sociedad, la ciencia, la cultura y la economía de 35 países, entre los que se cuentan Italia, España, Francia, Estados Unidos, Palestina, Armenia y Arabia Saudita.

En el simposio se debatirán temas de la más candente actualidad del panorama internacional, y la convergencia cultural, social y económica, y el autoconocimiento religioso y cultural.

5 de set. 2005

EL CERCLE VICIÓS

Molt a desgrat meu, la conclusió final del text adjunt confirma l'existència d'un cercle viciós sense aturador. Per això, potser, és d'obligada lectura. Si més no, l'autor,- el Fuster majúscul, Joan-, us farà entendre les veritables motivacions que s'amaguen rere el recent manifest d'Espasa, Boadella i companyia. El més sorprenent, però, és que les paraules de l'escriptor de Sueca són de fa gairebé mig segle. El passat que es fa present. Ja ho he dit: el cercle viciós. I molt a desgrat meu.

23 d'abril de 1956

Si hem de jutjar pel que diuen els diaris, les ràdios i els nostres contertulians que s'acontenten de repetir-ne les bestieses, sembla que ha arribat el moment de la cancel·lació dels nacionalismes. Poques idees, o pocs ideals, heretats de les generacions anteriors, es veuen, com el nacionalisme d'avui, sotmesos a una desestima tan palpable i insistida. No em vaga d'entrar, ara en conjectures sobre si s'ho té ben merescut o no. Una opinió generalitzada dels darrers temps li atribueix la culpa de les guerres més doloroses de la centúria, oblidant que potser en comptes de ser-ne la causa n'és l'efecte, i callant sobretot que molt sovint ha servit de pretext a mòbils prou més obscurs i inconfessables. (...)

El que jo voldria comentar en aquesta nota , i subratllar, és la maniobra que s'oculta en les virtuoses manifestacions antinacionalistes sorgides pertot. En certa part, és clar, hi ha una voluntat càlida i de bona fe, que desitjaria desintoxicar els pobles europeus d'aqueix sentiment, de vegades sentimentalisme malaltís, que és l'exacerbació patriòtica. Però en major mesura, l'antinacionalisme que veiem estendre's al nostre entorn no té un tan lloable fonament, ans el contrari, sembla no ser sinó una astúcia pròpiament nacionalista: l'astúcia d'un nacionalisme que se sent amenaçat per un altre en la seva subsistència o en la seva expansió. Darrera l'antinacionalisme de l'europeista, del cosmopolita i del revolucionari segueix, a penes emboscada, en peu de guerra, la mateixa obsessió nacionalista de sempre. (...) El fet a destacar és aquest: en un grau important, l'actitud antinacionalista és encara un instrument del nacionalisme, d'alguns nacionalismes.(...)

La indignació dels cosmopolites no es posa en marxa sinó quan un altre nacionalisme cultural, o ni tan sols nacionalisme, petit i fins aleshores arraconat, pretén abandonar el seu aïllament i vol aposentar-se en una línia d'universalitat. Mentre que es resigna a vegetar en la modèstia del folklore, en el clos dialectal, el cosmopolita li perdona la vida, perquè sempre es bo de tenir colònies: ara, només que es proposi de normalitzar-se, de viure universalment pel seu compte, el cosmopolita s'irritarà i clamarà consternat en nom de vés a saber quins interessos sagrats. En realitat, allò que el cosmopolita defensa és un monopoli nacional.(...)

I pensem encara en un detall revelador: els antinacionalistes, els típics antinacionalistes d'avui , procedeixen de les nacions potents de les nacions que tenen el nacionalisme més arrelat perquè l'hi inciten i treballen les enormes maquinàries estatals. I el seu antinacionalisme, nacionalment, no exhorta al desarmament del nacionalisme dels seus compatriotes, sinó més aviat als dels nacionalismes que li són adversos, interns, veïns o colonials. (...)

En realitat, un nacionalisme només es crispa i arbora enfront d'un altre nacionalisme que l'amenaça. O millor: una nació només té necessitat- de vegades necessitat biològica, d'instint de conservació- d'exaltar-se en nacionalisme, quan es veu en perill davant les ambicions d'una altra nació. Som molts els homes del món -i ai!. a la mateixa Europa i tot- que ens sentim nacionalistes perquè els altres no ens permeten deixar de ser-ho.


Indagacions i propostes

Joan Fuster
Ed. 62
4ª edició: 1998.