Abans que me n'oblidi: demà a la nit, dijous, l'assaig general de la beethnovena és obert al públic. L'escenari és el Palau de la Música de Barcelona, a les 21:30 h. Tinc tres invitacions, si algú hi vol venir que m'ho faci saber a aquest correu: jxcos@uoc.edu Gràcies. I ara, després de la publicitat, la crònica.
En Salvador Mas és un mestre dels moviments lents; ho he descobert avui mentre omplíem de muscles i nervis l'esquelet del tercer acte de la beethnovena, Adagio molto e cantabile. Feia temps, mesos, que els simfònics del Vallès no assaboríem les excel·lències de la nostra feina com a músics. I és que la Música, la majúscula, s'ha presentat avui a l'assaig, atreta, potser, i segons en Mas, per l'escalfor vital que desprenen les notes d'aquest moviment: heu de pensar en una brasa que crema, més cap endins que cap enfora, ens ha dit. No és fàcil, després del Vivace que hem deixat enrere cal un temps de descompressió, perquè ara els personatges són uns altres i en un escenari del tot diferent. I és que hem d'estar serens per deixar perdre la mirada sobre l'horitzó sense fi que perfila aquest adagio; un paisatge d'amplitud inabastable creat a partir de l'interval més estret de l'abecedari musical: una segona.
Powered by Castpost
El color del so és essencial. La dinàmica de l'inici és piano, però en Mas ens ho fa tocar fort com a exercici, perquè vol un piano amb la intensitat del fort; l'escalfor llunyana, però intensa, de la brasa. Un cop muntat el cos físic de l'adagio, Beethoven l'omple, a través de més intervals de segona, amb alguna cosa semblant a l'enyor de totes les coses bones que a la vida deixem enrere: un re major que entra de puntetes per la porta de servei; amb paraules d'en Mas: no féu res, deixeu que el tema es defineixi sol.
Powered by Castpost
I després, el laberint de variacions per on t'hi perds ben de gust. Perquè, en el fons, ja fa estona que desitges de no trobar mai la porta de sortida d'aquesta música.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada