DIR

Quantes més coses has de dir, més temps necessites per fer-ho. El cas és que avui he descobert per què hi ha directors d'orquestra que sotmeten al calvari de tempos ràpids partitures farcides de discursos.

Doncs perquè no tenen res a dir.

AMB O SENSE

Un acudit em puja al cap mentre assagem el moment més tràgic de la cinquena simfonia de Txaikovski: En què s'assembla un preservatiu a un director d'orquestra? Que "amb" és més segur, però "sense" t'ho passes millor.

IMAGINAR

El periodista ens demana avui que imaginem un món sense religió... Ja ho he fet. Té raó: les Bessones de ciment segueixen dempeus. Però les Bessones musicals queden enderrocades: Rèquiems de Mozart, Brahms, Verdi, Fauré...la Simfonia "Resurrecció", de Mahler; tot Bruckner; el Glòria, de Vivaldi, i un etern etcètera. I és que l'enunciat correcte hauria de ser: "Imagineu-vos un món sense fonamentalismes". Però entenc que el periodista entestat en deïficar la Raó no pugui demanar-nos que l'excloguem del nostre imaginari. Tanmateix, jo ho he fet. I en el món resultant totes les Torres Bessones, les de ciment i les musicals, són intactes. Amén.

CASUALITAT

La música de les paraules no és l'únic que agermana "El llac dels cignes" amb "El LLach dels signes". Bon viatge per al guerrer.

LLIURES DE LA LLIBERTAT

"L'objectiu de la música és la llibertat. Més enllà encara: és alliberar-nos del seu objectiu."

Sergiu Celibidache (1912-1996)

Quadres d'una exposició, Mussorgski. LSO.

Dir: Sergiu Celibidache.

ARSÈNIC SENSE COMPASSIÓ

Elisabeta Jacobi guardava un secret. El d'un suïcidi forçat que cercava resoldre aquesta equació: X igual a deportació a Sibèria multiplicat per deshonor elevat a la infinita potència. X com a màscara de l'homosexualitat. La del Txaikovski que tot just acabava d'estrenar la seva simfonia més patètica. La sisena. La darrera. Elisabeta Jacobi era l'esposa de Nikolai Jacobi, fiscal en cap del Departament d'Apel·lació criminal al senat rus, dipositari d'una carta del Comte Stenbock-Fermor al tsar Alexandre III, queixant-se amb retòrica incendiària de les excessives "atencions" de Txaikovski vers el nebot del noble.

La majoria d'implicats en aquesta història -que té lloc a la tardor de 1893-, Nikolai, Txaikovski, i fins i tot l'objecte de desig, el nebot, tenien en comú ser o haver estat alumnes de l'escola de Jurisprudència. El cas és que les conseqüències per al prestigi de la institució i l'honorable heterosexualitat dels seus membres, derivades d'una més que probable condemna pública al compositor, eren esfereïdores. Nikolai no perd el temps i convoca un tribunal d'honor integrat pels antics companys d'aula de Txaikovski.

El tribunal i l'acusat es troben a casa de Nikolai. Elisabeta fa ganxet mentre escolta durant tota la tarda la música del judici, però no la lletra, desfigurada pel gruix del mur que separa la cambra on s'hi està de l'estudi del seu marit: veus de registre greu amb dinàmiques que, a mesura que passen les hores, progressen del crit al murmuri, de forte a pianíssim. I a la fi, el silenci.

Txaikovski va morir uns dies després. Els diaris informaren que víctima del còlera, però el símptoma més rellevant de la seva agonia, un gran dolor al pit, no acostuma a ser l'arma habitual de la malaltia, sinó la de l'enverinament per arsènic.

El que les cròniques no diuen, perquè només ho han imaginat les meves neurones més romàntiques, és que quan Elisabeta va escoltar per primer cop el darrer moviment de la Patètica, composta setmanes abans que Txaikovski fos jutjat, no només hi va reconèixer la banda sonora del judici, sinó que fins i tot, i sense sentir cap paraula, n'entengué la lletra.

SUPLICAR

Una obra composta per al dia de la fi del món no s'hauria d'assajar la jornada laboral més mandrosa de la setmana. El Txaikovski més patètic no és un plat de dilluns, encara que neixi de les mans d'un Salvador; en aquest cas, Brotons. El fet és que avui li hem clavat una primera ullada a la Simfonia "Patètica". La conclusió, avalada pel director, és que el primer moviment està molt gras, dada que no convida a la sorpresa tenint en compte el seu perfil de monument. Perquè això és l'acte que inaugura el drama de la "Patètica": un monument gegantesc a l'acció de suplicar. Que aquest "sisplau" majúscul no caigui en el patetisme de la humiliació dependrà del grau d'ansietat del nostre toc. Perquè una simfonia patètica no ha de convertir en patètics els músics que la tradueixen. Ni tan sols els dilluns.

Sisplau musical

PÍNDOLES

Al nostre Händel i simpatitzants els hi manquen una mà de pebre i una dosi generosa de cafeïna. La mà, per treure'n les guspires justes que encenguin el jocs artificials promesos per una partitura reial; la dosi, per a guarir la hipotensió del nostre metrònom interpretatiu. I és que Corrado Bolsi, el concertino director que ens guia aquests dies en la nostra expedició al barroc més celebrat, ens ha aportat aquests dies un fraseig musical molt assenyat, però poc rauxós. En el fons tant hi fa, perquè també ens ha desembossat els conductes que comuniquen la música amb l'art, obturats des de fa molts compassos pels greixos que solen acumular en el cervell dels músics les partitures romàntiques interpretades en concerts mal organitzats i pitjor assajats, com els d'aniversari.

Pachelbel, Bach, Vivaldi i Händel, quatre medicaments contra el colesterol simfònic, que aquesta nit presentarem a la nova clínica per a l'ànima que han obert fa uns dies a Sabadell, el Teatre Principal. Mastegaré a consciència cada píndola. Salut.

LA SÍNDROME DE PARAVONIAN

Quan entro a la sala d'assaig ja fa estona que està sonant. En aquest cas perdre's el començament de la peça no és cap tragèdia: és un Cànon. No, aquest va amb article determinat: és "EL" Cànon. El de Pachelbel, el paviment d'un baix minimalista per on els violins fan circular una melodia en la tonalitat descapotable de re major. A les acaballes de la versió que en fa Corrado Bolsi, en el rostre dels violoncel·listes crec percebre els primers indicis de "la síndrome de Paravonian", l'efecte devastadorament còmic del qual el descobrireu en aquest vídeo, una versió subtitulada al castellà del que R.M.F va penjar fa unes setmanes a la façana de casa seva. Aneu-hi i no ho oblidareu, paraula de científic: Carl Sagan va fer servir EL Cànon per a il·lustrar un dels episodis més recordats de la sèrie Cosmos, La persistència de la memòria.

El baix minimalista del Cànon de Pachelbel:

TELEPATIA

L'anglès, que no l'alemany: Haendel en el lloc de Händel. Aigua i foc (d'artifici aquest darrer, però només en el títol). Hem llogat un bon alquimista: el violinista i director italià Corrado Bolsi. Primer assaig i l'aigua de l'aquàtica de Händel ja humiteja els instruments de corda mentre comencen a dir-se en veu alta els "no" que bastiran el "sí" que mai es farà paraula, només música: no al vibrat de mà esquerra a jornada completa, no a mantenir el pes a les notes llargues, no a.... L'orquestra sona negativa: mandrosa i poc àgil. Diria que som sords a la màxima exagerada del Beethoven més exageradament sord: Händel, el millor compositor de la història de la música. Trobo una excepció positiva en el so de metall polit de les trompetes, transparent com un cristall d'or. Però tímid: Digues que poden tocar més fort, que ja és hora dels focs d'artifici, penso tot mirant Bolsi als ulls. No els hi diu. Sóc un pèssim telèpata.

MATEMÀTIQUES

Un és més que dos

20 ANYS I TRES DIES

Assaig general de la gala, on ha quedat palès que patirem amb les dificultats tècniques de les obres compostes per Salvador Brotons, tot i que ell mateix en serà el director. Sobretot amb la que obrirà el concert: "Commemorativa", que, per cert, la va compondre amb motiu del vint-i-cinqué aniversari de l'Orquestra de la RTVE. Vull posar l'accent en aquest detall: celebrem el nostre aniversari tocant una obra destinada a un altre aniversari d'una altra orquestra. Una comparació odiosa: és com si el Barça hagués celebrat el seu centenari tocant l'himne del Real Madrid. No ho enteneu, oi? Jo, tampoc. En Brotons no en té cap culpa, l'obra és esplèndida, però m'hagués estimat més tocar una partitura composta expressament per a nosaltres.

Un aspecte positiu del concert de demà és que estrenarem uniforme de treball. En terminologia torera: li hem tallat la cua al frac. Ben mirat, la roba substituta no convida gaire a l'entusiasme. Una vestimenta ben normaleta, dissenyada sense gaire imaginació. I tot de color negre. Algú de l'orquestra ha dit que semblarem uns guerrers ninja. Pitjor seria que ens donéssin el condol.

20 ANYS I DOS DIES

Tercer assaig de la gala d'aniversari. "Gala" és una paraula espantosa, i tot apunta a que la cerimònia vol homenatjar-la. Avui hem treballat les propines, tres peces curtes destinades a escalfar els palmells de les mans del públic, fins i tot en hiverns tan despersonalitzats com l'actual. Dels tres afegits només revelaré el nom de la partitura que clourà l'esdeveniment: La Santa Espina. No deixa de ser paradoxal, -"paradoxal" és el terme més diplomàtic que ara em ve al cap-, que una sardana sigui el colofó d'un concert simfònic d'aquesta mena. La nacionalitat d'una orquestra no és un punt d'arribada, més aviat em sembla un punt de partida. I després, i sobretot, som i serem músics, tant si es vol com si no es vol.

A la primera part de l'assaig hem enllestit la segona part del concert: obertures i àries d'òpera sota la batuta del nostre titular, David Giménez Carreras. És el repertori on sembla que s'hi sent més còmode, a l'ombra dels do de pit(s). Correcte. Després del descans hem recordat el paradigma de les cinquenes simfonies, la majúscula Cinquena de Beethoven, que aquesta tarda interpretarem a Terrassa en un concert organitzat per la Delegació de les Nacions Unides. El cas és que mentre la recorria amb la viola, m'ha assaltat l'enutjosa sensació que ara era el repertori el que no s'hi sentia prou còmode amb el director.

20 ANYS I UN DIA

La Simfònica fa vint anys. Avui segon assaig del programa amb què celebrem aquest aniversari, i que reunirà a quatre dels cinc directors titulars que ha tingut l'orquestra al llarg de la seva història. Hi faltarà l'Edmon Colomer per raons que encara desconec. Albert Argudo, el director fundador de l'Orquestra, engega al punt de l'hora deu l'obertura "El ratpenat", del Johann més inspirat de la família Strauss. L'hem tocada un munt de vegades en diverses edicions del Festival de Valsos que, precisament, el mestre Argudo va idear quan era el titular. Un botó llustrós del seu llegat: el compàs ternari del vals és el que més alegries ha donat a la nostra melangiosa economia.

En els cinquanta minuts que ha durat l'assaig de l'obertura, Argudo ha tingut temps d'ironitzar sobre els harmònics que es produeixen quan vibrem una corda o una columna d'aire: Els harmònics no tenen harmònics, per això costen tant d'afinar. Algun dia he d'explicar aquí com la història de la música ha evolucionat amb disciplina prussiana seguint la successió d'harmònics per ordre alfabètic. Ara em fa mandra.

La segona part de l'assaig l'acaparat el segon moviment del Concert per a piano d'Albert Guinovart, l'únic fragment que tocarem, que la Simfònica li vam estrenar fa un parell de temporades. Edmon Colomer havia de ser la batuta, però la seva absència ha obligat l'Albert ha assumir el doble paper de director i solista: estic molt nerviós perquè jo no sóc director, i no sé com anirà tot plegat.” De moment ha anat bé. Un bé, però, sense amanir: sense poc, sense molt; sense res. La música de Guinovart sempre m'ha sonat a "déjà vu"; vull dir que em desvetlla aquella sensació d'"aixòemsonanosédequè". En aquest cas, una barreja entre el Raxmaninov al seu exili a Hollywood i el jazz del Gerswhin exiliat al primer món de la música simfònica. Resultat: una música exiliada de l'estètica actual. Més idees a contracorrent: jo accelero en els crescendo i retardo en els diminuendo, just a l'inrevés del que ensenyen als conservatoris. Mira, m'agrada així, ens ha confessat en Guinovart amb un somriure de nen entremaliat. El moviment del concert s'esmuny pel clavegueró del silenci amb un solo de caixa en "pianíssimo". Serà la darrera obra de la primera part del concert. No em sembla una ubicació massa encertada. El final de la partitura és massa despullat, gairebé tètric. De resignació. Que fem 20 anys, coi! I encara tenim força i no tenim l'ànima morta i...

Albert Guinovart

PREÀMBULS

Sóc el responsable de les notes al programa de mà del concert de Reis que aquest cap setmana interpreta l'OBC a l'Auditori. Fins i tot en sóc del que no hi ha imprès: fa unes setmanes em van avisar que suprimirien el preàmbul. No ho entenc, perquè tothom sap que tots els actes d'amor, inclòs el que ens aparella amb la música, no acaben de rutllar del tot bé sense preàmbuls:

UN ES(CANCAN)DALÓS BON ANY 2007

Això no ha fet res més que començar. El 2007, vull dir. Les promeses fetes d'una renovada adhesió a la vida encara duen la ressonància de les primeres dotze campanades de l'any; poso per casos: hem deixat de fumar, farem més esport i menjarem menys dolços o salats. Fins i tot juraria que alguns hi duen ara al damunt un petit rastre d'or, encens i mirra a la corbata, en el perfum, o potser només en el somriure que des d'avui els hi subratlla en vermell el rostre després de sentir bategar "el cor matinejador dels nens" el dia de Reis. En tot cas, l'objectiu confessat de la directora Virgínia Martínez és que demà creuin la frontera que separa el parèntesi nadalenc de la rutina quotidiana taral·lejant alguna de les encomanadisses tonades que tot seguit podran escoltar, de les quals la Virgínia no en té cap dubte que la que més s'ensenyorirà de la nostra gola serà la del cancan de l'Obertura "Orfeu als inferns", de Jacques Offenbach (1819-1880)...

T-RES

El meu pessimisme està convençut que això és el més aprop que Barcelona arribarà a estar de l'última òpera de Tan Dun, The first emperor: La solista de percusión de la Orquesta de Barcelona y Nacional de Catalunya (OBC) Roxan Jurkevich comparte hoy escenario con Plácido Domingo en el estreno de la ópera 'The First Emperor', en la Metropolitan Opera de Nueva York. (La Vanguardia, 21/12/2006)

Joshua Kosman, crític musical del San Francisco Chronicle, diu aquí que el Messíes, de Haendel, davant el seu ús i abús per aquestes dates, necessita un descans. D'acord, però sempre que a l'estiu desmuntin la Sagrada Família i amaguin la primavera de Botticelli a l'ídem estacional Per si no ha quedat prou clar: qui necessita un descans és Kosman i no pas Haendel. Aleluiah!

Greg Sandow publica un nou capítol del seu book in progress sobre el futur de la música clàssica. Ep, un moment: "futur de la música clàssica" és un oxímoron!

RRR

Joan Manuel Tresserras, el nou conseller de Cultura, ha obert boca amb unes declaracions que han deixat la meva amb bon sabor. De tot el que diu en vull destacar una màxima mínima que hauria de ser de memorització obligada per a tots els qui són al capdavant de les entitats de música clàssica: Cap tradició no és capaç de perviure si no sap transformar-se en successives modernitats. En tot cas, caldrà estar a l'aguait del sorollet que farà la màquina que durà Tresserras de les paraules als fets: rrr?

DE TOSC A TOSCA

Una Aida metafòrica: aquesta televisió va memoritzar el moment en què el teatre de La Scala es convertia en la cripta on enterraven Roberto Alagna com a cantant. La seva estrella encara lluïa en aquest altre vídeo: un home de comportament tosc embastant una sentida Tosca.

Puccini - Tosca -E lucevan le stelle
Uploaded by Quarouble

ARDE

"Arde en el infierno, concha de tu madre."

UCI

Ernest Fleischmann, director executiu de l'Orquestra Filharmònica de Los Angeles durant més d'un quart de segle, va pronunciar aquestes paraules en el discurs d'obertura del curs de 1987 de l'Institut de Música de Cleveland. Ha plogut molt des d'aleshores, com sol dir-se, però la pluja no ha dissolt cap de les afirmacions de Fleichsman, excepte l'essencial: l'orquestra simfònica no ha mort, si bé és cert que segueix ingressada a la UCI; i el que és pitjor, sense que cap Doctor House mostri el més mínim interès pel seu cas.

L'Orquestra Simfònica ha mort. Llarga vida a la Comunitat de Músics. Ha mort perquè els concerts simfònics s'han convertit en una cosa insípida i predictible; els músics i les audiències pateixen una rutina repetitiva i una programació d'acord a fórmules; hi ha molta escassedat de directors que no només coneguin les partitures des de dins, sinó que siguin lleials inspiradors. I també calen administradors amb visió i imaginació artístiques alhora que responsabilitat fiscal i capacitat de negociar.

El que ens està matant és la consagració de l'hivern. Cada any acaba amb la mateixa dansa ritual, quan intentem fer canvis i variar els ingredients d'una escudella basada en un repertori orquestal estàndard i més aviat limitat al segle XIX i a principis del XX. ¿És, doncs, tan sorprenent que les nostres audiències envelleixin cada any i que els nostres músics estiguin cada vegada més avorrits i frustrats, especialment si la forma de dirigir el repertori estàndard tendeix amb freqüència a no oferir cap nova llum sobre altra Heroica més, sobre una nova Cinquena de Tchaikovski o una altra Inacabada?

Ernest Fleischmann