28 de juny 2005

CAPUTXETA VERMELLA

Ni el dèficit del Liceu, ni les queixes dels músics sobre l'absència de música en viu als escenaris de Catalunya, ni la dimissió de l'Edmon Colomer de la Simfònica del Vallès, ni la no continuïtat de Ernest Martínez Izquierdo al capdavant de l'OBC. Ca, home! L'única música que mereix un editorial a Vilaweb, el primer diari electrònic de Catalunya, és la que descarreguem al nostre ordinador. Això sí que és polsar l'actualitat del país. Sí, senyor. Enhorabona.



El nostre compromís periodístic

(...) Continuarem treballant pel periodisme de qualitat (...) I treballarem per servir el país i la seua gent, en qualsevol racó del món que siga, igual com hem fet des del primer dia, des de l'empresa privada que som, però amb voluntat de ser un referent col·lectiu.

Vicent Partal


Sí, ja. I ara conta'm aquell de "La Caputxeta vermella". Au, vinga.

27 de juny 2005

DE DIETARI A DIETARI

Rellegint el dietari de Raimon, Les hores guanyades, em topo de cap amb el dietari de Robert Musil:

"Polítics. Confrontats amb els homes productius, per exemple, amb els comerciants a l'engròs, són literats. I confrontats amb els literats són gent pràctica. Reuneixen els defectes dels homes pràctics i dels intel·lectuals sense posseir cap dels seus avantatges."



23 de juny 2005

EDMON



Vaig parlar amb l'Edmon Colomer un dia després que els diaris i TV3 escampessin arreu la duresa de les seves paraules sobre la política musical del tripartit. Em va expressar el seu desencís pel fet que només els cops de puny sobre la taula semblaven atreure l'atenció dels mitjans de comunicació, i no la feina ben feta: "La tasca diària d'un mestre d'escola mai no serà notícia", digué. Ambdós coincidírem, tal vegada amb certa ingenuïtat, ho confesso, que n'hi ha un munt de gent a Catalunya que no sortirà mai a la premsa perquè treballa bé, quan, precisament, és l'alt grau de competència amb què exerceix la seva professió el que ens podria servir a tots com a exemple i estímul.


Va ser en un clima d'esfondrament anímic generalitzat que, de manera paradoxal, aleshores els músics vam recrear "La Creació", de Haydn. No va ser gens fàcil; ens hi costà penes i treballs assumir l'agilitat dels tempos que proposava l'Edmon. Tot ens pesava. Després del concert, l'Edmon em digué que seguiria vetllant per l'orquestra, el futur de la qual l'anguniava. A mi, també. Vam quedar que el trucaria aviat. Encara n'hi ha molt a dir, de tot.

20 de juny 2005

BENVOLGUT SR. RUDOLPH LOUIS

Fa unes setmanes un crític va jutjar la nostra interpretació de la segona de Txaikovski simfonia s'entén dient que només una orquestra russa podia captar l'essència d'aquella obra de seguida vaig pensar que aleshores només un crític autòcton rus s'entén podria saber-ho i després vaig recordar el conte de Monterroso "Sinfonía concluida" allà on diu un moment que ho busco "una vez en Viena pues peor porque no iba a ir decían un Leirmann guatemalteco a enseñarles a localizar obras perdidas y mucho menos de Schubert" la Inacabada s'entén però la meva memòria va errar el tret perquè ara sé que el relat de Monterroso que corresponia a aquella crítica era el que et descobreix que cada matí en despertar les bèsties prehistòriques encara hi són els dinosaures s'entén



**************



Benvolgut Sr. Rudolph Louis:

Ara mateix em trobo assegut a la cambra més petita de casa meva. Tinc la seva crítica de la meva obra al meu davant. D'aquí uns moments serà al meu darrere.

Atentament
Max Reger




17 de juny 2005

DON CARLO



"La música és un acte d'amor"
Carlo Maria Giulini (1914-2005)

Pie Jesu Domine,
dona eis requiem,...

14 de juny 2005

AQUESTA BOCA TAMBÉ ÉS MEVA

De La Vanguardia d'avui:

Colomer deja la OSV por el escaso apoyo de la Generalitat.

El director tilda de "miserable" el aumento de ayuda que la Conselleria de Cultura acaba de otorgar a la OSV y duda de que sus responsables "sepan algo de música más allá de Serrat. Sobre si su salida es un golpe de efecto, afirma: "Ojalá lo fuera. Pero no pasará nada. Que yo esté en la orquesta o no les preocupa muy poco. No sabían ni quién era yo. Y sigue Colomer su dura diatriba. "Si hoy que el Govern habla de más apoyo a la cultura no se puede ayudar como se merece a la tercera orquesta de Catalunya es que este país no tiene imaginación. Personalmente me sentí más apoyado por el anterior Govern que por el actual. Me duele, pues yo creo en un Govern de progreso".

12 de juny 2005

MEME

A l'atzar, deu àlbums de la meva col·lecció:

La Simfonia n.9, de Mahler.
Els quartets de Ravel i Debussy.
"Reveries", de Paulo Conte
Simfonia n.8, de Xostakòvitx
"Pyscho", de Bernard Herrmann
"The Omen", de Jerry Goldsmith
Un recopilatori de John Williams
"Le Nozze di Figaro", de Mozart
Raimon, recital a Madrid
Auteretratos

Discos que em fa vergonya trobar buscant la resposta al punt anterior:

Un que es diu "Mozart en Egipto", i un altre de bandes sonores de sèries de TV. No els he llençat per la finestra perquè visc en un cinquè pis.

Quantitat total de música baixada al meu ordinador:

Unes quantes bandes sonores.

L'últim cd que he comprat:

"The Jazz Album" de Xostakòvitx, que de jazz té ben poc, tot sigui dit.

L'última cançó que he escoltat abans de llegir aquest post:

Més que escoltada, l'he tocada: "You do something to me", de Cole Porter. Per cert, el concert és demà.

Cançons que escolto molt i que signifiquen molt per a mi:

En el sentit més generós de la paraula cançó:

"La belleza" i "Aleluya", de Luís Eduardo Aute
La música que acompanya els crèdits finals de "Unforgiven" de Clint Eastwood.
"Finlàndia", de Sibelius
"Só qui só", Raimon
"West Side Story" de Leonard Bernstein.
"Otto e mezzo" i "Amarcord", de Nino Rota.
"Moon River", només en la veu d'Audrey Hepburn
"Love me tender", només si la canta l'Elvis.
"Contigo", de Sabina
El tercer moviment de la vuitena simfonia de Bruckner, dirigida per Sergiu Celibidache.
El darrer moviment de la Sisena de Beethoven, només dirigida per Celibidache.
Els últims moviments de la Segona, Quarta i la Novena de Mahler.
El Rèquiem de Fauré.
Qualsevol ària de qualsevol òpera de Mozart, Verdi o Puccini.
El tercer moviment del quartet per a corda de Debussy.
"Hymn to the Falllen", de John Williams.
El tercer moviment de la Sonata n.2 per a violí i piano, de Schumann.
"La mala reputación" i "El lobito bueno", cantades per Paco Ibáñez.
"Dancing", de Paolo Conte
"Vergnügen und Lust", de Bach, en la veu de Kathleen Battle.
"The secret marriage" de Sting
"Hello, Dolly", de Louis Amstrong
i....

Llibres que llegeixo durant l'any:

No els he comptat, però aquest any em sembla que m'acosto a la vintena.

Llibreria o biblioteca:

La Biblioteca de Vapor Badia, al costat de casa.

Últim llibre que he comprat:

"Casals y el arte de la interpretación", de David Blum.

Llibres que llegeixo aquests dies:

"Casals y el arte de la interpretación", de David Blum. "El mestre us convida a un concert", de Leonard Bernstein. "La música", volum I, de Josep Soler. "Mano y cerebro en la Grecia antigua", de Benjamin Farrington. "Ocho filósofos del Renacimiento", de no recordo qui. "Camas" de Groucho Marx.

Cinc llibres que m'han marcat d'alguna manera:

"Doctor Faustus" Thomas Mann. "Dentro de la mente", Krishnamurti. "El joc de les granisses", de Hermann Hesse. "Victòria" i "El cor de les tenebres" de Joseph Conrad.

Cinc persones a qui vulgui passar aquest "meme":

A qui voldria ja l'ha fet.

6 de juny 2005

CONTRADICCIÓ

En un alt percentatge d'enquestes sobre els gustos literaris i musicals de la gent hi trobo la mateixa contradicció, literatura: Cortázar, Kundera, Moravia, Rilke; música: Bill Evans, Albert Pla, Fito Páez.



Si ho imaginem a l'inrevés, la contradicció és molt més evident, música: Bach, Mozart, Beethoven, John Adams, Berio; literatura: Goscinny-Uderzo (Astèrix i Obèlix), Ibánez (Mortadelo y Filemón), Hugo Prat (El Corto Maltés), Hergé (Tintín), Quino (Mafalda).

18 de maig 2005

AIXÒ ÉS...

...mOzart? no, massa gras.
...moZart? no, massa dubitatiu.
...mozArt? no, massa decidit.
...mozaRt? no, massa agressiu.
...mozarT? no, massa prim.

Tan a prop i, alhora, tan lluny.

MMMMMMM!

22 d’abr. 2005

PERIODISME?



El "Telebrutícies migdia" de fa un parell de dies l'excusava: "el van obligar a fer-se de les Joventuts Hitlerianes" Aquest "el van obligar" és molt interessant. Molt més que "Joventuts Hitlerianes". Millor no parlar-ne. Ni per obligació. I és que, si m'hi fico, sé que m'espantaré quan trobi el camí que duu de Ratzinger a Benet XVI. Unes "no-tícies" més enllà, Figo era titllat de gandul. Les proves: unes imatges del jugador del Madrid entrenant amb les mans a les butxaques. Exposada a l'inrevés, no cal dir que la cosa no hagués millorat. És a dir, Figo "fou obligat" a entrenar amb les mans a les butxaques, i Benet XVI era un nazi perquè havia estat un cadell de Hitler. Aquest problema només tenia una solució. La vaig trobar de seguida: no he tornat a veure el "Telebrutícies migdia". Serà que ningú m'hi obliga. Serà que sóc un gandul. Serà.

28 de març 2005

DOBLE

El doble de 1000 és 2000, però el doble de 2 només és 4. I ja m'entén qui m'ha d'entendre.

9 de març 2005

DIÀLEG DE SORDS

Un medicament fet de lletres pures contra el diàleg de sords. Cal prendre'l tres vegades en veu alta abans de cada debat literari o polític:

"Si vols saber qui sóc,
si vols que t'ensenyi el que sé,
deixa per un moment de ser qui ets,
i oblida el que saps"


Tierno Bokar (1857-1939)

LA CONSPIRACIÓ DELS OBJECTES


Els objectes no em suporten. No puc recordar si vam discutir alguna vegada i ni de molt el perquè, però el fet és que des que tinc ús de raó se'm malmeten o perdo quasi tots amb els que uso la vida. Les meves ulleres ja s'han suïcidat tres cops i estic segur de no caure bé a cap diari, ni tan sols els d'esquerres, ja que se'm descompaginen només obrir-los. A més, el cotxe em defuig cada vegada que el busco al carrer on creia que l'havia deixat aparcat, i fins i tot, els llapis em fan la vida impossible amagant-se quan els necessito.



Fou aquesta conspiració del món material contra la meva persona el que em va impulsar a fer-me músic. No em puc queixar. De fet, crec haver descobert en la dimensió invisible una manera de desbaratar la confabulació del visible, sempre que es compleixi una d'aquestes dues condicions: una partitura que parli poc i de forma repetitiva, o un director destalentat. Ambdues em són útils per establir un nexe d'unió entre la realitat del món i la fantasia del so ordenat mitjançant un màgic estat d'ànim. La porta al més aquí: l'avorriment.



Vaig descobrir les meves qualitats com a mèdium el Nadal passat, quan el tedi que em provocava el minimalista acompanyament d'un vals de Strauss repetit per vuitena vegada en una vuitena ciutat va obrir una esquerda en el meu inconscient, per on es va introduir al conscient l'amagatall de les meves coses perdudes: vaig recordar en quin lloc havia perdut el paraigua que m'havia regalat la meva mare fa dos aniversaris. No negaré que la situació resultava una mica estranya: el públic usava els valsos per fugir de la realitat, jo els interpretava per reconciliar-m'hi. En fi.



Tanmateix, he descobert que ser vident comporta seriosos perills, ja que per aquesta mateixa esquerda oberta en el meu inconscient, que em retorna l'ús de la vida, també em fuig tot allò pel que val la pena viure. Així, fa un parell de setmanes, en el primer assaig de "Tosca", gràcies a un director destalentat vaig recuperar una goma d'esborrar amb aroma de nata que havia perdut feia un mes, però a canvi em van abandonar virtuts tan essencials per a un músic de faristol com són la il·lusió i la paciència. Uns minuts abans de la pausa per esmorzar, en un intent desesperat d'aturar l'hemorràgia d'insondables, vaig fer un intent d'aixecar-me de la cadira per anar-me'n a casa. Però no vaig poder. Havia perdut el valor. Per sort, a la música no li va caldre fugir. Simplement, no s'hi va presentar.



La veritat és que estic molt amoïnat. Encara em queden un munt de representacions de l'òpera de Puccini i, si res no canvia, potser aconsegueixi descobrir el crani de Mozart, sí, però corro el risc de perdre fins i tot el més bàsic: la identitat. I si deixo de ser jo, qui seré?, o potser hauria de preguntar: què seré? Un objecte malmès i perdut, a la fi.

22 de febr. 2005

ABRUMADORAMENTE

El diari "El Mundo" fa avui aquesta enquesta:


¿Le parece bien que la TV autonómica IB3 sea abrumadoramente en lengua catalana?" (sic:abrumadoramente)


Cal votar aquí."Abrumadoramente", esclar.


PS, Joana, gràcies.

16 de febr. 2005

2 de febr. 2005

dQ



El Quixot (dQ) també es pot llegir amb les orelles. Paraula dels simfònics del Vallès. Divendres a Sabadell (Faràndula, 21:30 h.) i dissabte a Barcelona (Palau, 19:00 h.) Lluís Homar tindrà la bona educació de llegir uns fragments del llibre dels llibres (que, per cert, ha escollit Oi?) en els silencis de la traducció musical que Telemann en va fer. Carme Riera dignificarà el programa de mà amb un text que comença amb aquestes paraules: "La primera vegada que vaig llegir el Quixot tenia nou anys." El violoncel·lista Xavier Phillips, responsable ara fa un any d'una interpretació del si menor de Dvorak que deixà tothom bocabadat, poso per cas, serà el Quixot que Richard Strauss imaginà. I la viola de Paul Cortese, la veu de Sancho Panza. Tot plegat ho editarà Edmon Colomer. No hi falteu. Perquè ja ho diu Sancho:"Señora, donde hay música no puede haber cosa mala." (1)



(1) "Don Quijote de la Mancha". Capítol XXXI. Que trata de muchas y grandes cosas.


EL PUNT

El Punt és el melic.