GRAFITTI

Toronto

Via Soho the Dog

HIBERNAR A L'ESTIU

En els propers quinze dies, els simfònics del Vallés estarem al servei de dues magnes veus que aprofiten la calor estival per conjurar la tardor de les seves carreres. I és que l'estiu resulta l'elixir de l'eterna joventut més cobejat per les glòries animades del cant d'ahir i d'avui. Montserrat Caballé, poso per cas, de qui les enciclopèdies certifiquen que ho ha cantat gairebé tot, tret de l'òpera que interpretarem amb ella la propera setmana a la ciutat on molts catalans van perdre la innocència en l'últim tango del franquisme i Carod-Rovira innocentà la perdició en el primer tango del tripartit: Perpinyà.

L'obra, emmarcada avui pels nostres faristols, és “Le Roi d’Ys”, del gairebé francès Eduard Lalo, "gairebé" si el contemplem des de la perspectiva del seu concert per a violí, transvestit en simfonia espanyola per a major erotisme del repertori, segons confessió castellana de les seves repolides notes inicials: “La lami”.

Simfonia Espanyola, de Lalo

Atesa la meva timidesa congènita, no revelaré pas ara els riscos consubstancials al fet que la Caballé s’aprengui un paper nou amb 74 primaveres acumulades a les cordes vocals, insinuats ahir al matí per la batuta de la producció, tan útil artesà com artista inútil, a través d’apel•lar a la nostra paciència davant els assajos que ens cauran al damunt.

Pel que fa a la segona magna veu, l'aspecte repolit de la qual recorda al violí més espanyol de Lalo, demà en desvetllaré el nom. Avui serien paraules sobreres, doncs aquest post ja té una moralitat: els músics d'orquestra hibernem a l'estiu perquè els cantants tardorencs somiïn amb primaveres perdudes. Tempus fugit.

A TOTA VELA

El Madrid de Boccherini és un port de mar:

PECATS CAPITALS

Un pecat capital com a tarja de presentació del director més llest del planeta a El País Semanal Sóc comprensiu: un esquer per atreure a aquesta immensa majoria de lectors a qui, a hores d'ara del termòmetre estiuenc, Berlín i la seva Filharmònica els hi cau en la geografia del cor més lluny que Cancún i les seves platges. Enveja? En els meu cas, aquestes paraules de ritme contornejant que exhibeixen el pensament nu de Simon Rattle, m’han desvetllat una certa luxúria…

(…) Hay dos fundamentales: una orquesta que no afronta el repertorio de su tiempo muere, y muere merecidamente; otra es que si no forma parte de la comunidad a la que pertenece y evangeliza a su alrededor, tampoco tiene nada que hacer.

(…) Tienes que hacerlo, convertirte en evangelista. El día de los sumos sacerdotes desde el púlpito ha terminado para la música clásica. Ya no viene nadie, tenemos que salir nosotros a por ellos. No es el único tipo de música que la gente quiere escuchar. Pero sin ella, su vida es mucho menos rica. Hay algo que esta música puede dar a todo el mundo, que no encuentras en otras; pero, claro, hay que mostrarlo.(…)

…i una irreprimible ira davant aquesta dissonància sobre el president Chávez:

Es muy listo. Y tiene suerte, además de petróleo. A pesar de lo que se diga, se preocupa por el bienestar de su gente. Ante todo es un político, y en todos los lados hay gente despreciable. Por lo menos, él me hace reír, no como los neocon.

Això no fa cap gràcia:

INTEL·LIGÈNCIA RUCA

El crític musical Greg Sandow diu que els músics simfònics estem convençuts que el nostre repertori és més intel·ligent que el d'altres músiques d'avui, de factura molt més elemental. Però Sandow, enumerant una sèrie d'aspectes que caracteritzen avui la feina de les orquestres, fa aquestes preguntes:

-¿És una prova d'intel·ligència tocar disfressat amb un frac -per cert, la Filharmònica de Berlín ja no el fa servir - un uniforme que diu més sobre la classe social que abans donava suport, que ara ja no en dóna, a la música clàssica, que sobre la naturalesa de la música que interpretem?

-És una prova d'intel·ligència programar un concert amb obres sense cap interconnexió, només per fer la vetllada prou llarga?

-És una prova d'intel·ligència tocar les mateixes obres una i una altra vegada sense explicar al públic per què poden ser importants per a les seves vides?

-És una prova d'intel·ligència marginar la música que es fa avui, i no només la música contemporània, sinó també altres músiques que han nascut en el segle XX?

Les orquestres insistim en quasi tots aquests aspectes que, en comptes de ressaltar la suposada intel·ligència de la música, el que provoquen és desproveir-la dels seus valors quan la presentem dins d'un marc que fa ferum a naftalina. I és que si les programacions només es basen en les obres, sense res al voltant que les hi doni un significat, l'orquestra cau en un cercle viciós de rutina que atura el seu creixement.Una intel·ligència, doncs, ben ruca

APRENDRE A ESCOLTAR

LLIÇÓ 1:

(...)

4'33", John Cage.

David Tudor

VOLA QUE VOLARÀS

Aquests dies els simfònics del Vallès hem pogut comprovar com la immunoglobina i el cortisol vessen del cos del tenor Josep Bros, propietari d'una veu transparent a través de la qual admires la bellesa de les òperes del passat amb una nitidesa d'alta definició. A les nou del vespre, tots els melòmans que s'acostin fins al Teatre Principal de Sabadell podran purificar-se, sota la batuta del talentòs i teatral Roberto Rizzi-Bregnoli, assistent de Ricardo Mutti a l'Scala de Milà, amb la netedat d'una de les goles responsables d'escriure l'adjectiu Bel abans de Canto.

I si uns hi afegixen adjectius, uns altres esborrem sense voler els substantius: després d'assajar per primer cop l’obertura verdiana “La Forza del Destino”, el mestre Rizzi ens digué: “He pogut llegir en la vostra interpretació la preposició “de” l'article “La”, però no hi he trobat en cap compàs ni la “Forza” ni el "Destino". Da capo, sisplau” . I tot seguit, com per art de màgia, han aparegut amb els substantius que hi mancaven.

Si la veu de Maria del Mar Bonet era de color blau marí, la de Josep Bros és blau cel. Mar i cel: fa dies que no trepitgem terra. Vola que volaràs.

Josep Bros i Editha Gruberova, "I puritani", Bellini

LA CARN ES FA MAR

7- NENÚFARS DINS LA MAR. No veis com creixen selves i clívies, deserts i sets dins mar? No veis com volen pells d’amor i universos de lluita dins mar? No veis l’instant del llamp que apareix dins la veu de la cantadora marina? No veis com la carn es fa mar i la veu es fa ona i el gra de veu és un desert que ens umpl d’oasis? No veis la vida bategant sempre seguit en la veu de la cantadora de mar?

Biel Mesquida

L’origen dels interrogants que planteja en Biel Mesquida té un nom propi: Maria del Mar Bonet. Les respostes afirmatives posades en reguitzell les he descobert lligades amb nusos mariners als ulls del Jaume Subirana i la Bruna, a la boca oberta de Marina Rossell, al somriure encisat de Josep Tero, i als palmells de les mans de tanta altra gent que ahir i avui han estat testimonis de com "la carn es feia mar" en el Palau de la Música Catalana. Gràcies per ser-hi.

Si llegiu en veu alta el text sencer del Biel, us adonareu que totes les respostes afirmatives s'amaguen en la música de les paraules que han bastit les preguntes.

PS, Ens digueren que el concert d'ahir el passarien avui pel Canal 33 a les 23:00 h., però a la web de TV3 anuncien a la mateixa hora un concert de "Els Pets". Em sembla que van errats. Si de veres emeten el "Viatge musical per la Mediterrània" de la Maria del Mar i l'OSV, també podreu respondre al Biel. Sort.

MÀXIMES MÍNIMES

"Només hi ha dues maneres de resumir la música: o és bona o és dolenta. Si és bona no li dones més voltes, simplement en gaudeixes."

Louis Amstrong.

Il·lustració: Vizcarra

MÚSICA A LA SORRA

MÀXIMES MÍNIMES

"El periodisme musical consisteix en gent que no sap escriure entrevistant gent que no sap parlar per a gent que no sap lllegir."

Frank Zappa

Castpost

G-Spot Tornado, de Frank Zappa

EQUALITZA'T

Tot perdent el temps per la zona comercial d'Internet, he descobert una peça de roba molt adient per a músics inquiets: la ecualiseta, una samarreta amb equalitzador incorporat que converteix en llum els sons que atrapa la xarxa metàl·lica del seu micròfon adjunt, des de la flauta màgica de Mozart fins a la rentadora de John Cage. Recomanada, en fi, per a tots aquells intèrprets desacomplexats que s'hi troben com el peix a l'aigua freqüentant els suburbis més canalles de la música clàssica. Com jo, sense anar gaire lluny.

NO DEMANARÉ PERDÓ

Tico Tico. Carmen Miranda.

Que siguin les corbes de Carmen Miranda les que al compàs del "Tico Tico" obrin la porta d'aquest text simfònic, pot semblar una excentricitat a aquells la miopía mental dels quals els hi impedeix un enfoc precís del futur de la música clàssica. El cas és que en una taula rodona participada pel violoncel·lista Lluís Claret algú comentà que caldria incloure tangos i “rock and roll” en les programacions de les orquestres simfòniques. La resposta de Claret arribà un temps després en una entrevista que li vaig fer per a la revista dels simfònics del Vallès. “Aviat haurem de demanar perdó per tocar Schumann. Si els Rolling Stones no inclouen Beethoven en les seves actuacions, no veig per què nosaltres hem de tocar “rock and roll.”

Per descomptat, en el meu cas mai demanaré perdó per tocar Schumann, com tampoc, salvant les distàncies, mai ho farà Ronaldinho pel seu joc d'alta tecnologia: és genètic; però potser sí que hauríem d’excusar-nos per tota la bona música de diversos gèneres l'existència dels quals roman encara avui ignorada per massa orquestres d'arreu. Penso en cert tipus de música de cinema, a la que se li sol dedicar un concert extraordinari, però mai compartir espai en un mateix faristol amb Beethoven i simpatitzants.

I es que sóc del parer que tota orquestra hauria d'aspirar a convertir-se en un reflex sonor de la societat actual. L'assoliment, però, d'aquest objectiu demana una aposta tranquil·la i desacomplexada alhora per l'ampliació d'estils en el repertori. De fet, només hi ha un requisit que caldria exigir a la programació d'una temporada simfònica: qualitat en tots els sentits, però en cap cas la discriminació de gèneres.

Avui, el marc que enquadra l'esdeveniment d'un concert clàssic és obsolet i precisa d'una actualització pausada, tot i que sense titubejos. Els músics de la Filharmònica de Berlín, per exemple, no només mai no els hi caldrà demanar perdó per tocar Schumann, sinó que fins i tot semblen passar-s’ho d’allò més bé actualitzant amb els seus instruments les perilloses corbes de Carmen Miranda. És més, diria que la paleta de colors sonors de la còpia simfònica resulta molt més rica i suggeridora que la de l'original. Deixo doncs que siguin els filharmònics els qui, per a escàndol dels miops, us acompanyin fins a la sortida al compàs del "Tico Tico". A reveure.

Tico Tico. Filharmònica de Berlín.

LA BANDA DE BUSH

George Bush dirigeix una banda armada. No és una metàfora.

RITUAL D'APARIAMENT

Com dos ocells escenificant la crida de la natura, el ritual de apariament d'aquestes extremitats de pianista comença amb un festeig, el de la mà esquerra a la dreta. El final, però, serà el d'un amor platònic. I és que si després de ser testimoni de l'espectacle et sents l'ànima tocada, serà perquè els seus cossos mai han arribat a tocar-se. Diguem-ho ja, l'immens Sokolov brodant Le Tic-Toc-Choc de Couperin. Música que et buscarà les pessigolles en el múscul del sentiment. Deixa-la que les hi trobi. Sisplau, somriu.

MÀXIMES MÍNIMES

"Compondre no és difícil, el que és complicat és deixar caure sota la taula les notes supèrflues."

Johannes Brahms.

Avui, a las 19:00 h., la Quarta Simfonia de Brahms presumirà de bíceps cerebral en el Palau de la Música Catalana de Barcelona.

TRES HURRES PER ROBESPIERRE

Després de pentinar les barbes de Brahms per quarta simfònica vegada, ahir va arribar el moment d'il·luminar la seva ombra històrica: Schumann. La correcta visibilitat del seu concert per a violoncel, cosí germà del de Mendelssohn per a violí, depèn d'enfocar el canó de llum de manera que enalteixi les seves virtuts, el discurs romàntic de la part solista, -interpretada en aquest cas per Lluís Claret-, alhora que aombri les seves mancances, una orquestració que sembla comprada en una botiga d'articles ortopèdics de segona mà.

El cas és que mentre Claret despullava la partitura per deixar al descobert les seves abstretes corbes melòdiques, vaig recordar de sobte que Stefan Zweig considerava el Romanticisme majúscul com la fugida d'Occident, decebut pel fracàs dels ideals de la Revolució Francesa, a les terres altes de la imaginació. Entre molts d'altres, Schumann és un viu exemple del fructífer d'aquest exili continental, tot i que al compositor li costés la vida, extraviada en l'intricat laberint que la bogeria havia dissenyat en la seva ment.

El romanticisme tan intens per tan introvertit d'aquest concert no només et desembussarà les artèries, sinó que fins i tot tindrà la delicadesa de plantar-te lliris en el jardí dels teus sentiments. Cada vegada que el seu perfum t'embriagui no t'oblidis de cridar al vent tres hurres per Robespierre.

Concert per a violoncel, de Robert Schumann

Solista: Pierre Fournier

ALQUÍMIA CONTRA LA SORDÀRIA

Una cosa és tocar notes sense solta ni volta, i una altra de ben diferent és convertir-les en música. Avui, per primer cop des de fa molt de temps, els simfònics del Vallès, talment com alquimistes, hem convertit el plom de la obertura Oberon, de Weber, en or de molts quirats. I potser massa car, fins i tot, ja que el tempo bradicàrdic dictat per Jordi Mora predisposava a una interpretació hipotensa. Hi ha una causa: quantes més coses vols expressar, més temps et cal per contar-les, i Mora exigeix que lletregem totes les notes d'Oberon amb dicció de vidre. També hi ha un efecte: una execució al límit de l'ofec, perquè intueixo que el so de l'orquestra no té la densitat adient per a acomodar-se a un pols tan feixuc.

Això sí, com ja vaig apuntar ahir, el fraseig reclamat per Mora és de molta volada: “ja ningú fraseja així, aprofiteu-ho” ens ha confessat avui en un moment de joia. Pot semblar una màxima presumptuosa, però és cert que en aquests temps convulsos cap director prioritza el fraseig. El mateix Mora ens n'ha revelat el motiu: “ Per a un músic d'orquestra tenir una actitud simfònica vol dir saber escoltar els altres instruments, i ajudar-los quan reconeix que el seus discursos són més importants que el propi.” Enteneu ara perquè ja ningú fraseja així? En la vida, vull dir.

CREAR AMB PERSPECTIVA

L'assaig general amb Sergiu Celibidache que vaig publicar el diumenge no va ser un caprici, sinó un exercici de aclimatació. I és que aquesta setmana els simfònics del Vallès ens estem deixant guiar per un dels alumnes més fidels a la teologia del mestre: Jordi Mora.

Per si no us n’havíeu assabentat, Celibidache no sostenia teories, sinó teologies amb amén inclòs. El déu de la teologia celibidachiana és el fraseig, en paraules de Mora: “Frasejar és fer música. No frasejar és crear sensacions sonores locals que no poden integrar-se dintre d'una unitat, és a dir, una cosa que no té res a veure amb la música.” Amb Celibidache cada frase musical forma part d'un univers orgànic. Neix, creix, culmina i mor. Com tu i jo: la vida.

Les conseqüències del fraseig o la seva absència les entendreu de seguida amb dos exemples que encarnen dues maneres diferents d'entendre un mateix tema musical, el que obre el darrer moviment de la Quarta Simfonia de Brahms, l'obra de més gruix que assagem aquesta setmana.

En el primer exemple, “BrahmsCelibidache”, fixeu-vos com el tema neix i es desenvolupa, alimentat per la dinàmica, cada vegada amb més força i tensió, fins a assolir el cim del cinquè compàs. A partir d'aquest instant el so es relaxa per resoldre en la nota principal de la tonalitat, mi menor, on mor per deixar espai al naixement d'una altra frase, d'una altra vida. Celibidache, en fi, ha bastit aquí una unitat de vuit compassos on cada nota és una conseqüència de l'anterior i una causa de la següent. Això és frasejar: crear amb perspectiva.

En el segon exemple,“BrahmsKleiber", esdevé tot el contrari. Comença amb una dinàmica en forte que mai abandonarà, creant l'angoixant sensació de no anar enlloc. Cada compàs de la frase es manté, de manera egoista, independent l'un de l'altre. No pot morir res perquè res ha nascut, només un continent de so buit de contingut. Aquí, l'absència de perspectiva ha creat el perfil d'una geografia sense relleu.

El tercer exemple no té res a veure amb el tema, és l'obra que il•lustrava un post anterior sobre el "Duettino buffo di due gatti", de Rossini. Coses de Box.net. Per cert, els gats, com Carlos Kleiber, tampoc frasegen.

.

Així, on Celibidache embasta un discurs lumininós, en la versió de Kleiber escoltem un crit en la foscor. Corol•lari: Celibidache ha dibuixat en vuit compassos l'esquema del cicle d'una vida, la d’aquest tema de Brahms com a metàfora de la nostra; Kleiber, en canvi, només ens en ofereix l’esblanqueït reflex d'un instant.

EL MAR DE MARIA DEL MAR

Va néixer en una illa i Maria del Mar l’anomenaren. El destí de semblant redundància només podia ser en blau marí. Ni pirata ni pescadora, però sap fingir ambdues coses alhora quan li canta al cognom més estimat de la frontera humida incrustada en el seu nom: el Mediterrani. El dissabte va fer quaranta calendaris que pesca emocions amb la xarxa de la seva veu, que, per a arrodonir la redundància, és líquida i escumosa com els deixants del seu mar. Quaranta anys d’art celebrats en companyia dels simfònics del Vallès. Una clàssica entre clàssics per a descobrir-nos contemporanis.

Entre sons amb denominacions d’origen gregues i àrabs, alguns morts van reviure a la seva boca: Manolo Vázquez Montalbán, Terenci Moix i "Al damunt de la tomba" d'Ovidi Monitor, “que maleïdes les guerres i aquell qui les va fer!”. Però també molts vius van fer-se els morts: els qui creuen que tot es va perdre amb el recent emmudiment d’Itaca. Ignoren que des de Mallorca a l'Alguer, i més enllà, el cor d'una illa és el mar. El “Nostrum”. El de Maria del Mar Bonet.

María del Mar Bonet i els simfònics del Vallès ajuntarem de nou les nostres veus en el Palau de la Música, de Barcelona, el propers 16 i 17 de juny.