MÀXIMES MÍNIMES

"No hi ha més que un sol ensenyament, i és l'exemple"

Gustav Mahler

EL FRACÀS DE LES PARAULES

Tot exili és una lliçó dura, però també ensenyament i aprenentatge, amassa de nou la voluntat del dèbil, fa decidit el vacil·lant, endureix encara al més dur. Per a l'home auténticament fort l'exili no és cap minva, sinó un enfortiment de la seva força.

" Fouché. Retrat d'un home polític."(1929)

Stefan Zweig (1881 - 1942)

A L'ESQUERRA DE MOZART

Això, malauradament, només és literatura:

No pongas tus sucias manos sobre Mozart

El viernes 14 de marzo de 1980 fue un día histórico para este hombre, un tipo de izquierdas, padre de familia que se liberó de sus hijos. Y al mismo tiempo se sacudió el terror de que alguien le pudiera llamar reaccionario. Él estaba estudiando un informe del partido acerca de los índices de paro. El sonido de Led Zeppelín hacía vibrar las paredes maestras del piso. Fue cuando su hija salió de la leonera con el pelo grasiento y los dedos amarillos de nicotina, cruzó la sala, se dirigió a la biblioteca con la pretensión de llevar a sus compinches la Sinfonía número 40 de Mozart. El hombre no sabe explicar bien qué dispositivo le hizo saltar. Otras veces su hija también le había llamado carroza. Pero en esta ocasión aquel ciudadano tan fino y progresista le arreó una bofetada, se lió a golpes con todo dios y se deshizo el misterio. Echó de casa a patadas a aquella panda de golfos. Y hasta hoy. Este ciudadano es un buen hombre de izquierdas ya liberado.

Manuel Vicent

WC

Abans i després de fer servir aquest urinari per a auditoris...

renta't les mans amb molta cura.

ELS MOSSOS DE LA MÚSICA

La música simfònica s'està revelant com un recurs òptim per a lluitar contra la delinqüència a les estacions de metro del Regne Unit. Mike Parker, director general de Nexus, l'empresa que gestiona el transport públic a la zona de Newcastle, ha declarat a la BBC que des que el 1997 els altaveus del metro van començar a difondre música de Bach, Mozart i Beethoven "s'ha reduït de manera considerable el comportament antisocial de les bandes de joves."

Nexus va ser la primera empresa que va posar en pràctica aquest sistema a Europa, important-lo de Montreal, Canadà. Però no n'ha estat l'única: l'any passat, London Underground (LU) va programar música de Mozart, i àries d'òpera interpretades per Pavarotti en algunes estacions de Londres. Des d'aleshores, segons dades de la policia, el nombre de delictes comesos a la xarxa del metro durant el 2005 va disminuir un 25% en comparació amb anys anteriors.

ASSAIG GENERAL AMB...

Leonard Bernstein

La Consagració de la Primavera, Stravinski

MÀXIMES MÍNIMES

"Pel que més se'ns castiga és per les nostres virtuts."

Nietzsche

BUP-BUP

Vinyeta de Mike Lynch

RECORD AMB OBLIT

Un dia d'un passat fins avui orfe de calendari, em cridaren per a un "bolo": l'enregistrament de la sintonia d'una nova emissora de ràdio. El compositor i director era Joan Vives, el nostre John Williams particular, que va enginyar una fusió entre l'obertura de Tannhaüsser, de Wagner, i una altra sintonia radiofònica de la que Vives també n'era l'autor, la de Catalunya Ràdio, una senyera musical dotada amb la gràcia de l'eterna joventut. La sintonia que aleshores vam enregistrar era la de Catalunya Música, que de tant en tant encara sona en els passadissos de la programació. Recordo que els músics érem els mateixos que en aquell temps desgranàvem El Mikado, segons "Dagoll Dagom", al teatre Victòria, arranjat i dirigit també per en Joan, bon músic i millor persona. El cas és que avui aquell passat ha trobat els seus pares en un calendari molt llunyà. Perquè avui Catalunya Música fa vint anys. Commemoració que penso oblidar demà mateix en el recer de la immadura il·lusió que les coses que ens passen no passen en el temps. Per molts anys!

MÈU

Responent a la perversitat de l'instrument moixí inventat per Kircher, exposat pel meu admirat Gregorio en el seu El café de Ocata, proposo el ronc del Duettino buffo di due gatti, de Rossini. Mèu.

ASSAIGS DEL JO

Les paraules més emprades per Montaigne, segons la Concordance des "Essais", de Leake, i sense tenir en compte els mots gramaticals, són les següents :

1. Je + : 5007
2. Me + : 2632
3. Homme: 692 + 488 hommes
4. Moi : 664
5. Vie : 624
6. Chose : 591 + 360 choses
7. Raison: 472
8. Âme: 462
9. Mort: 441
10. Temps: 436

PARTITURA DE PEDRA

Diuen que una música encriptada en els arcs que envolten l'altar de la capella de Rosslyn, un dels escenaris de "El Codi da Vinci", ha estat desxifrada per Thomas Mitchell i el seu fill, Stuart, després de 27 anys d'investigacions. Les claus del descobriment es troben en els experiments del músic i físic alemany Ernst Chladni, qui en el segle XIX va descobrir que es podien obtenir diferents formes geomètriques en fer vibrar amb un arc de violí una placa metàl·lica amb sal a la superfície.

Segons la freqüència de les vibracions, varien les formes de les linies nodals a on es diposita la sal, modificant els dibuixos geomètrics resultants. Sembla complicat, però ho entendreu de seguida quan visioneu el vídeo, la banda sonora del qual és el "motet de Rosslyn". Una partitura de pedra, diuen.

FER L'ASE

Inspirat en un ase català, el compositor Arnold Schoenberg va trobar a Barcelona la confirmació que l'ascens a l'Olimp de la història de la Música majúscula havia de fer-se en ziga-zaga. Amb paraules de la filla del compositor, Núria Schoenberg, nascuda al barri de Vallcarca:

Durant la seva estada a Barcelona, el meu pare va aprendre molt d'un ase. Sempre que veia la bèstia pujar en ziga-zaga les escales, pensava: "Quin ase més ase! Si les pugés en línia recta, trigaria menys a arribar"... Fins que va provar de pujar-les ell, i s'adonà que aquesta ziga-zaga era més intel·ligent i menys fatigosa, perquè evitava el pendent màxim.

El cas és que les regles del sistema dodecafònic ideat per Schoenberg, -no repetir cap so abans d'haver exposat tots els altres, eludir la sensació de tonalitat precisa...- donen com a resultat un sovintejat moviment en ziga-zaga de les dotze notes de moltes sèries. Un bram, en fi, d'alta cultura:

PATUM

A la boca l'onomatopeia del tabal: Pa-tum, Pa-tum, ... El públic, aplegat al Teatre Municipal de Berga, celebrava amb aquest crit la Suite Música de la Patum, ideada pel compositor Sergi Cuenca, que fa uns dies interpretàrem els simfònics del Vallès. El programa amb música d'aquesta festa popular, declarada el 2005 per la UNESCO Patrimoni de la Humanitat, ha estat el que més quilòmetres ha rodat la temporada d'enguany, els "quaranta principals" valsos de Strauss apart: Sabadell, Barcelona, Girona, Lleida, Berga i Tordera. Estic satisfet que la meva idea de dur a una sala de concerts la música arrelada a les tradicions dels pobles de Catalunya hagi tingut aquesta acollida, la incorporació de la música popular més tel·lúrica en els faristols de la meva orquestra ha resultat un èxit.

Sé que per als melòmans de Berga ha estat un motiu d'orgull que la música de la seva festa retrunyís en el Palau de la Música de Barcelona, un altre Patrimoni de la Humanitat, compartint espai amb obres dels compositors habituals del repertori simfònic. I als simfònics ens ha permès seguir acomplint el nostre principal objectiu: difondre la bona música per tots els racons del país. Són les iniciatives d'aquest tipus les que contribueïxen a assolir el que desitgen totes les orquestres d'arreu, nuar-se a la comunitat a la qual pertanyen. Cal seguir per aquest camí.

VIU

Diuen que és mort, però tu i jo sabem que no és veritat:

L'ÚLTIM METRO

Si els qui acostumen a transitar pels passadissos del metro de Barcelona troben avui un violinista interpretant la (ma)Chacona de Bach, aviso que és molt probable que sigui Joshua Bell entretenint l'espera abans d'esbudellar en directe el concert per a violí de Beethoven en el Palau de la Música Catalana, aquesta nit a les 21:00 h.

No he comentat fins ara res sobre l'"experiment de Washington" perquè l'única cosa que ha demostrat, per a ruïna de la ciència, és que cada cop hi ha més oligofrènics dedicats a la investigació.

Per als al·lèrgics a la frivolitats periodístiques resulta molt més instructiu llegir la fitxa policial del violí de Bell: l'Stradivarius "Gibson", construït el 1713, que va pertànyer a Bronislaw Huberman, violinista els prodigis d'infantesa del qual van corprendre Brahms, a més de fundador de l'Orquestra Simfònica de Palestina, avui Filharmónica d'Israel. El cas és que a Huberman li van pispar el "Gibson" un mal dia de febrer del 1936 en el Carnegie Hall, i mai el va recuperar.

El lladre, Julian Altman, que el 1986 va confessar en el llit de mort el seu delicte, va estar interpretant música frívola amb el cèlebre instrument durant gairebé 50 anys en locals de dubtosa reputació, sense que ningú percebés la lluentor de la joia que duia entre mans.

Ara, al costat de mig segle d'anonimat, quina importància pot tenir passar desapercebut tres quarts d'hora en un passadís sota terra? La resposta la trobareu en els somriures dibuixats per les efes de l'Stradivarius "Gibson", obertures que comuniquen la superfície de la fusta vernissada amb el seu subsòl. Com a dues boques de metro.

RESURRECCIÓ

L'atzar ordena amb disciplina germànica la meva lectura de la premsa d'avui. Primer, l'agenda de concerts em revela les coincidències místiques entre la Simfonia "Resurrecció", de Mahler, que l'OBC desvetlla enguany a l'Auditori; la música de la Patum de Berga, nascuda del ventre del Corpus Christi, i que els músics del Vallès recreem aquestes dates en el seu bressol geogràfic; i "L'holandès errant" de Wagner, segons Àlex Rigola, que navega la seva eternitat al Liceu. Tot seguit, mentre remugo contra el "Frère Jacques" fúnebre amb què Mahler endola la seva simfònica "Resurrecció", el meu ànim perd l'alè en estavellar-se contra la imatge més colpidora del darrer Premi Pulitzer. No revisc fins a les acaballes del suplement cultural, guarit per l'oxígen de les darreres paraules de Brünnhilde evocades per Carles Padrissa, de La Fura dels Baus i ànima escènica de la tetralogia de Wagner que és a punt d'encarnar-se a València : Deixeu que, en el dolor i la joia, només existeixi l'amor. És aleshores quan m'adono que només els vius ressuscitem.

Derek Madsen i Cyndie French.

Imatge: Rennée C. Byer. Premi Pullitzer 2007.

QUÈ EN PENSEN?

Sovint se sent a dir que la música clàssica és elitista. Què en pensen els candidats?

MEDITACIÓ

Meditant sobre com exposar Praxíteles sense Praxíteles, "L'escriba assegut" em va sorprendre dempeus. Sense punt i apart: a uns centímetres de la meva cara els pujols de pintura en els autoretrats de van Gogh temptaven la meva llengua, o potser va ser a l'inrevés. Perquè m'avorreix Matisse em vaig obligar a distreure'm imaginant el color del so de l'ària de Bach, cantada per Braque. No vull punts i apart: els records tots junts, sense espais en blanc. Conclusió nerviosa: a la "Mona Lisa" el vidre protector li desprotegeix el somriure. No fa cap gràcia. Una òpera a la Bastille sense Mortier i sense la passió segons Sant Joan, segons Robert Wilson, que no vaig veure. Désolé. Un "déca" a la terrassa de Les Deux Magots després de dos menús "Philosophes" a Le Procope, on Napoleó va perdre el barret abans de guanyar un imperi. Preparant-se per cloure el dia, el roig encès del sol descendeix per l'horitzó mentre jo ascendeixo fins al cel del Pompidou: m'hi espera Samuel Becket. Quan vaig desesperar Godot, la torre de Eiffel parpellejava. Aquest any Víctor Hugo tampoc era a casa. Hauré de tornar-hi. París sense París només és una meditació.

FOC

Un incendi no s'apaga amb gasolina.