26 de jul. 2004

SERRAT I JO





El rectangle de l'escenari en el camp de golf de Bonmont, Montroig del Camp. La humitat. La maionesa de pot d'un entrepà de tonyina. L'únic botó sense cordar de la camisa negra. Un forat a la gespa lluny de la pilota de golf més propera. La veu rovellada del conseller Siurana en el "pregó" inaugural del concert. La primera nota de franc, la; la primera nota pagada, el mi bemoll de "Barcelona i jo". Els aplaudiments de Versace, Toni Miró i Zara, amb gent anònima a dins. Un crit, "Nano, te queremos"; la resposta: un somriure. La humitat II: la viola sua . "Ara fa vint anys que dic que fa vint anys que tinc vint anys" i el tempo de la cançó: negre amb punt=60. Un altre crit: "Guapo"; la resposta: "Gràcies, Antònia". La humitat III: el violista sua. El blanc i blau d'una bandera argentina que una dona grassa espolsa desprès de cada peça.

Pausa. El coratge de l'última cigarreta davant de l'encenedor. Una ampolla d'aigua mig buida o mig plena, vés a saber. L'abraçada entre Serrat i un home disfressat del Travolta d'aquell dissabte a la nit; és Luis del Olmo.


"Pare", que ens han declarat la guerra. La humitat IV: l'arc que llisca sobre cordes emmudides. La "Cançó de matinada" a les onze de la nit. "Mediterráneo" en calma a la remor de més aplaudiments. "Paraules d'amor" a totes les boques i als ulls closos d'una adolescent molt afavorida. "Cantares" nota a nota, vers a vers. L'última nota d'ofici: un re natural. L'espetec impacient de la darrera ovació. L'espetec pacient dels focs d'artifici. Una jaqueta XXL amb un ciutadà francès talla L, voilà, a dins. Una pilota de golf lluny del forat més proper. L'únic botó cordat de la camisa negra. El tomàquet de branca d'un entrepà de pernil salat. La humitat. Una lectura a l'autocar de tornada: "Títol de la redacció: "Elements contingents del rectangle observat. Mai no suspenia, si no me'n sortia, només m'obligava a repetir l'exercici. Això sí, fins l'infinit, si calia. Aquella redacció em va costar tres mesos. Vaig repetir-la i repetir-la, fins que un bon dia em vaig limitar a escriure: "L'únic element contingent és el rectangle".