OBAMA IN CONCERT

Fa quatre anys, un virtuós de la paraula va participar en la temporada de concerts de l'Orquestra Simfònica de Xicago narrant el Retrat de Lincoln, partitura d'Aaron Copland. Avui el narrador ha esdevingut la narració. Obama in concert:

LLICÈNCIES

Només unes hores després de llegir un panegíric a partir del 50 aniversari del debut operístic de Carreres -Josep a Catalunya, José a la resta del món- descobreixo aquí una imatge del tenor presa prop de les nostres antípodes, a Sidney, Austràlia, durant la presentació del seu proper concert en el vaixell de ciment de la Opera House, dirigit per David Giménez, ombra fidel i director titular dels simfònics del Vallés.

A Opera Chic ens adverteixen sobre la atmosfera Bond, James Bond, que desprèn el retrat. No és l'única: aquí han trobat d’altres atmosferes glamouroses en sengles retrats de Carreras. L'estil James Bond, no obstant això, és el més s'ajusta a l'actual personalitat del tenor. Tot i que la seva llicència no sigui per matar, com la de 007, sinó les seves antípodes: llicència per salvar vides. I això sí que mereix un panegíric redactat amb el patrocini d’un martini “shaken not stirred”. Salut.

ÀNIMA INANIMADA

Hi ha violinistes que toquen com a robots, però a Toyota li ha vingut de gust invertir els termes de l'equació per a obtenir robots que toquen com a violinistes. En qualsevol cas, i pel que hem escoltat, de molta pompa i poca circumstància, no hi ha motiu d’alarma; els robots poden tocar una partitura, sí, però els humans la interpretem. Epíleg: un ésser inanimat mai podrà donar-li una "ánima" a la música.

ON ÉS STOCKHAUSEN?

UN PARANGÓ AL SILENCI

Curiosa paradoxa la del músic que parla del silenci en un suplement cultural el nom del qual evoca un caos sonor: Babelia. El pianista polonès Piotr Anderszewski és un caçador de silencis, que ningú no s'estranyi doncs que l’hagin especialitzat en el sord més fragorós de la història de la música, Beethoven: El silenci és molt important per a un músic i com la meva professió m'obliga a viatjar contínuament, a més d'explorar els carrers, els bars i els museus dels llocs que visito, em fixo especialment en la qualitat del silenci que té cada ciutat. No n’hi ha dos, d’iguals. Per això adoro Lisboa, la seva qualitat de silenci no té parangó.

No tenir parangó ha d’estar molt bé. No ho sé, com també desconec si la seva adoració declarada pels enregistraments s'estén als silencis. Aquest seria el relat amb Paul Auster com a parangó: un pianista de gira pel món amb els silencis de les grans urbs registrats per ordre alfabètic en el seu ipod; d'Anvers a Saragossa.

L'arbre geneoartístic de Anderszewski té les seves arrels en Sviatoslav Richter i Glenn Gould. Encara no li ha crescut la branca de John Cage, o per ventura en un rapte de bogeria cometés la insensatesa de podar-la, aquesta: “El silenci no existeix, no és un fenomen acústic sinó la pèrdua de la intenció d'escoltar.” El pianista hauria de prendre's un temps per a meditar-la. Amb 4’33’’ en tindria prou.

AQUEST LLIBRE EM SONA!

Demà, dijous, 22 de novembre, a la Sala de Revistes de la Biblioteca d’Humanitats, Facultat de Filosofia i Lletres (Edifici B), Campus de Bellaterra, (13:00 h.) un quartet de corda de la Simfònica, acompanyat de l’actor Enric López, escenificaran “Aquest llibre em sona!” un programa que he dissenyat dins del cicle “Musikarts” amb què la Simfònica del Vallès, amb el patrocini de “la Caixa”, ofereix la realització conjunta amb les Universitats, d’un seguit d’activitats amb la finalitat de posar el món musical a l’abast dels estudiants, apropant-los físicament la música simfònica al seu entorn quotidià i facilitar la possibilitat d’assistir a concerts en els principals auditoris i equipaments del país.

Aquest llibre em sona! agermana literatura i música. Música com a matriu d’on neixen paraules. Papers i partitures que es fusionen els uns amb les altres: Samuel Becket, John Cage i Philip Glass; Vikrham Seth, Ariel Dorfman i Schubert ; Thomas Mann i Gustav Mahler; Hermann Hesse i Mozart; Jaume Cabré i Bach. Escriptors i músics, músics i escriptors, dues cares que giren en una roda de mots i notes per donar llum a textos que et fan dir: Aquest llibre em sona!

L'entrada és lliure. Hi sou tots convidats.

TOT ESFULLANT CARXOFES

El quartet d'amics “Els escarxofats”, així anomenat per qui aquest text subscriu degut al costum de menjar carxofes al punt de brasa tots els divendres que ens trobem al restaurant "Lluís Montllor", de Sabadell, vam asseure ahir a taula el músic empordanès Vicens Prats, flauta solista de l' Orquestra de París i artista resident aquesta temporada a la Simfònica del Vallès.

El Vicens estrenà divendres la seva residència a casa nostra interpretant l'himne oficial dels flautistes, el Concert de Mozart en Sol major. Himne que agermanà amb un altre himne: “El tempo del primer moviment és el mateix que el de la Marsellesa.”. Comproveu-ho vosaltres mateixos taral·lejant la tonada del francès damunt d'aquesta interpretació concentrada del Sol de Mozart per les mans d'un anònim estudiant oriental.

El nostre convidat és enemic acèrrim de la serietat institucional que presideix la interpretació de la música simfònica. “ En els concerts, no m'agrada posar cara d'estar enregistrant un DVD. M'agrada parlar amb el públic” No diu mentida; ahir, res més sortir a escena, es dirigí al respectable amb aquestes paraules : “Atès que ens hem de veure sovint aquesta temporada, espero que acabem fent-nos amics. Per altra banda, disculpin si toco el concert de Mozart amb partitura. No és que no me’l sàpiga, l’he tocat moltes vegades, sinó que en aquests casos sempre dono preferència a la música abans que a la memòria.”

El Vicens va fer una interpretació estupenda de Mozart, tan brillant i daurada com la seva flauta d'or, (sí, ja ho sé, no és una comparança molt inspirada, però ¿què vols en cap de setmana?). Després, com a propines, primer va brodar Syrinx, de Debussy:“Els hi juro que la tocaré tal i com Debussy la va escriure” va anunciar al públic. És a dir, com ho delata la imatge, i no com sona a la “Música en els teus ulls” d'aquest blog, amb les fuses entestades a posar cara de velocitat.

Amb el segon bis, la Allemande de la Partita de Bach, el Vicens va aconseguir que dues llàgrimes rellisquessin per les galtes de la meva companya de faristol, la nord-americana Lynn Burton, que en arribar als seus llavis es transformaren en aquesta frase: “Me ha "emosionado" .

Mentre esfullàvem carxofes a la brasa, el nostre artista resident ens digué que, al llarg de la seva història, l'Orquestra de París ha tingut, entre d’altres celebritats, Karajan, Georg Solti i Daniel Barenboim com a directors titulars. Que el flautista i director especialitzat en música antiga, Franz Brüggen, té barroques fins les dents: “Li vaig regalar unes espardenyes barroques que li van encantar. Tot i que em va costar un munt trobar el seu número, calça un 48. Quina llesca!”.

Més: ...que a París hi ha una escola per a futurs ministres on una de les proves d'ingrés consisteix a parlar durant mitja hora d'un tema del que no se'n tingui ni idea. Val a dir que els qui no arriben a ministres acaben de gerents a les orquestres públiques. També ens mostrà el seu nou i flamant "iphone", alliberat, que Vicens adquirí a Xangai durant una molt recent gira dels músics parisencs per Orient: “Seül és enorme. De l'hotel a la sala de concerts, l'autobús trigà una hora i mitja.”

El Vicens expandeix la seva rauxa ampurdanesa quan fa de cronista de la seva orquestra. Dos exemples: en el primer vídeo, provoca Anaïs Benoit, flautí de l'Orquestra de París, perquè mostri el seu art a la sala d'espera de l'aeroport de València. En el segon, immortalitza les bretolades d'alguns músics de la formació francesa en el preludi d'un concert. A ambdós, la jocosa veu del narrador pertany al músic català:

He transcrit les paraules del Vicens, i ensenyat a través d'intèrprets anònims la música amb què ahir ens delectà, però no he deixat cap mostra sonora del seu toc portentós. Per obtenir-la de primera mà, haureu d'anar dissabte que ve, 24 de novembre, al Palau de la Música, de Barcelona, on a les 19:00 h. i acompanyat dels Simfònics del Vallès, Vicens Prats encendrà de nou l'enlluernador Sol de Mozart. No us ho perdeu.. Vaig més enllà: a qui més s'esforci en fer-me la gara-gara en l'apartat de comentaris, li regalaré una entrada. De res.

"Com qui m'agradaria tocar, dius? Si pogués tocar sempre com jo, ja en tindria prou."

Vicens Prats.