APRENDRE A ESCOLTAR

LLIÇÓ 1:

(...)

4'33", John Cage.

David Tudor

VOLA QUE VOLARÀS

Aquests dies els simfònics del Vallès hem pogut comprovar com la immunoglobina i el cortisol vessen del cos del tenor Josep Bros, propietari d'una veu transparent a través de la qual admires la bellesa de les òperes del passat amb una nitidesa d'alta definició. A les nou del vespre, tots els melòmans que s'acostin fins al Teatre Principal de Sabadell podran purificar-se, sota la batuta del talentòs i teatral Roberto Rizzi-Bregnoli, assistent de Ricardo Mutti a l'Scala de Milà, amb la netedat d'una de les goles responsables d'escriure l'adjectiu Bel abans de Canto.

I si uns hi afegixen adjectius, uns altres esborrem sense voler els substantius: després d'assajar per primer cop l’obertura verdiana “La Forza del Destino”, el mestre Rizzi ens digué: “He pogut llegir en la vostra interpretació la preposició “de” l'article “La”, però no hi he trobat en cap compàs ni la “Forza” ni el "Destino". Da capo, sisplau” . I tot seguit, com per art de màgia, han aparegut amb els substantius que hi mancaven.

Si la veu de Maria del Mar Bonet era de color blau marí, la de Josep Bros és blau cel. Mar i cel: fa dies que no trepitgem terra. Vola que volaràs.

Josep Bros i Editha Gruberova, "I puritani", Bellini

LA CARN ES FA MAR

7- NENÚFARS DINS LA MAR. No veis com creixen selves i clívies, deserts i sets dins mar? No veis com volen pells d’amor i universos de lluita dins mar? No veis l’instant del llamp que apareix dins la veu de la cantadora marina? No veis com la carn es fa mar i la veu es fa ona i el gra de veu és un desert que ens umpl d’oasis? No veis la vida bategant sempre seguit en la veu de la cantadora de mar?

Biel Mesquida

L’origen dels interrogants que planteja en Biel Mesquida té un nom propi: Maria del Mar Bonet. Les respostes afirmatives posades en reguitzell les he descobert lligades amb nusos mariners als ulls del Jaume Subirana i la Bruna, a la boca oberta de Marina Rossell, al somriure encisat de Josep Tero, i als palmells de les mans de tanta altra gent que ahir i avui han estat testimonis de com "la carn es feia mar" en el Palau de la Música Catalana. Gràcies per ser-hi.

Si llegiu en veu alta el text sencer del Biel, us adonareu que totes les respostes afirmatives s'amaguen en la música de les paraules que han bastit les preguntes.

PS, Ens digueren que el concert d'ahir el passarien avui pel Canal 33 a les 23:00 h., però a la web de TV3 anuncien a la mateixa hora un concert de "Els Pets". Em sembla que van errats. Si de veres emeten el "Viatge musical per la Mediterrània" de la Maria del Mar i l'OSV, també podreu respondre al Biel. Sort.

MÀXIMES MÍNIMES

"Només hi ha dues maneres de resumir la música: o és bona o és dolenta. Si és bona no li dones més voltes, simplement en gaudeixes."

Louis Amstrong.

Il·lustració: Vizcarra

MÚSICA A LA SORRA

MÀXIMES MÍNIMES

"El periodisme musical consisteix en gent que no sap escriure entrevistant gent que no sap parlar per a gent que no sap lllegir."

Frank Zappa

Castpost

G-Spot Tornado, de Frank Zappa

EQUALITZA'T

Tot perdent el temps per la zona comercial d'Internet, he descobert una peça de roba molt adient per a músics inquiets: la ecualiseta, una samarreta amb equalitzador incorporat que converteix en llum els sons que atrapa la xarxa metàl·lica del seu micròfon adjunt, des de la flauta màgica de Mozart fins a la rentadora de John Cage. Recomanada, en fi, per a tots aquells intèrprets desacomplexats que s'hi troben com el peix a l'aigua freqüentant els suburbis més canalles de la música clàssica. Com jo, sense anar gaire lluny.

NO DEMANARÉ PERDÓ

Tico Tico. Carmen Miranda.

Que siguin les corbes de Carmen Miranda les que al compàs del "Tico Tico" obrin la porta d'aquest text simfònic, pot semblar una excentricitat a aquells la miopía mental dels quals els hi impedeix un enfoc precís del futur de la música clàssica. El cas és que en una taula rodona participada pel violoncel·lista Lluís Claret algú comentà que caldria incloure tangos i “rock and roll” en les programacions de les orquestres simfòniques. La resposta de Claret arribà un temps després en una entrevista que li vaig fer per a la revista dels simfònics del Vallès. “Aviat haurem de demanar perdó per tocar Schumann. Si els Rolling Stones no inclouen Beethoven en les seves actuacions, no veig per què nosaltres hem de tocar “rock and roll.”

Per descomptat, en el meu cas mai demanaré perdó per tocar Schumann, com tampoc, salvant les distàncies, mai ho farà Ronaldinho pel seu joc d'alta tecnologia: és genètic; però potser sí que hauríem d’excusar-nos per tota la bona música de diversos gèneres l'existència dels quals roman encara avui ignorada per massa orquestres d'arreu. Penso en cert tipus de música de cinema, a la que se li sol dedicar un concert extraordinari, però mai compartir espai en un mateix faristol amb Beethoven i simpatitzants.

I es que sóc del parer que tota orquestra hauria d'aspirar a convertir-se en un reflex sonor de la societat actual. L'assoliment, però, d'aquest objectiu demana una aposta tranquil·la i desacomplexada alhora per l'ampliació d'estils en el repertori. De fet, només hi ha un requisit que caldria exigir a la programació d'una temporada simfònica: qualitat en tots els sentits, però en cap cas la discriminació de gèneres.

Avui, el marc que enquadra l'esdeveniment d'un concert clàssic és obsolet i precisa d'una actualització pausada, tot i que sense titubejos. Els músics de la Filharmònica de Berlín, per exemple, no només mai no els hi caldrà demanar perdó per tocar Schumann, sinó que fins i tot semblen passar-s’ho d’allò més bé actualitzant amb els seus instruments les perilloses corbes de Carmen Miranda. És més, diria que la paleta de colors sonors de la còpia simfònica resulta molt més rica i suggeridora que la de l'original. Deixo doncs que siguin els filharmònics els qui, per a escàndol dels miops, us acompanyin fins a la sortida al compàs del "Tico Tico". A reveure.

Tico Tico. Filharmònica de Berlín.

LA BANDA DE BUSH

George Bush dirigeix una banda armada. No és una metàfora.

RITUAL D'APARIAMENT

Com dos ocells escenificant la crida de la natura, el ritual de apariament d'aquestes extremitats de pianista comença amb un festeig, el de la mà esquerra a la dreta. El final, però, serà el d'un amor platònic. I és que si després de ser testimoni de l'espectacle et sents l'ànima tocada, serà perquè els seus cossos mai han arribat a tocar-se. Diguem-ho ja, l'immens Sokolov brodant Le Tic-Toc-Choc de Couperin. Música que et buscarà les pessigolles en el múscul del sentiment. Deixa-la que les hi trobi. Sisplau, somriu.

MÀXIMES MÍNIMES

"Compondre no és difícil, el que és complicat és deixar caure sota la taula les notes supèrflues."

Johannes Brahms.

Avui, a las 19:00 h., la Quarta Simfonia de Brahms presumirà de bíceps cerebral en el Palau de la Música Catalana de Barcelona.

TRES HURRES PER ROBESPIERRE

Després de pentinar les barbes de Brahms per quarta simfònica vegada, ahir va arribar el moment d'il·luminar la seva ombra històrica: Schumann. La correcta visibilitat del seu concert per a violoncel, cosí germà del de Mendelssohn per a violí, depèn d'enfocar el canó de llum de manera que enalteixi les seves virtuts, el discurs romàntic de la part solista, -interpretada en aquest cas per Lluís Claret-, alhora que aombri les seves mancances, una orquestració que sembla comprada en una botiga d'articles ortopèdics de segona mà.

El cas és que mentre Claret despullava la partitura per deixar al descobert les seves abstretes corbes melòdiques, vaig recordar de sobte que Stefan Zweig considerava el Romanticisme majúscul com la fugida d'Occident, decebut pel fracàs dels ideals de la Revolució Francesa, a les terres altes de la imaginació. Entre molts d'altres, Schumann és un viu exemple del fructífer d'aquest exili continental, tot i que al compositor li costés la vida, extraviada en l'intricat laberint que la bogeria havia dissenyat en la seva ment.

El romanticisme tan intens per tan introvertit d'aquest concert no només et desembussarà les artèries, sinó que fins i tot tindrà la delicadesa de plantar-te lliris en el jardí dels teus sentiments. Cada vegada que el seu perfum t'embriagui no t'oblidis de cridar al vent tres hurres per Robespierre.

Concert per a violoncel, de Robert Schumann

Solista: Pierre Fournier

ALQUÍMIA CONTRA LA SORDÀRIA

Una cosa és tocar notes sense solta ni volta, i una altra de ben diferent és convertir-les en música. Avui, per primer cop des de fa molt de temps, els simfònics del Vallès, talment com alquimistes, hem convertit el plom de la obertura Oberon, de Weber, en or de molts quirats. I potser massa car, fins i tot, ja que el tempo bradicàrdic dictat per Jordi Mora predisposava a una interpretació hipotensa. Hi ha una causa: quantes més coses vols expressar, més temps et cal per contar-les, i Mora exigeix que lletregem totes les notes d'Oberon amb dicció de vidre. També hi ha un efecte: una execució al límit de l'ofec, perquè intueixo que el so de l'orquestra no té la densitat adient per a acomodar-se a un pols tan feixuc.

Això sí, com ja vaig apuntar ahir, el fraseig reclamat per Mora és de molta volada: “ja ningú fraseja així, aprofiteu-ho” ens ha confessat avui en un moment de joia. Pot semblar una màxima presumptuosa, però és cert que en aquests temps convulsos cap director prioritza el fraseig. El mateix Mora ens n'ha revelat el motiu: “ Per a un músic d'orquestra tenir una actitud simfònica vol dir saber escoltar els altres instruments, i ajudar-los quan reconeix que el seus discursos són més importants que el propi.” Enteneu ara perquè ja ningú fraseja així? En la vida, vull dir.

CREAR AMB PERSPECTIVA

L'assaig general amb Sergiu Celibidache que vaig publicar el diumenge no va ser un caprici, sinó un exercici de aclimatació. I és que aquesta setmana els simfònics del Vallès ens estem deixant guiar per un dels alumnes més fidels a la teologia del mestre: Jordi Mora.

Per si no us n’havíeu assabentat, Celibidache no sostenia teories, sinó teologies amb amén inclòs. El déu de la teologia celibidachiana és el fraseig, en paraules de Mora: “Frasejar és fer música. No frasejar és crear sensacions sonores locals que no poden integrar-se dintre d'una unitat, és a dir, una cosa que no té res a veure amb la música.” Amb Celibidache cada frase musical forma part d'un univers orgànic. Neix, creix, culmina i mor. Com tu i jo: la vida.

Les conseqüències del fraseig o la seva absència les entendreu de seguida amb dos exemples que encarnen dues maneres diferents d'entendre un mateix tema musical, el que obre el darrer moviment de la Quarta Simfonia de Brahms, l'obra de més gruix que assagem aquesta setmana.

En el primer exemple, “BrahmsCelibidache”, fixeu-vos com el tema neix i es desenvolupa, alimentat per la dinàmica, cada vegada amb més força i tensió, fins a assolir el cim del cinquè compàs. A partir d'aquest instant el so es relaxa per resoldre en la nota principal de la tonalitat, mi menor, on mor per deixar espai al naixement d'una altra frase, d'una altra vida. Celibidache, en fi, ha bastit aquí una unitat de vuit compassos on cada nota és una conseqüència de l'anterior i una causa de la següent. Això és frasejar: crear amb perspectiva.

En el segon exemple,“BrahmsKleiber", esdevé tot el contrari. Comença amb una dinàmica en forte que mai abandonarà, creant l'angoixant sensació de no anar enlloc. Cada compàs de la frase es manté, de manera egoista, independent l'un de l'altre. No pot morir res perquè res ha nascut, només un continent de so buit de contingut. Aquí, l'absència de perspectiva ha creat el perfil d'una geografia sense relleu.

El tercer exemple no té res a veure amb el tema, és l'obra que il•lustrava un post anterior sobre el "Duettino buffo di due gatti", de Rossini. Coses de Box.net. Per cert, els gats, com Carlos Kleiber, tampoc frasegen.

.

Així, on Celibidache embasta un discurs lumininós, en la versió de Kleiber escoltem un crit en la foscor. Corol•lari: Celibidache ha dibuixat en vuit compassos l'esquema del cicle d'una vida, la d’aquest tema de Brahms com a metàfora de la nostra; Kleiber, en canvi, només ens en ofereix l’esblanqueït reflex d'un instant.

EL MAR DE MARIA DEL MAR

Va néixer en una illa i Maria del Mar l’anomenaren. El destí de semblant redundància només podia ser en blau marí. Ni pirata ni pescadora, però sap fingir ambdues coses alhora quan li canta al cognom més estimat de la frontera humida incrustada en el seu nom: el Mediterrani. El dissabte va fer quaranta calendaris que pesca emocions amb la xarxa de la seva veu, que, per a arrodonir la redundància, és líquida i escumosa com els deixants del seu mar. Quaranta anys d’art celebrats en companyia dels simfònics del Vallès. Una clàssica entre clàssics per a descobrir-nos contemporanis.

Entre sons amb denominacions d’origen gregues i àrabs, alguns morts van reviure a la seva boca: Manolo Vázquez Montalbán, Terenci Moix i "Al damunt de la tomba" d'Ovidi Monitor, “que maleïdes les guerres i aquell qui les va fer!”. Però també molts vius van fer-se els morts: els qui creuen que tot es va perdre amb el recent emmudiment d’Itaca. Ignoren que des de Mallorca a l'Alguer, i més enllà, el cor d'una illa és el mar. El “Nostrum”. El de Maria del Mar Bonet.

María del Mar Bonet i els simfònics del Vallès ajuntarem de nou les nostres veus en el Palau de la Música, de Barcelona, el propers 16 i 17 de juny.

ASSAIG GENERAL AMB...

...Sergiu Celibidache

Bolero, Ravel

UN SUPERVIVENT DE VARSÒVIA

I cannot remember amb exactitud el dia en què la por d'"Un supervivent de Varsòvia”, de Schoenberg, va bastir un niu en el meu cervell. Fins ara, esquinçant la boira amb què el pas del temps havia cobert la meva memòria de la partitura, s'abocaven tres volcans en erupció: les primeres notes escopides per les trompetes, el crit del narrador predient l'horror “Get Out! the sargent will be furious”, i la primera glopada de l'oració Shema’ Yisroel (Escolta Israel) que respira el cor masculí.

Però avui aquest afilador de la memòria visual que és Youtube m'ha descobert de nou tota la geografia de la música: el que sovinteja en terrenys maltractats per la lava, un paisatge esquerp on les paraules sonen com a roques incandescents despenyant-se cap a la teva consciència per un pendent pronunciat en alemany.

Schoenberg va armar l'esquelet d'aquesta música testimonial el 1947, i René Leibowitz, alumne de Webern, alumne al seu torn del mestre, el va farcir amb la carn encara fumenjant de les víctimes, que cobrí amb la pell d'una instrumentació plena de durícies.

Les dues meitats de la sèrie dodecafònica semblen haver decidit repartir-se els dos papers principals de l’auca clàssica: antecedent per a la primera porció, conseqüent en la segona.

Si a aquest detall gens gratuït li sumem les molles de pa que Schoenberg ha deixat caure en les cruïlles de la partitura, accessibles només a oïdes en permanent alerta roja, s'entén que Nuria, la filla catalana del compositor, digués en una entrevista que “Un supervivent de Varsòvia” és l'obra més adient per a ressuscitar a tots els melòmans que no van sobreviure a la desaparició de la tonalitat

La narració cantada, (Sprechgesang), tècnica el copyright de la qual pertany a Schoenberg, va a càrrec del baríton Hermann Prey subscrivint el seu viatge professional des d'Eros, quan perseguia amb veu tecnicolor formoses molineres en el bosc de Schubert, fins a Tànatos, ara declamant en blanc negre l'horror nazi en el crepuscle de Schoenberg.

El text l'obre una memòria desmemoriada: ell no ho recorda tot, però el que ara ens dirà tenim l'obligació de no oblidar-ho mai. No deixem que el temps i les seves boires extingeixin aquests volcans.

HEROIS

Assaig de traducció de l’article de Hilary Brown per ABC News.

"Segons l'ONU cada dia moren cent persones assassinades a l'Iraq, però hi ha altres víctimes inanimades de la violència: l'Orquestra Simfònica de l'Iraq és un fenomen, una anomalia, un anacronisme en un poble a les portes de la guerra civil. Es reuneix dues vegades per setmana per a assajos i concerts, sempre i a on sigui que pugui. El director, Karim Wasfi, educat als Estats Units, i alguns dels seus músics han rebut amenaces de mort, però Wasfi té un somni: fer servir la música com a arma contra les bales i les bombes. "No crec que els segrests, els cotxes bomba, els assassinats i les atrocitats siguin tot el que funciona a l'Iraq" diu Karim. "Penso que la cultura i la música també estan funcionant".

L'orquestra interpreta tot tipus de música- no només Bach, Beethoven o Brahms, sinó també George Gershwin i jazz. De manera increïble només un músic ha estat assassinat des de la invasió. Però recentment, un d'ells ha perdut alguna cosa molt preuada. Mohammed Qassim toca el violí, un bell instrument del segle XIX que va comprar a Txèquia fa 25 anys i que atresorava des d'aleshores. Però en una incursió a casa seva de soldats d'EEUU i de l'exèrcit iraquià, el violí va ser fet miques. "Va reflectir un cert odi d'aquesta gent. Algun soldat extremista va dir, Què és això? I llavors va disparar i el va deixar així". Qassim va recollir les restes astellades del seu violí, que encara conserva dintre d'una caixa. No pot suportar la idea de desembarassar-se’n, encara que li resulta impossible reparar-lo. Podria obtenir alguna compensació? "Quan perds una cosa que té un valor espiritual, és molt difícil de compensar" diu amb un petit somriure. Qassim encara toca a l'orquestra amb un instrument de qualitat molt inferior. "Això em trenca el cor" diu "però és important que em mantingui interpretant."

I això és just el que tots els músics de l'Orquestra Simfònica de l'Iraq estan fent, tot i que han rebut amenaces de mort, han d'assajar gairebé en secret i no gosen de mostrar les seves cares a les càmeres de la televisió. Els extremistes religiosos que lluiten per a obtenir el control del país creuen que la llibertat d'expressió, la música i la cultura són perilloses, perverses i contràries a l'Alcorà. Malgrat tot, el director de l'orquestra Wasfi ha provat d'organitzar un concert per a tots els grups religiosos que lluiten a l'Iraq, per a unir-los només durant una hora. El seu idealisme és impressionant: "La música i les arts ens estan unint," diu Karim. "Aquest és un dels acostaments que estic provant de fer". Aquesta "unitat" és encara només un somni. Mentre, els seus músics toquen, fin i tot Qassim amb el seu violí prestat. Recentment l'orquestra va fer un concert a la Zona Verda, patrocinat per la Cambra de Comerç Americana. Tocaren Mozart. Aquella nit la religió era la música en tota la seva dolçor i bellesa."

ARAGALL

Un dia Luciano Pavarotti va posar un marc de paraules a les nostres intuïcions: Jaume Aragall es la veu més bella del segle. Ningú ha aconseguit encara desmuntar la sentència del tenor italià. I els que ho proven de fer, diuen a tot estirar que la carrera d'Aragall és irregular, sense advertir que darrere d'aquesta crítica s'amaga un gran elogi, que aquesta bellesa sorgeix de les cordes vocals d'un home que encarna la fragilitat inherent a la condició humana. Vull dir que tothom entendria que un artista extraterrestre, que n’hi ha, - els reconeixeran perquè mai no fan cap pífia i sempre somriuen a les fotos, tan feliços i segurs que semblen d'ells mateixos,- fos el recipient de la veu més bella del segle. El que resulta un fet excepcional és que aquest do el gaudeixi un home senzill, amb les pors i inseguretats pròpies de tot ésser humà. Tal volta el que en realitat Pavarotti ens deia és que Jaume Aragall és la veu més humana del segle.

(ANTI)MASTERCLASS DE...

Jascha Heifetz, violí.

Concert n. 4 per a violí i orquestra, de Vieuxtemps.