LA TERRA ÉS...

"La Terra és plana, i qualsevol que rebutgi aquesta afirmació és un ateu que mereix d'ésser castigat."

Abdel-Aziz Ibn Baaz, suprema autoritat religiosa d'Aràbia Saudí, edicte (fatwa) de 1993.

IRNA. 3 de septiembre de 2005

El III Simposio Internacional sobre el Diálogo de Civilizaciones se celebrará en la isla de Rodas, Grecia, del 4 al 8 de octubre.(...)

En el simposio internacional se podrán ver rostros de la sociedad, la ciencia, la cultura y la economía de 35 países, entre los que se cuentan Italia, España, Francia, Estados Unidos, Palestina, Armenia y Arabia Saudita.

En el simposio se debatirán temas de la más candente actualidad del panorama internacional, y la convergencia cultural, social y económica, y el autoconocimiento religioso y cultural.

EL CERCLE VICIÓS

Molt a desgrat meu, la conclusió final del text adjunt confirma l'existència d'un cercle viciós sense aturador. Per això, potser, és d'obligada lectura. Si més no, l'autor,- el Fuster majúscul, Joan-, us farà entendre les veritables motivacions que s'amaguen rere el recent manifest d'Espasa, Boadella i companyia. El més sorprenent, però, és que les paraules de l'escriptor de Sueca són de fa gairebé mig segle. El passat que es fa present. Ja ho he dit: el cercle viciós. I molt a desgrat meu.

23 d'abril de 1956

Si hem de jutjar pel que diuen els diaris, les ràdios i els nostres contertulians que s'acontenten de repetir-ne les bestieses, sembla que ha arribat el moment de la cancel·lació dels nacionalismes. Poques idees, o pocs ideals, heretats de les generacions anteriors, es veuen, com el nacionalisme d'avui, sotmesos a una desestima tan palpable i insistida. No em vaga d'entrar, ara en conjectures sobre si s'ho té ben merescut o no. Una opinió generalitzada dels darrers temps li atribueix la culpa de les guerres més doloroses de la centúria, oblidant que potser en comptes de ser-ne la causa n'és l'efecte, i callant sobretot que molt sovint ha servit de pretext a mòbils prou més obscurs i inconfessables. (...)

El que jo voldria comentar en aquesta nota , i subratllar, és la maniobra que s'oculta en les virtuoses manifestacions antinacionalistes sorgides pertot. En certa part, és clar, hi ha una voluntat càlida i de bona fe, que desitjaria desintoxicar els pobles europeus d'aqueix sentiment, de vegades sentimentalisme malaltís, que és l'exacerbació patriòtica. Però en major mesura, l'antinacionalisme que veiem estendre's al nostre entorn no té un tan lloable fonament, ans el contrari, sembla no ser sinó una astúcia pròpiament nacionalista: l'astúcia d'un nacionalisme que se sent amenaçat per un altre en la seva subsistència o en la seva expansió. Darrera l'antinacionalisme de l'europeista, del cosmopolita i del revolucionari segueix, a penes emboscada, en peu de guerra, la mateixa obsessió nacionalista de sempre. (...) El fet a destacar és aquest: en un grau important, l'actitud antinacionalista és encara un instrument del nacionalisme, d'alguns nacionalismes.(...)

La indignació dels cosmopolites no es posa en marxa sinó quan un altre nacionalisme cultural, o ni tan sols nacionalisme, petit i fins aleshores arraconat, pretén abandonar el seu aïllament i vol aposentar-se en una línia d'universalitat. Mentre que es resigna a vegetar en la modèstia del folklore, en el clos dialectal, el cosmopolita li perdona la vida, perquè sempre es bo de tenir colònies: ara, només que es proposi de normalitzar-se, de viure universalment pel seu compte, el cosmopolita s'irritarà i clamarà consternat en nom de vés a saber quins interessos sagrats. En realitat, allò que el cosmopolita defensa és un monopoli nacional.(...)

I pensem encara en un detall revelador: els antinacionalistes, els típics antinacionalistes d'avui , procedeixen de les nacions potents de les nacions que tenen el nacionalisme més arrelat perquè l'hi inciten i treballen les enormes maquinàries estatals. I el seu antinacionalisme, nacionalment, no exhorta al desarmament del nacionalisme dels seus compatriotes, sinó més aviat als dels nacionalismes que li són adversos, interns, veïns o colonials. (...)

En realitat, un nacionalisme només es crispa i arbora enfront d'un altre nacionalisme que l'amenaça. O millor: una nació només té necessitat- de vegades necessitat biològica, d'instint de conservació- d'exaltar-se en nacionalisme, quan es veu en perill davant les ambicions d'una altra nació. Som molts els homes del món -i ai!. a la mateixa Europa i tot- que ens sentim nacionalistes perquè els altres no ens permeten deixar de ser-ho.

Indagacions i propostes

Joan Fuster
Ed. 62
4ª edició: 1998.

EL FOX -TROT DE BUSH

Ahir vaig ser testimoni directe de com la FOX li netejava el cul al President Bush. Tasca bruta, certament, sobretot als Estats Units, si hem de creure el que escrivia fa uns dies el Buenafuente al seu blog: Vengo de Estados Unidos. Primera conclusión: el papel de váter sólo tiene una capa. En qualsevol cas vaig veure com al paper higiènic que feien servir els perdi.., periot..., perdio..., periotostes, periodistes, ara (coi de paraula defectuosa) hi quedaven impreses aquestes frases després del fet: "Bastirem una nova Nova Orleans" "L'ajuda del govern és massiva" "Cada vida és preciosa", que els palanganers que acompanyaven Bush celebraren amb percussió de mans i somriures estrets, sense dents.

Tota frase amb vocació de pompa té un encaix precís en el temps, assignat per la cronologia dels esdeveniments. I les paraules que Bush defecà a la FOX, (la versió per a orquestra de jazz de la COPE) arribaven milers de morts massa tard. Pudien: eren deposicions.

Com es preguntava ahir Paul Krugman al New York Times: ¿com és possible que l'ajut a les víctimes del Katrina trigui tant a arribar, quan fa cinc dies que tothom n'estava al cas de les immenses destrosses que provocaria el pas l'huracà? I qui diu cinc dies podria omplir-se el pensament de més arguments si només en digués tres. Perquè fa tres dies, mentre a Nova Orleans passava això...

segons Boingboing el president Bush estava fent això altre ...

Segona pregunta de Krugman : ¿per què no s'hi van prendre mesures de prevenció? Ell mateix ens deixa un rastre que hem de seguir per trobar-ne la resposta. Mal traduït ve a dir que, després del 2003, el Cos d'Enginyers de l'exèrcit va desaccelerar abruptament el control de les possibles inundacions i de l'enfonsament de dics. Les causes: la guerra d'Iraq i el retalls pressupostaris. De fet, el 2002, el cap del Cos va dimitir després de criticar, segons Krugman, la proposta de l'administració central de retallar el pressupost de l'enginyeria militar.

Les cròniques diuen que el Katrina ha posat en evidència l'existència de desigualtats socials als Estats Units. Però resulta molt més angoixant que els mateixos perdi.., periot..., perdio..., periotostes, periodistes, ara (coi!! que algú li posi oli a la paraula, que ja no rutlla) fomentin les desigualtats racials adjectivant les víctimes segons el color de seva la pell. Aquí en teniu la prova: mentre els blancs troben (finding), els negres, en canvi, es dediquen al pillatge (looting.

Si algú creu que avui té el nivell de solidaritat a la sang molt alt, pot ajudar els bloggers de Nova Orleans i les seves famílies via comprant una samarreta, o d'altres estris, a l'adreça que trobareu col·locant el ratolí damunt la següent imatge. Bona sort.

EL PASSADÍS

Setembre és una via temporal que concilia la fantasia de les vacances amb la realitat laboral. Contemplat des d'una perspectiva arquitectònica: si l'any fos un apartament, aquest mes seria el passadís que comunica el dormitori de l'estiu amb el rebedor de la tardor. Un lloc de pas, doncs, on, si no hi vas amb compte, pots perdre-hi el sentit de l'orientació de la teva vida.

Una vegada els simfònics del Vallès vam tenir com a director convidat un sud-americà amb mentalitat de corredor de pis de l'Eixample. Harmonitzant amb el seu rostre en forma de tub, que unia els trets de l'actor Federico Luppi amb l'estètica gestual de Toscanini, concebia el Rigoletto de Verdi com un passadís que distribuïa les habitacions de drames lírics d'altres compositors. Així, en els assajos ens demanava que el tema d'aquella ària havia de sonar com El barber de Sevilla de Rossini; aquest altre fragment, lleuger com el Mozart de Les Noces de Fígaro; el de més enllà, gras, però sense colesterol, com Els mestres cantaires de Nüremberg de Wagner. I així anar fent fins gairebé completar la totalitat del repertori operístic. Un Verdi, en fi, esquizofrènic.

El cas és que de tant anar-hi amunt i avall, obrint i tancant portes i més portes d'altres òperes, va arribar un moment en què cap músic de l'orquestra recordava quina habitació, és a dir, compositor, corresponia amb cada fragment del Rigoletto. De manera que, per evitar que la secció de vent confongués el vàter de Mozart amb la cuina de Rossini mentre la corda sortia a prendre a l'aire a la terrassa de Wagner, el dia de l'estrena vam decidir en assemblea amuntegar-nos tots al passadís, i pobre del qui se li acudís d'obrir cap porta. El director va rebre la nostra decisió amb esglai, doncs mai no havia dirigit cap Verdi que sonés a Verdi.

De tota manera, tots i els esforços per salvar una òpera de la inoperància del seu director, un crític d'un diari ubicat en el passadís de la política, el centre ideològic, va qualificar la interpretació de fosca i estreta, com els carrerons suburbials que comuniquen la misèria amb la delinqüència.

A la fi, el director del Rigoletto Mix tornà al seu país desencisat per no haver aconseguit fer de Catalunya un lloc de pas des de les sales de concert sud-americanes als principals escenaris operístics d'Europa. Pobre home. Em sembla que va ser aleshores quan vaig sentir la necessitat de convertir els meus pensaments en paraules. De fet, aquest blog és un passadís que sovintejo per arribar fins a vosaltres. Tant de bo mai no m'hi perdi pel camí.

Feliç transbord.

L'STOIXKOV DEL VIOLÍ

No, el que dur aquest home estampat a la cara no són els colors del Barça. T'hi hauràs d'esprémer una mica més el cervell. Com dius? El Llevant CF? I ara! No. Torna-ho a provar, però afanya-t'hi, perquè el termini per esbrinar l'origen del blaugrana en qüestió acabarà quan comenci el següent paràgraf. Després del proper punt i apart. Aquest.

El nom de l'equip de futbol, que, tal volta, no has estat capaç de deixar caure de la punta de la llengua, és Aston Villa. He escrit "futbol"? No, millor la versió original: football. I és que aquest home és britànic. D'acord, a aquella illa en forma de buda assegut (o de geografia invertida de la Índia, que tant hi fa, les dues semblances són figues del mateix paner) hi ha milions de britànics, i uns quants menys que duen els colors de l'Aston Villa impresos a alguna part del seu cos, sobretot a les impossibles, com, poso per cas, l'ànima. Per tant, si cal parlar d'aquest home no és pels trets que el lliguen a una tribu futbolística o nacional, sinó pels que l'en separen. Primer, el nom, no únic, però sí intransferible; aquest home es diu Nigel Kennedy. Segon, la vocació; Nigel Kennedy és un dels violinistes més celebrats del nostre temps.

Kennedy ingressà en el club dels músics extraterrestres a través d'una antològica versió de les Quatre Estacions de Vivaldi, enregistrada i filmada a les acaballes dels vuitanta. Una interpretació apta per a tots els públics, com ho evidencia la posta en escena: buidada de tot misticisme a base d'altes dosi de rauxa i bon humor, ulleres de sol incloses quan els còmplices de la proesa, l'English Chamber, hi han de certificar les altes temperatures de l'estiu vivaldià. A la fi, una llufa penjada a la sotana del frare pèl-roig per un virtuós que va néixer, precisament, un 28 de desembre, el del 1956. Colossal. La portada d'aquest DVD de referència la trobaràs després del proper punt i apart. Aquest.

Empatxat d'èxit, però afamat encara d'experiències noves, Kennedy va interrompre de sobte l'activat concertística el 1992. Un temps sabàtic que es perllongà prop de cinc anys, els que va trigar a explorar el codi genètic de les seves inquietuds artístiques. En el diagnòstic final no hi cabia cap possibilitat d'error: Si la gent vol, pot dir que sóc un violinista clàssic, però jo sempre m'he considerat un músic que toca música, i no tan sols una part d'ella. Dit i fet: el 1996 desempolsà el violí per enregistrar un disc el títol del qual pretén unificar l'absurditat de la barreja d'estils que el melòman més exigent hi trobarà: Kafka. I els anys que seguiren, Kennedy ens convidà a compartir una visió molt personal de músics molt allunyats de l'estètica clàssica, com Jimy Hendrix, The Doors o els gitanos nadius del melic d'Europa. El violinista de la cara marcada amb el blaugrana de l'Aston Villa ja s'havia convertit aleshores en la versió d'art i assaig d'un altre blaugrana, la punta de llança de l'enyorat dream team, Hristo Stoixkov, com queda palès a la imatge que trobareu després del proper punt i apart. Aquest.

Kennedy alterna els enregistraments del la música més psicotròpica amb els de les obres impreses amb lletres d'or en el vademècum del repertori per a violí. El més recent és una altra llufa a la sotana de Vivaldi: concerts per a violí, i d'altres instruments, en companyia dels seus amics de la Filharmònica de Berlín. En aquest cas, la interpretació de Kennedy resulta allunyada tant del fonamentalisme dels historicistes com de la llàgrima a la galta dels romàntics; una equidistància que, ben mirada, també evidència el fet que Nigel Kennedy és massa Nigel Kennedy, per la qual cosa els crítics més estirats diuen que els pentagrames vivaldians se'n ressenteixen. Tant hi fa; els melòmans mai no li estarem prou agraïts a aquest blaugrana, però de la Premier League, per aportar a la música clàssica el que avui més li cal: rauxa abans que seny. I la imaginació, les ganes de viure, la joia que hi has descobert a aquest disc en són la prova. Imprescindible.

Com dius? Que encara no el tens? I ara! El termini per posar-te el Vivaldi de Kennedy a les orelles acabarà amb aquest paràgraf. T'ho deixo fet: només has de petjar aquest enllaç per endinsar-te, a través d'un vídeo, dins del pensament i obra del violinista més contemporani del panorama actual. Afanya-t'hi, perquè ja arriba el punt final. Aquest.

PERFIL D'AIGUA

La música més difícil d'interpretar és la que sona fronterera amb el silenci. De vegades la vida d'una partitura penja d'un fil de so, tan prim com la crinera de l'arc amb què, reprimint l'esglai de trencar-lo, recorro sovint la seva lleugera geografia. Ho diem en un idioma que et deixa un regust dolç a la boca: "pianíssimo", però no n'hi ha prou, encara que la batuta ho escrigui a l'aire amb gest minúscul, o ho pronunciï amb dos terrossos de sucre a les esses bessones. En defensa pròpia, mentre segueixo amb la mirada el lliscament de l'arc sobre el metall tibat de la corda, m'obligo a repetir sense pausa: perfil d'aigua, perfil d'aigua, perfil d'aigua... I quan la música calla, admiro el rastre blanc de la resina, la petjada del fil de so, que després del concert esborraré amb un drap sense poder evitar els remordiments per fer desaparèixer l'única evidència visible d'un invisible molt bell, les cendres del poema.

Com si una veu anònima estigués revelant en públic els nostres pensaments més íntims, tot so en el llindar del no-res ens obliga a sostenir la respiració. La dinàmica que ens apropa a l'inici i final de totes les coses, el silenci, esbossa amb notes el rostre invisible de l'emoció, el seu perfil d'aigua.

VIRTUOSO VIAGRA

MUSO és la primera revista anglesa de música clàssica que pretén excitar el/la lector/a adolescent de qualsevol edat; la més tardana, sobretot. I és que la secció més celebrada de MUSO és Virtuoso Viagra. El nom no enganya: el lector ha de votar el/la músic que més baixes passions li desperta. Així, tal com sona. És a dir, si Beethoven i simpatitzants no t'aixequen la "moral", no pateixis, ja ho faran els/les intèrprets. Quan petgis sobre el nom de cadascun/a dels/les candidats/es, Sant Amazon.com et farà saber si la bellesa del toc correspon amb la del físic. En qualsevol cas, no em faig responsable de "la magnitud de la tragèdia.

Simon Mulligan pianista de jazz Joshua Bell violinista Emmanuel Pahud flautista Corey Cerovsek violinista Pavel Sporcl violinista		Lara St.John violinista Linda Brava violinista Elena Riu pianista Min Lee violinista Anoushka Shankar Sitar

FOT-LI, QUE SÓN MÚSICS !

Bond String Quartet

La versió culta i per a adults de les Spice Girls. Les noies Bond, -el nom és el resultat d'una malaurada coincidència en els gustos cinematogràfics, o això diuen- confessen que no saben ben bé quin tipus de música fan. El públic, en canvi, sí: han venut milions de discos en el mercat anglosaxó. La seva qualitat com a instrumentistes acompleix els mínims de la bona educació, el que em dur a una conclusió depriment: el millor que pots fer per triomfar a la música és treure't la roba mentre incorpores el teu violí a la factura de la llum connectant-lo a l'endoll més proper.

A Catalunya hi tenim una versió literària d'aquest quartet. Bé, no arriba a quartet, només és un trio, però Fot-li, que som catalans! En aquest cas estic convençut que no em necessiteu per arribar a una conclusió depriment.

Les noies del Bond, James Bond, String Quartet sonen i es mouen així.

PASSATEMPS:

Trobeu els 2.334.546 de diferències que hi ha entre la imatge del trio literari i la del quartet musical. Bona sort.

FAMÍLIES MANUALS

Sóc fill de família nombrosa per part de mà. M'explico: tinc la certesa que aquesta extremitat corporal conserva les essències de totes les persones amb les quals ha mantingut qualsevol tipus de contacte. Així, estudiant la genealogia de les meves salutacions manuals, he descobert, entre múltiples ramificacions, un llunyà parentesc dactilar amb Brahms. I és que un dia vaig donar la mà al director de cor Lazlo Helztay, qui va conèixer Kemplerer, el qual va fer manetes al piano amb Gustav Mahler, qui, tal vegada, va menjar salsitxes a can Johannes.

El cas és que aquest estiu li ha nascut una nova branca a l'arbre familiar de la meva destra; el tenor Josep Carreras i jo ens hem agermanat amb una encaixada de mans. Sí, estic content, però em sembla que m'he complicat la vida, vull dir: ¿segueixo la línia Karajan o adopto Bernstein com a cosí llunyà? La veritat, no estic segur de voler que Karajan entri a formar part de la família; per culpa seva avui ja no es fa música, només se'n ven. M'estimo més quedar-me amb Bernstein, així podré presumir de ser renebot, per part manual, del compositor Aaron Copland. Ben mirat, una pèrdua de temps, ho reconec, perquè no en tinc cap necessitat; fa anys que la inesgotable cerca dels meus orígens ja havia assolit el darrer objectiu: una vegada li vaig donar la mà a Déu. Tot i que aquell dia anava d'incògnit. Es feia dir Sergiu Celibidache.

DE PÈRSIA A RAM AL·LAH

A)

Avui, la Pèrsia de Jorge és molt a prop de casa. Ho pots llegir a La Vanguardia. Un tast:

No corren buenos tiempos para las orquestas catalanas. Todos los proyectos existentes, incluso los de mayor presupuesto, muestran signos de crisis. Pero ello es un tema a hablar en otra ocasión. Lo grave es percibir que no hay políticas musicales a mediano plazo, y que los responsables de ello parecen no reaccionar o no saber qué hacer. Estamos aún en un buen momento y disponemos de potencial para grandes proyectos. Demos lugar al conocimiento, a las ideas, a la construcción por encima del consumo.

B)

Ahir a Ram Al·lah, per unes hores jueus i palestins es necessitaren els uns als altres:

West-Eastern Divan Orchestra

Barenboim a El País: "Esta orquesta no va a traer nunca la paz pero este esfuerzo es capaz de traer el entendimiento, la posibilidad de escuchar el argumento del otro y, quizá, con el tiempo, la paz".

ASSEGURANCES DE VIDA (III)

Dos catalans, una madrilenya i un americà. Els noms: Vera Martínez, violí; Abel Tomàs, violí; Jonathan Brown, viola; Arnau Tomàs, violoncel. Quatre músics que avui passaran a la història en ser el primer quartet de corda espanyol, el Quartet Casals, que celebra, mai millor dit, un concert en el festival més majúscul de l'estiu, el de Salzburg. La noticia de l'esdeveniment només té avui ressò a El País, que li dedica una pàgina sencera. La resta, res; no són conscients que el Quartet Casals és una de les poques assegurances de vida que la música, la de sempre, ha contractat a casa nostra. Aquí hi podeu veure i escoltar una còpia del contracte (Manuel de Falla fa de notari).

El Quartet Casals es formà el 1997 a l'Escola Reina Sofia, de Madrid, on tots ells hi estudiaven. Tres anys més tard, un jurat, l'aplegat a Londres per al Concurs Internacional per a Quartets de corda, dictamina que són els millors; el 2002, a Hamburg, el jurat del Concurs Johannes Brahms pensa el mateix. Jo,també. Molta merda.

ORDRE D'ENTRADA

David Giménez és director d'orquestra i nebot del tenor Josep Carreras. No sabria dir del cert si per aquest ordre; potser és a l'inrevés. El cas és que avui ens ha dirigit el primer dels tres assajos que hi ha previstos perquè ens aprenguem el paper que haurem de representar el proper dissabte al Festival de Cap Roig: el d'ombra de Josep Carreras.

Tot i que el seu joc de mans és manifestament millorable, en Giménez s'ha mostrat competent a l'hora d'encaixar les peces del trencaclosques musical. I prou. La tanca del "prou" la basteix una carència que comparteix amb la gran majoria dels directors joves d'avui: la música surt de davant seu, no de dins seu. Per això, fins que el pas del temps, tal volta, no ens ho reveli, em quedarà el dubte de saber quin és l'ordre d'entrada en escena dels trets, la família i la vocació, que defineixen Giménez.

NITS SENSE LLUNA

Encén la flama d'aquesta música totes les nits sense lluna, guiarà el son fins a casa teva.

Real Audio

Windows Media

Slumber my darling

Slumber my darling
Thy mother is near
Guarding they dreams
From all terror and fear

Sunlight has past
And the twilight has gone
Slumber my darling
The night's coming on

Sweet visions attend they sleep
Fondest dearest to me
While others their revels keep
I will watch over thee

Slumber my darling
The birds are at rest
Wandering dews
By the flowers are caressed

Slumber my darling
I'll wrap thee up warm
Pray that the angels
Will shield thee from harm

Slumber my darling
Til morn's blushing ray
Brings to the world
The glad tidings of day

Fill the dark void
With thy dreaming delight
Slumber thy mother
Will guard thee tonight

Thy pillow shall sacred be
From all outward alarm
Thou thou art the world to me
In thy innocent charms

Slumber my darling
The birds are at rest
Wandering dews
By the flowers are caressed

Slumber my darling
I'll wrap thee up warm
Pray that the angels
Will shield thee from harm

veu: Alison Krauss
violí: Mark O'Connor
violoncel: Yo Yo Ma
contrabaix: Edgar Meyer

LA MÚSICA DE LA REALITAT

Com que em costava relacionar-me emocionalment amb la realitat que descriuen les paraules, vaig decidir convertir-les en música. No em va costar gaire. Afegint els sostinguts i bemolls pertinents, més l'escala a una octava alta, vaig apanyar el sistema de notació alemanya ( A=La, B=Si bemoll, C= Do, etc.), per crear- li a l'abecedari un germà bessó en la dimensió musical. D'aquesta manera, traduïa a sons ordenats tot el que publicaven els diaris, fins i tot els anuncis per paraules i la cartellera d'espectacles. Malgrat tot, un cop convertida en simfonia, no tan sols no vaig trobar en l'actualitat diària cap melodia que m'emocionés sinó que, a més, em vaig adormir mentre solfejava la versió polifònica de la política cultural del govern tripartit.

De totes maneres, tot i que la música de la realitat del món m'era indiferent, el meu sistema de traducció em permetia que se'm desvetllessin sentiments, inexplorats fins aleshores, de la meva personalitat . Així, en la darrera campanya electoral, com que els programes dels partits polítics no m'il·lusionaven, els vaig convertir en música, i vaig descobrir, no sense esglai, que emocionalment em sentia de dretes. I és que les seves promeses dibuixades en un pentagrama componien un concert per a president solista ple de temes convergents que, sota un persistent pedal de dominant, em posaven la carn de gallina quan els cantussejava a la dutxa. Tanmateix, intel·lectualment em sentia atret per les melodies que naixien de les propostes dels partits d'esquerra, a causa, possiblement, de l'originalitat de la seva harmonització solidària. Després d'una breu discussió a peu d'urna, el meu cor i cap van consensuar que jo votés Mozart. Però no s'hi presentava.

El diumenge passat m'assaltà una sensació encara més desconcertant: vaig descobrir que, un cop transfigurada en música, la paraula "treball" sonava molt millor que "vacances", per la qual cosa no em vaig sentir emocionalment en bona disposició per afrontar la realitat del mes d'agost. L'enganxosa cèl·lula temàtica que sorgia de la conversió musical d'aquest mot laboral va enaiguar el meu cap mentre prenia el sol a la platja, provocant-me un principi de tall de digestió. Al principi, vaig provar de distreure el meu malestar xiulant "platja", "sol" i "festa". Fins i tot, confesso que vaig arribar fins a l'extrem d'harmonitzar mentalment una paraula tan impossible com "esbarjo". Però tots els meus esforços foren en va, tots els sinònims musicals de "vacances" que em passaven pel cap em sonaven igual d'atonals. Potser és per culpa meva, perquè sóc un pèl misantrop, però el cas és que mai no he aconseguit establir cap relació emocional estable amb l'atonalitat.

Ja m'havia resignat a passar un estiu sense ganes d'estiuejar quan ahir, en alterar de forma accidental en el pentagrama l'ortografia de "vacances", de sobte va néixer un breu tema d'una bellesa escruixidora que va aconseguir bandejar lluny de la meva memòria l'obsessionant fotesa melòdica creada pel terme amb el qual alguns ens guanyem la vida. Ara, fins i tot se m'accelera el pols quan em poso a pensar en els pocs dies de descans que em queden. I és que, de vegades, per relacionar-se emocionalment amb la realitat no hi ha cap més remei que saltar-se les normes. Bones "bakansses".

L'HIVERN MÉS LENT

A l'estiu, l'hivern més lent de Vivaldi només pot ser el simulacre d'una transcripció.

PS, no tens cap excusa per perdre-t'ho:

Real Audio
Windows Media
Quick Time

EPITAFI

Aquí he escoltat l'epitafi del compositor Alfred Schnittke (1934-1998); la grafia musical de la mort: un silenci molt sorollós (fff) perllongat eternament per un calderó que, com si volgués ser l'ull de Déu, et mira.

12

Una malaltia: el caos de la música. Prova de donar-li la volta: la música del caos. No, no millora. Pren-te aquest remei: uns glaçons d'objectivitat i forma; el sentiment sota zero: 2+2=4. No, més enllà: 7 al matí i 5 a la tarda, abans dels menjars. 7+5= 12. Ara, 12 notes, 12 píndoles del laboratori d'Adrian Leverkhün contra la bolímia expressiva en el canvi de guàrdia de segle; recepte del Doctor Faustus. Amb un 100% menys d'emoció, però és Schönberg, tot i que hi manca el més bàsic, el nom. Schönberg, el veritable inventor del remei dodecafònic, exigeix el reconeixement de la paternitat. Ruc. Ell, l'escriptor, coneixia millor que el músic la fatalitat dels efectes secundaris d'aquelles 12 notes. Ell és Thomas Mann, i avui fa 12+12+12+12+2=50 anys que és mort. Pentagrama, ara que el dimoni no et veu, escup.

PA-PA-PA-PA

Pa-pa-pa-pa-pa-pa

so liebe, kleine Kinderlein: Bryan Terfel i Cecilia Bartoli.

PS, no us ho perdeu.

PER ORDRE ALFABÈTIC

Una catalana passeja pel món uns cognoms il·lustres la transcendència dels quals accentua la tendresa del nom que els precedeix, Núria, com si hagués estat col·locat allà expressament per esmorteir l'impacte històric que sacseja el teu cap quan, després d'uns moments de dubte, pronuncies a la fi i sense pausa: Schönberg Nono.

En un marc tan carregat històricament de progrés com els seus cognoms, la "Residencia de Estudiantes" de Madrid, Núria Schönberg Nono (1932), vídua del compositor Luigi Nono, va revelar fa uns anys un fet insòlit: el seu pare, Arnold Schönberg, va adquirir gran part de la seva saviesa d'una enciclopèdia per fascicles que rebia per correu cada setmana a casa seva. Per a dir-ho de pressa, una de les principals figures de la música del segle XX va fer-se compositor per correspondència. Paraula de Núria: "Esperava amb delit la lletra "S" per poder escriure una sonata".

El curiós del cas és que, en llegir la noticia en un diari de capçalera alfabètica, l'ABC, la meva imaginació contempla ara la possibilitat que el camí que va dur Schönberg fins a un destí dodecafònic s'obrís quan, sense esperar la "T" de tonalitat (Tonart) i tema (Thema), va compondre una sonata després de rebre aquella "S" tan desitjada. És a dir, la novetat que representà l'abandó de la tonalitat no va ser fruit d'un profund coneixement de les relacions harmòniques, sinó resultat d'una ignorància.

Tanmateix, hi ha casos en què seguir una lògica alfabètica revela un analfabet en comptes de bastir un savi; el director d'orquestra Peter Magg va ser un cop testimoni de com un representant artístic suggeria noms d'altres directors a un promotor de concerts llegint-los d'una llista elaborada per ordre alfabètic. L'escena va dur Magg a presumir de conèixer el secret de l'èxit de Claudio Abbado i de l'immerescut anonimat d'Alberto Zedda. Ell, en canvi, no tenia pas cap motiu de queixa: "vaig tenir molta sort, la posició del meu cognom al bell mig de la llista em va permetre viure de la meva feina sense l'aclaparament de la celebritat."

Núria no va dir si el seu pare també adquirí el coneixement de la vida a través de l'enciclopèdia a terminis. En tal cas, la llengua alemanya l'hi hagués aportat el consol de conèixer l'amor (Liebe) rere l'odi (HaB), i els avantatges que dóna a tot creador comprendre el significat de la paraula "art" (Kunst) abans que el de "literatura" (Literatur) o "música" (Musik). Malauradament, el sentit de "fracàs" (Unfall) li arribà després de saber què era l'èxit (Erlog), atès que el sistema dodecafònic que Schönberg inventà no va durar els anys que va predir -cent, sense exagerar- potser perquè la seva forçada marxa a l'exili el va privar de rebre de mans del carter el darrer fascicle, la "Z", amb el significat de la paraula "temps" (Zeit).

Aquesta rondalla, basada en una frase real, acaba amb un resum dels anys d'ansiós aprenentatge alfabètic de Schoenberg -i, per ventura, també de tota la seva vida- que el mateix compositor va deixar imprès en el segon acte de la seva òpera Moses und Aron, compost a Barcelona poc abans de néixer la seva filla Núria:

Així doncs, vaig guanyar.
Tot el que vaig pensar va ser bogeria
i no pot ni ha de dir-se.
Oh, paraula, paraula que no tinc !!

ÀNIM!

Entre les vacances a la COSTA i la feina a TOSCA només hi ha un desordre de lletres. Ànim!