10 de jul. 2007

HIBERNAR A L'ESTIU

En els propers quinze dies, els simfònics del Vallés estarem al servei de dues magnes veus que aprofiten la calor estival per conjurar la tardor de les seves carreres. I és que l'estiu resulta l'elixir de l'eterna joventut més cobejat per les glòries animades del cant d'ahir i d'avui. Montserrat Caballé, poso per cas, de qui les enciclopèdies certifiquen que ho ha cantat gairebé tot, tret de l'òpera que interpretarem amb ella la propera setmana a la ciutat on molts catalans van perdre la innocència en l'últim tango del franquisme i Carod-Rovira innocentà la perdició en el primer tango del tripartit: Perpinyà.

L'obra, emmarcada avui pels nostres faristols, és “Le Roi d’Ys”, del gairebé francès Eduard Lalo, "gairebé" si el contemplem des de la perspectiva del seu concert per a violí, transvestit en simfonia espanyola per a major erotisme del repertori, segons confessió castellana de les seves repolides notes inicials: “La lami”.

Simfonia Espanyola, de Lalo

Atesa la meva timidesa congènita, no revelaré pas ara els riscos consubstancials al fet que la Caballé s’aprengui un paper nou amb 74 primaveres acumulades a les cordes vocals, insinuats ahir al matí per la batuta de la producció, tan útil artesà com artista inútil, a través d’apel•lar a la nostra paciència davant els assajos que ens cauran al damunt.

Pel que fa a la segona magna veu, l'aspecte repolit de la qual recorda al violí més espanyol de Lalo, demà en desvetllaré el nom. Avui serien paraules sobreres, doncs aquest post ja té una moralitat: els músics d'orquestra hibernem a l'estiu perquè els cantants tardorencs somiïn amb primaveres perdudes. Tempus fugit.

6 de jul. 2007

A TOTA VELA

El Madrid de Boccherini és un port de mar:

2 de jul. 2007

PECATS CAPITALS

Un pecat capital com a tarja de presentació del director més llest del planeta a El País Semanal Sóc comprensiu: un esquer per atreure a aquesta immensa majoria de lectors a qui, a hores d'ara del termòmetre estiuenc, Berlín i la seva Filharmònica els hi cau en la geografia del cor més lluny que Cancún i les seves platges. Enveja? En els meu cas, aquestes paraules de ritme contornejant que exhibeixen el pensament nu de Simon Rattle, m’han desvetllat una certa luxúria…

(…) Hay dos fundamentales: una orquesta que no afronta el repertorio de su tiempo muere, y muere merecidamente; otra es que si no forma parte de la comunidad a la que pertenece y evangeliza a su alrededor, tampoco tiene nada que hacer.

(…) Tienes que hacerlo, convertirte en evangelista. El día de los sumos sacerdotes desde el púlpito ha terminado para la música clásica. Ya no viene nadie, tenemos que salir nosotros a por ellos. No es el único tipo de música que la gente quiere escuchar. Pero sin ella, su vida es mucho menos rica. Hay algo que esta música puede dar a todo el mundo, que no encuentras en otras; pero, claro, hay que mostrarlo.(…)

…i una irreprimible ira davant aquesta dissonància sobre el president Chávez:

Es muy listo. Y tiene suerte, además de petróleo. A pesar de lo que se diga, se preocupa por el bienestar de su gente. Ante todo es un político, y en todos los lados hay gente despreciable. Por lo menos, él me hace reír, no como los neocon.

Això no fa cap gràcia: