Hi ha gent que confessa no entendre les pel·lícules de Pere Portabella, però en realitat el que els hi resulta un enigma és la persona. I és que no els hi quadra la seva condició d'home adinerat, -la seva família fou la propietària de la Danone i ell presideix actualment una societat d'inversions - amb la seva ideologia d'esquerres i les seves variades inquietuds culturals. Els diners, en fi, com a un estigma, o si desitges contemplar-ho des d’una perspectiva més nociva, un compte corrent en números vermells com a condició essencial per a una expressió artística inspirada.
Per altra banda, m'agradaria saber des de quan cal entendre alguna cosa o a algú perquè el teu cos s'’enaigüi d'emocions. Jo em declaro seguidor de la teoria oposada, la qual sosté que els éssers perden el seu atractiu quan descobreixes el secret del seu misteri.
Aquesta retòrica ve al cas perquè Portabella, director de vuit pel·lícules, entre d’altres assoliments, que han merescut un homenatge del Centro Georges Pompidou de París i una recent retrospectiva en el MOMA de Nova York, estrena el proper dia 21 el seu darrer film: Die Stille Vor Bach (El silenci abans de Bach). N’adjunto dos extractes, el de la sinopsi:
Una mirada sobre les profundes relacions dramatúrgiques entre imatge i música, de manera que aquesta última no és concebuda com a tan sols un subratllat subsidiari de la imatge, sinó com a subjecte paritari del relat.
I el de la pel·lícula:
Ambdós desvetllen l'esperança que el seu consum ens enriqueixi amb tots aquests invisibles visibles que mai no podrem comprar amb diners. En Portabella, tampoc.
0 comentaris:
Publica un comentari