La voz del chelo
JAUME RADIGALES - 04/06/2007
ORQUESTRA SIMFÒNICA DEL VALLÈS
Obras de: Weber, Schumann y Brahms
Solista: Lluís Claret
Director: Jordi Mora
Lugar y fecha: Palau de la Música: (2/ VI/ 2007)
El oficio de crítico y/ o comentarista musical obliga a veces a hacer incómodos dobletes. (home, econòmicament no ha de ser massa incòmode, tot i que ja sé que no deu representar cap fortuna) Y cuando uno no tiene el poder de partirse en dos (diu mentida, ell té aquest poder: es partirà en dos en breus moments, ja ho veureu) está obligado a ceñirse a las limitaciones de tiempo y espacio: y ante la obligación de hacer una transmisión radiofónica desde el Liceu, (quan algú amb un mínim d'ètica professional no pot partir-se en dues meitats, renuncia a una de les dues obligacions) quien estas líneas suscribe no pudo quedarse a escuchar la segunda parte del concierto del sábado en el Palau,(ja us ho deia, acaba de partir-se en dos) con lo que nos perdimos ( aquest plural grinyola quan la crítica la signa un singular) la audición de la Cuarta sinfonía de Brahms. (doncs es va perdre la millor interpretació simfònica de la temporada de l'orquestra.)
Concedidas - esperemos- las disculpas del amable lector,( l'amable lector segur que li concedeix les disculpes; jo, no: no les demanarà als intèrprets en tota la crònica.) pasaremos a (la preposició és important: primer, "passar a"; després, "passar de" Brahms: un passota, en fi) comentar lo que fue una primera parte que empezó en horas bajas, ( les set de la tarda, fosquejava),con una lentísima obertura de la ópera Oberón de Carl Maria von Weber,( cert, això no puc pas negar-ho) que no impidió oír buenas ideas en la labor de Jordi Mora, (Jordi Mora, de professió: "sus labores". I acaba de descobrir perquè Oberon va sonar lenta, enhorabona. Llàstima que no sàpiga relacionar la lentitud amb les idees del director) pero sí con algunas lagunas en la precisión de algunas secciones de la Simfònica del Vallès, ( si conegués el seu ofici sabria que les imprecisions són la salsa dels concerts en directe) orquesta de rendimiento meritorio (per descomptat molt més meritori que aquesta crítica minusvàlida) pero que a veces acusa falta de ensayos, quizá por falta de un mayor apoyo institucional. ( “quizá”, un adverbi admirable per la seva equidistància: amb el seu ús en aquest context no destorbes cap poder i al mateix temps li fas l'ullet a la seva víctima. I sí, el suport institucional és insuficient, però em sap greu informar que no té gens que veure amb les imprecisions)
Nos gustó mucho, eso sí, ( “eso sí” en contraposició a un eludit “eso no” de tot l'anterior) Lluís Claret, que desafió ( era Schumann qui desafiava Claret) y superó el reto de tocar una de las páginas mayúsculas de cuantas el siglo XIX legó para el violonchelo: el Concierto en la menor de Robert Schumann, que permite que la voz del instrumento cante una abstracción poética a la que es difícil resistirse.
Sabia dialéctica
El maestro Claret (Claret és el mestre. Jordi Mora es dedica a "sus labores") estuvo ciertamente inspirado (certament) y fraseó con elegancia ( "elegancia", el comodí predilecte dels crítics), además de entablar una sabia dialéctica entre instrumento y orquesta, bajo la mimada batuta de Jordi Mora. (no, la batuta no estava "mimada". El concert de Schumann s'assajà només dues vegades, doncs Mora, com solen fer tots els directors, va centrar la feina en l'obra més gruixuda del programa, la Simfonia. Algú amb un mínim de perspicàcia hagués advertit que el director no va aixecar el ulls de la partitura en tota el concert de Schumann. Resumint: la seva direcció en aquest cas mereixia l'adjectiu menys "mimat" del diccionari) Se notó en las maneras del violonchelista andorrano que ama el romanticismo (això és una redundància), y que sabe cantar con propiedad, (intel·lectual?) cediendo la voz al instrumento para que sean sólo las notas (les notes no són música) lo que quede en la memoria del espectador.(El desvergonyiment d'aquest crític, en canvi, no deixarà cap empremta en la meva memòria. Quina barra!)
4 comentaris:
La veritat és que la crítica és genial i els crítics encara més, sobretot aquest que només critica mig concert, es fantàstic, a més té la barra de comentar-ho, és genial; conec algun crític que les feia des de casa...
Felicitats pels comentaris. Les crítiques d'aquest tipus solen ser fem, i aquesta ho és en tota regla, a més no serveixen per a res més que molestar als propis músics. Ja fa un temps vaig decidir no llegir-ne...
Salutacions.
david, jo també he decidit no llegir-ne més, de crítiques.
Salutacions
Jordi,
He llegit la teva "deconstrucció". Evidentment, estàs en el teu dret. I jo no tinc l'obligació de justificar-me, ni de dir-te que aquella crítica me la van encarregar hores abans del concert (havia d'anar-hi una altra persona) quan jo ja tenia el compromís amb Catalunya Música per fer la transmissió.
Només et demano que respectis la nostra feina, de crític, tan mal tractada pels diaris on escrivim (que sovint retallen fins a l'indicible) i que valoris que, almenys, vaig ser prou sincer per reconèixer que vaig assistir a la meitat del concert. Saps que pitjors coses s'han vist: crítics que fan la crítica sense anar als actes. Jo, almenys, em prenc amb un mínim de responsabilitat la meva feina.
Per què us molesten tant els crítics als músics? Altrament, qui parlaria de la vostra feina? Jo respecto molt i admiro el vostre ofici. No demano que ens admireu, però sí que reconegueu l'honestedat del nostre treball.
Cordialment,
Jaume Radigales
Benvolgut Jaume,
El que em sorprèn de la teva rèplica és que encara no t'adonis que amb aquella crítica, al 50%, vas contribuir a desmerèixer l'esdeveniment d'un concert, a més de seguir-li el joc al diari en el seu maltracte a la vostra feina. I és que si realment respectessis i admiressis el nostre treball, com dius, no haguessis acceptat l’encàrrec. La propera vegada que vinguis a fer una crítica d'un concert de la Simfònica, si vols, en parlem amb més calma.
Cordialment
Publica un comentari