Llegeixo amb creixent esglai l'entrevista de El País Semanal a Alessandro Baricco, autor d'una Il·líada resumida "para hacerla más digerible y próxima sobre un escenario a comienzos del siglo XXI" . Confesso que el nanisme del meu coeficient intel·lectual només m'ha permès de llegir una bella història de l'escriptor italià, Seda; així, perquè les meves quatre neurones els digereixin amb la mateixa facilitat que el meu estómac l'arròs bullit, sol·licito amb urgència una edició sintetitzada de la resta dels seus llibres. Gràcies.
A l'espera que el Baricco resumit m'il·lumini el pensament, el meu cervell no pot evitar estremir-se d'espant en la foscor imaginant el destí de les obres més obeses del nostre patrimoni comú en les mans d'aquest dietista de la cultura. Des de la perspectiva del músic simfònic que sóc, -és a dir, un cadàver, doncs segons Baricco la música clàssica ha mort- i a primer cop d'ull: la tetralogia de Wagner, les catedrals simfòniques de Bruckner, les Passions que Bach ressuscità, més un gruixut etcètera curull de sacsons intel·ligents que ni dotat amb la precisió del cirurgià gosaria jo de sotmetre'l a una liposucció de sostinguts i bemolls.
De fet, només em sento legitimat per a resumir dos inexplicables fenomens de la natura: jo mateix i aquest text. Des de fa uns dies que provo de sintetitzar físicament el primer seguint una dieta basada en un amor trobadoresc per l'enciam i un odi visceral per la patata. El compendi del segon té cabuda ens els dits d'una mà: Alessandro Baricco em resulta indigerible. Bon profit.
8 comentaris:
la veritat és que jo també sóc músic simfònic, trompista, per a més informació :-) i la veritat és que comentaris com aquest també m'esgarrifen però com comento també en el meu blog (al que aprofito per a enllaçar http://cdecdf.com/blog/2007/05/16/alessandro-baricco-i/) ja fa molt de temps que lligc molt sobre aquestos temes i alguna cosa em fa pensar una mica com ell.
No crec que faça referència a que hagen mort les grans peces de la història de la música, com Wagner, Bruckner o Bach, sinó a que la música clàssica ha deixat de tindre vida, que es tracta de música del passat; els mateixos músics adorem Brahms o Mahler però odiem estrenar peces coetànies nostres... actualment també pot representar-se alguna cosa pareguda a una tragèdia grega, però crec que podem estar d'acord amb el que ell diu que la tragèdia grega també va morir en el seu dia.
no m'agradaria donar per sentat que ha mort, i estic convençut de que no ho ha fet, i espero que no ho faça, però alguna cosa em diu que no atravessa per un bon moment de salut...
si no l'heu llegit és molt interessant l'assaig que fa en “El alma de Hegel y las vacas de Wisconsin” on parla, d'entre altres que la música clàssica va perdre durant el segle XX (amb la intelectualització a tots els nivells que va sofrir) de l'espectacularitat que arriba a l'oient, i parla de la darrera música on pensa que apareix aquesta espectacularitat en Puccini i Mahler... Molt recomanable
per cert, no se on comentar-te, ací o a http://espiademahler.blogspot.com/... , és el mateix blog en castellà-català?
acabo de descobrir-te, i m'ha agradat el que he llegit, felicitats...
David, gràcies per la visita. No crec que la música anomenada clàssica sigui cosa del passat:la bona música es intemporal. El que ha mort és el marc en què interpretem aquestes obres, i moltes orquestres encara no s'han adonat; està corcat, i el corc amenaça d'emmalaltir aquest patrimoni . I quan parlo de marc vull dir no només espai, sinó moltes més coses: actitud dels músics, vestimenta, durada dels concerts, la introducció de noves tecnologies i noves músiques. És a dir, em sembla que Baricco confon continent amb contingut. Per altra banda, procuraré llegir el llibre que em recomanes "El alma de Hegel..". ¿Que la tragèdia grega ha mort? només cal llegir la premsa diària per adonar-se que no és veritat.
I sí, "El espía de Mahler" es la versió castellana de Tacet. Enllaçaré el teu blog. Fins aviat.
No sé si has llegit 'Tierras de Cristal' del Baricco, una d'aquelles lectures 'recomenades' que em van provocar un restrenyiment considerable. Després vaig llegir el 'Desgràcia' del Coetzee i tot solucionat :)
No, Quim, de Baricco només he llegit Seda, i em va agradar. Potser per això he escrit aquest post: pel contrast entre la bellesa d'aquell llibre i les bajanades de deixa anar a l'entrevista
Doncs ja et dic jo que a 'Tierras de Cristal' el Baricco apunta maneres. I, francament, una pàgina d'Ilíada homèrica sense adaptar és més fluïda, clara, lluminosa i poèticament comprensible que una sola frase baricciana. Esperem que no digeritzi l'Ulisses de Joyce, per allò de que està inspirat en l'Odisea.
Jo només he llegit Seda i em va agradar molt i també "El alma de Hegel...", i és molt interessant la reflexió que fa encara que això si, molt dens i de lectura gens agradable, però crec que encara així val la pena.
Pel que fa al que diu Baricco sobre que la música ha mort, penso que necessitem saber què vol dir amb això de que ha mort. No crec que siga una idea senzilla d'entendre, sobretot sabent com escriu el home... i crec que no estaria gens desencaminada del que tú has dit, del marc en què la interpretem, etc... També potser es referiria a la nova música, als nous talents en la composició (quins nou talents?), a l'allunyament de les composicions del segle XX de la gent "normal"...
Salutacions...
bon dia a tothom.
m'agradaria també donar el meu punt de vista com a compositor.
Sovint sento o llegeixo aquest tipus d'opinions, direccionades a la excessiva intel·lectualitat de la música actual. Sense entrar a fer un judici de valors, queda clar que la gent que opina això desconeix una gran part de la música que s'ha fet al segle vint. Hi ha grans compositors actuals que han escrit amb les visceres a la mà, com ara Rihm o Aperghis o molts d'altres. La mirada als conceptes filosòfics i estètics medievals, assimilant el be al bell, i posant especial èmfasi a la proportio ha estat orígen només d'una part de la música del segle passat, però en cap cas del comú dels compositors.
També es diu en algun dels vostres comentaris que els músics d'avui odien tocar obres dels autors contemporanis. I això necessita lògicament forces matisos. Hi ha molta música dolenta, com a totes les èpoques, en les que el músic li resulta identificar-se amb el que està tocant. Però quan apareix una obra bona feta per algú que viu els mateixos problemes, les mateixes passions i les mateixes angoixes que els seus coetanis i que ho sap traspassar al paper, aquesta resulta infinitament gratificant per a l'intèrpret. Jo mateix com a compositor el que més aprecio és veure un intèrpret disfrutant del que he escrit, més que veure la reacció del públic.
D'altra banda, i perdoneu que passi d'una cosa a l'altra d'aquesta manera, sí que penso que les orquestres actuals, si volen sobreviure, han d'adoptar algunes mesures urgents, com ara flexibilitzar-se per tal de poder interpretar obres de plantilles molt diferents, així com flexibilitzar els espais dels concerts. Tal i com està estructurat avui dia, hi ha forces obres que no poden ser interpretades en els auditoris que tenim a catalunya, que responen a criteris del segle XIX.
Bé, felicitats pel bloc i espero no haver-me extès gaire.
Publica un comentari